L’escriptor i dibuixant Joe Sacco, com sempre que fa un treballar carrega els seus llapis i retoladors, i d’una manera indiscriminada ens etziba una descàrrega d’històries, a quina més crua, plenes de detalls i sempre des del seu punt de vista, intentant fer-nos arribar situacions que passen arreu d’aquest món que com podem anar veient dia rere dia no està tant bé com alguns ens volen fer creure i on la impunitat d’altres permeten que segueixin passant coses com les que ens explica en llibre que sota el nom de Reportajes (Reservoir Books, 2012), hi trobem un recull de peces publicades al llarg de diferents anys a revistes, diaris o llibres.
Ell mateix es qüestiona si pot ser o no una persona objectiva davant del que els seus ulls veuen, i fa una reflexió entre periodista i dibuixant de còmics –“sempre hi haurà, en presentar el periodisme en forma de còmic, una tensió entre les coses que es poden verificar, com una declaració gravada, i les coses que no es poden verificar, com un dibuix que pretén representar un succés en particular. Els dibuixos són interpretacions inclús quan constitueixen servils representacions de fotografies, generalment enteses com a captacions literals d’alguna cosa real. Però en un dibuix no hi ha res literal. Un dibuixant de còmics ajunta elements deliberadament i els col·loca amb intenció en una pàgina. No hi ha en ell res de l’atzar del fotògraf que pren una instantània en el moment just. Un dibuixant de còmics “pren” el seu dibuix en el moment que ell o ella escull. Aquesta elecció converteix el còmic en un mitjà inherentment subjectiu.”–
Al llarg del llibre ens condueix per diversos paisatges desoladors, com el Tribunal Penal Internacional per la Ex-Iugoslàvia a La Haia durant unes jornades dels judicis pels crims comesos a Bòsnia, on ens mostra com poden arribar a actuar els jutges o advocats de cara a la galeria. O per exemple mostrar-nos la tensa situació que es viu a Cisjordània, concretament a la ciutat d’Hebron, entre palestins i colons, on va ser enviat per la revista Time Magazine. Precisament d’aquesta publicació ell mateix reconeix no estar-ne gaire satisfet –“considero que Una mirada a Hebron, publicat al Time Magazine, és el meu treball periodístic en còmic menys aconseguit. És probable que treballar per aquesta insigne publicació em paralitzes. En contra del que estic acostumat, vaig deixar d’utilitzar la primera persona i vaig tractar de practicar el periodisme objectiu que em van ensenyar a l’escola.”-
Potser una de les històries més dures que es veuen reflectides al llibre és quan gràcies a l’actriu Mia Kirshner, qui amb una generositat sense límits va reunir a un grup de fotògrafs, escriptors, artistes i dibuixants, va ser reclutat per anar a Txetxènia i fer difusió del que allà estava passant. El treball de Joe Sacco titulat Chechen War, Chechen Woman (2008, va ser publicat al Boston Globe i més tard va ser inclòs en una sèrie de llibres sota el títol I Live Here (Pantheon Books, 2008) que va servir per recollir fons per Amnistia Internacional.
Irak és també un punt on no deixa de ficar-hi el nas per tal de poder veure amb els seus propis ulls el que allà hi passava en una sèrie de tres breus capítols. Aquests reportatges duien els noms de Complacency Kills, Down! Up! You’re in the Iraqui army now i Trauma on Loan (Harper’s Magazine, 2007) i va ser un encàrrec del diari anglès The Guardian.
L’autor també vol tocar el tema de la immigració, concretament en l’africana, i com a escenari escull la seva terra natal, Malta. Tal com ell mateix diu -“Vaig pensar que no existia a Europa millor lloc per fer un reportatge sobre la immigració africana que el lloc on vaig néixer, Malta. En primer lloc, sent maltès, creia que la gent que em trobes seria menys reticent a explicar-me com vivien l’arribada d’africans a la seva illa. Per un altre costat, i tenint en compte que a Malta no tothom parla l’anglès, em permetia moure’m sense traductor”– L’objectiu és poder donar el punt de vista dels immigrants africans, tant els que estan als camps o centres on viuen, com els que van pels carrers a la recerca de feina. Aquest reportatge va ser publicat en dues parts a la Virginia Quartelly Review en els números d’hivern del 2011 i primavera del 2012 sota el títol de The Unwated.
Com a darrera història en Sacco ens duu fins a la Índia, concretament a Kushinagar, a l’estat d’Uttar Pradesh, on sense gaire èxit intenta poder copsar com sobreviuen entre una pobresa menyspreable i patint fam, petits pobles que pertanyen a la casta dels dalits, abans anomenats intocables, ja que contínuament és seguit i pressionat per gent de castes superiors que interfereixen repetidament en les entrevistes que intenta dur a terme. Aquest treball sota el nom de Els grangers descalços va aparèixer en el número 13 de la revista francesa XXI en el primer trimestre del 2011. Aquesta publicació s’ha especialitzat de forma considerable en el periodisme narratiu, renunciant a la publicitat, i és la millor defensora del reportatge en còmic dins del sector editorial, enviant de forma regular pel món a dibuixants oferint-los un considerable espai, 30 pàgines en cada un dels seus números.
Joe Sacco es podria dir que és una d’aquestes persones que no poden parar quiets ni un moment, a no ser que sigui per treballar, segurament deu ser un gen que li ve de ben petit. La seva vida el duu per diferents llocs de residència, Malta el va veure néixer el 1960, va passar la seva infantesa a Austràlia i l’adolescència als Estats Units. Abans d’establir-se definitivament a Portland, lloc on es va graduar en periodisme el 1981 a la Universitat d’Oregon, va tornar a Malta i més tard va residir durant una temporada a Los Angeles, on va començar a col·laborar amb l’editorial Fantagraphics Books. Ell no és un periodista convencional, ja que el seu treball, després de donar-li moltes voltes i tenir-ho força rumiat, els acaba plasmant en forma de dibuix. Els seus treballs s’han caracteritzat principalment en conflictes bèl·lics, intentant donar una visió d’aquells afers que no acostumem a veure en els mitjans de comunicació, si més no d’una manera tan explícita i personal.
Un dels altres llocs que Joe Sacco ha visitat d’una manera més assídua ha estat Bòsnia, i principalment la part oriental del país. M’entres la Unió Europea se centrava en l’assetjament de Sarajevo, aquesta altra banda era castigada brutalment per les tropes sèrbies, fins que al final es va decidir de crear el que anomenarien “zones protegides”. Precisament una d’aquestes “zones” va ser la que va inspirar a l’autor, i el fruit va ser Gorazde: zona protegida (Planeta deAgostini, 2001 / 2015). Fins a quatre visites va realitzar entre els anys 1995-96, per tal de poder copsar l’estat d’aquella gent, després d’haver patit durant tres anys i mig una guerra com aquella. Per aquesta obra va rebre el guardó Guggenheim Fellowship, i el premi Eisner. A més el New York Times el va escollir com un dels millors llibres de l’any i la revista Time com el millor còmic. Uns anys més tard i una mica com a continuació de l’anterior treball, va publicar El Mediador (Planeta deAgostini, 2004), centrat de nou en el conflicte de l’antiga Iugoslàvia. Aquí ens mostra el paper que juguen alguns diplomàtics durant les guerres. El millor de tot és que ens ensenya com pot acabar influït una persona d’aquestes característiques, fent tripijocs entre gàngsters i caps militars, sempre intentant sobreviure de la millor manera possible, amb un abans i un després, veient com ha “solucionat” el govern bosnià el problema amb els criminals de guerra.
Però aquest no seria l'últim treball de l'autor sobre aquesta part del món. El final de la guerra. Reseñas biográficas de Bósnia, 1995-1996 (Planeta deAgostini, 2006), ens mostra dues històries, Soba i Navidad con Karadzic, recopilades per primer cop en un sol àlbum. En la primera podem veure el turment intern d'un artista de l'assetjada Sarajevo, que amb una guitarra va captivar als mitjans d'occident. En l'altra història ens duu directament a tenir una visió del procés per intentar obtenir una notícia que no sortirà a cap titular, mentre persegueix a un dels criminals de guerra més buscats. Aquests dos últims llibres es van recopilar en un de sol sota el nom de Historias de Bosnia (Planeta deAgostini, 2016).
Amb Notas al pie de Gaza (Mondadori, 2010), Joe Sacco torna a treure el tema de Palestina, ja abans havia escrit, o millor dit dibuixat, Palestina. En la franja de Gaza (Planeta deAgostini, 2002 / 2015), originàriament es va anar publicant en una sèrie de nou còmic-books, apareguts entre1993 i 1995. L'any 1996 va guanyar el prestigiós premi American Book Awards i més tard, a causa de la reobertura del conflicte a Palestina, va rebre el premi a Millor Novel·la Gràfica a la Book Expo America, el mateix any de la seva publicació a Espanya. En ella l'autor ens narrava la seva pròpia experiència viscuda durant dos mesos entre els palestins en els territoris ocupats entre finals del 1991 i principis del 1992, viatjant i prenent notes de tot el que veia. Quan va tornar als Estats Units, a mitjans del 1992, va començar la creació d'aquest llibre, on amb una gran precisió va anar combinant la seva formació periodística amb la de dibuixant. Han hagut de passar més de quinze anys perquè Joe Sacco ens torni a seduir amb una altra novel·la centrada a Palestina. A Notas al pie de Gaza, ens explica els fets ocorreguts l'any 1956 a Rafah, al sud de la Franja de Gaza. Aquí van perdre la vida més de cent palestins assassinats per l'exèrcit israelià. Aquest fet va passar bastant desapercebut en l'àmbit internacional i Sacco intenta submergir-se en la vida quotidiana de la ciutat de Rafah i de la veïna Khan Younis, per destapar el que va succeir fa més de cinquanta anys.
Com a àlbum recopilatori, va publicar Apuntes de un derrotista (Planeta deAgostini, 2006). Aquí podem trobar les seves primeres tires còmiques i treballs, abans de les publicacions més conegudes, on ja ens mostrava la seva passió per qualsevol conflicte que succeïa arreu del món. La veritat és que podia ser tant per parlar dels bombardejos a Alemanya o al Japó durant la Segona Guerra Mundial, així com els de Líbia el 1996. També va voler fer esment als atacs rebuts a Malta i que va haver de patir la seva mare per part de les tropes italianes i alemanyes. El president dels Estats Units, Georges Bush (el pare), durant la primera guerra del golf, tampoc va poder escapar de les seves satíriques tires còmiques.
El 2011, juntament amb Art Spiegelman (Maus), Muñoz i Sampayo (Alack Sinner), entre d'altres i amb una portada creada per Enki Bilal, va veure la llum el llibre 12 de Septiembre. La América de después, coincidint amb el desè aniversari dels atemptats patits als Estats Units. El 2015 publicà una sàtira política contra el govern nord-americà on l'autor tornava a utilitzar l'estil més underground dels seus inicis amb Bumf.
L'any 2014 va publicar un dels seus treballs més laboriós pel que fa a grafisme, La Gran Guerra. Julio 1, 1916: El primer día de la guerra de Somme (Reservoir Books, 2014). En un àlbum on de manera molt descriptiva ens porta fins als fets ocorreguts l'1 de juliol de 1916, quan començà la Batalla del Somme, durant la Primera Guerra Mundial. Un enfrontament on van perdre la vida 20.000 soldats britànics i uns 40.000 van resultar ferits, tot això en un sol dia. Al final de la batalla es varen comptabilitzar més d'un milió de baixes. I el 2015, Días de Destrucción, Días de Revuelta (Planeta deAgostini, 2015), on juntament amb el premi Pulitzer, Chris Hedges, ens relata d'una manera molt dura els problemes més socials i econòmics que es desenvolupen a l'Amèrica profunda. On l'extensió en territoris consagrats a l'explotació en mans de l'economia, el progrés i l'avançament tecnològic, mostren les regles en un mercat on els éssers humans i el medi ambient són usats i llençats per tal de maximitzar els guanys. Aquest mateix any publica el que per ara és el seu darrer treball Yonqui de la Guerra (ECC Ediciones, 2015), on ens mostra un recull d'alguns dels seus treballs apareguts a Yahoo entre els anys 1988 i 1992.
En resum, Joe Sacco, ens mostra amb un estil ben senzill, però alhora contundent una manera de fer bon periodisme, encara que sigui en format de novel·la gràfica.
Crec que avui en dia, i que jo conegui, només hi ha dues persones més que destacaria fent aquesta feina d’informar de fets que succeeixen en el món ens ho mostrin amb aquest realisme en format còmic o novel·la gràfica. La primera seria Joe Kubert (1926-2012) on en el còmic Fax from Sarajevo amb una gran força ens va situar a la guerra dels Balcans amb una història de supervivència. L’altre gran autor és el canadenc Guy Delisle, que mantenint sempre el seu to irònic ens ha portat per diferents indrets del planeta, com la Xina, Shenzen (2001); Corea del Nord, Pyongyang (2003), a Myanmar, Cròniques Birmanes (2007), a l’Estat d’Israel, Cròniques de Jerusalem (2011) i últimament Escapar. Historia de un rehén (2019), on ens situa a Txetxènia.
