ATRAPAT EN BUCLE

BREU RECORREGUT MENTAL

El reconegut pianista i director d’orquestra DANIEL BARENBOIM, ara retirat a causa d’una malaltia neurològica, va dir en una ocasió, “Tinc música al meu cervell tot el temps, tot tipus de coses”.
La també pianista i psicòloga ELIZABET HELLMUTH MARGULIS, autora del llibre ‘On Repeat: How Music Plays the Mind in the Psychology of Music: A Very Short Introduction’ i que dirigeix el Music Cognition Lab de la Universitat de Pricenton, va dir, “La reiteració musical és un element que permet generar una connexió més gran amb la peça sonora, ja que la contínua escolta de la cançó ens faria comprendre amb claredat què vol dir-nos l’autor o intèrpret de la peça”. Aquí podríem estar més o menys d’acord. El problema ve quan aquell so, per bé o per mal, no te’l pots treure del cap.

Aquest és un tema que pot sonar repetitiu però és veritat. En el lloc menys esperat o el simple so de qualsevol cosa que sents pel carrer a mi em porta a recordar alguna cançó que tinc guardada en el meu subconscient i allò moltes vegades em transporta a alguna situació passada i aquell record. Hi ha cops que m’haig de contenir en la meva reacció segurament perquè vivim en aquesta merda de món acomplexat pel que dirà la gent del voltant. Per sort moltes vegades passes de tot i endavant que la vida són quatre dies.

Moltes vegades durant el dia o quan ens llevem de dormir i sense haver-ho triat, almenys conscientment, tenim una cançó al cap que no para de martellejar-nos durant bastant temps. I no val allò de “posa-la que així segur que un cop escoltada ja està”. Això no serveix per res. Bé, sí, per continuar tenint-la a dins del cervell. Aquest seria un tema que potser en podem parlar un altre dia, o no. De fet, no cal.

El que ara vull comentar són tot aquell seguit de cançons, que tu sí que tries, i que sense donar-te compte les escoltes una vegada, i una altra, i una altra… Moltes d’elles poden arribar a ser molt enganxoses, en el bon sentit de la paraula, i altres senzillament perquè les trobes unes petites grans meravelles musicals.

Què és realment la música?
En termes purament tècnics, és una sèrie de sons encadenats
que creen una reacció en la ment humana.

Daniel Ek, fundador d'Spotify

POP BRITÀNIC

De sempre que m’ha fascinat tot, o gairebé tot, el que en l’àmbit musical ens ha mostrat aquestes illes. Als anys 90 segurament fou quan més es va sentir a parlar d’aquest moviment. Sota les influències de grans bandes que estaven etiquetades com a BRITISH INVASION trobaríem els, ‘THE BEATLES’, ‘THE KINKS’, ‘THE WHO’ o els pesats dels ‘THE ROLLINGS STONES’, a veure si es jubilen ja; cantants com ‘DAVID BOWIE’; o d’altres generes, ‘THE JAM’, ‘BUZZCOCKS’ o ‘THE SMITHS’. Segurament les més conegudes han estat ‘BLUR’ i ‘OASIS’. Molta gent atribueix l’inici del britpop a intentar d’aconseguir que la gent s’oblidés del que arribava dels Estats Units, que en aquell moment era el grunge. El cantant de ‘BLUR’, DAMON ALBARN, en una entrevista que li van fer l’any 1993 sota la pregunta de si el seu grup era “anti-grunge”, va dir, «Bé, això està bé. Si el punk va aparèixer per eliminar als hippies, aleshores nosaltres estem aquí per eliminar el maleït grunge». La premsa britànica ja es va encarregar de realçar els valors d’aquest estil titllant-lo de patriotes, antiamericans i de classe obrera. Segurament això últim seria potser una mica discutible en alguns grups.

Són molts els grups que han anat apareixent al llarg dels anys. Però una cosa està clara, aquí i a l’altra punta del món, el que realment costa és mantenir-se i això no tothom ho pot fer ni sap fer-ho. Els quatre que he anomenat abans, tot i ser de molts més anys enrere, encara estant presents i continuen sent referents per a molts. I això té el seu mèrit. Ciutats com Liverpool, Manchester o Sheffield, són autèntics nius en la fabricació i consolidació de bandes emergents, d’això sí que en parlarem un dia d’aquests.

I és a Manchester on apareix la primera cançó d’aquest bloc, ‘REAL AROUND THE FOUNTAIN‘ dels ‘THE SMITHS‘, apareguda al disc ‘THE SMITHS’ (1984), per mi un dels seus millors. En el fons si algú l’analitzes musicalment, crec que diria que tota ella és un bucle permanent. Poden ser 5:50 minuts com 25:33, més que res que la podem posar enllaçada una vegada rere una altra i segurament ni ens n’adonaríem. Crec que aquesta va ser una de les meves primeres repeticions musicals. Aquí, en MORRISSEY, encara no tenia aquell ego que li va anar sortint després, tot i que ja apuntava maneres.

Els ‘PORTISHEAD‘, grup emblemàtic del trip-hop, de la ciutat de Bristol, també em tenen el cervell menjat amb la seva ‘THE RIP‘. Creada l’any 2008, la trobem a l’àlbum ‘THIRD’. És molt possible que l’hagueu escoltat fa pocs anys relativament quan la marca Gucci la va rescatar l’any 2017 per un dels seus anuncis. Un single que va ser considerat el 99 entre els millors 500 de la llista que l’any 2000 va publicar la revista musical Pitchfork de Chicago. Aquesta revista digital, creada l’any 1995-96, està dedicada principalment a la música independent i ofereix crítica, comentaris, notícies musicals i entrevistes a artistes. Es calcula que rep al voltant d’1.600.000 visites al cap del mes i ha estat trampolí per a molts grups.

Una cançó que em té fascinat per la seva barreja entre pop i clàssica, és la increïble ‘OUR MUTUAL FRIENDS‘, dels nord-irlandesos ‘THE DIVINE COMEDY‘ i que trobaríem a l’àlbum ‘ABSENT FRIENDS’ (2004). Podríem dir que el primer cop que la vaig sentir em vaig quedar com mig petrificat escoltant la seva melodia i ràpidament vaig haver de donar-li un altre cop al play com per assegurar-me de si el que havia sentit, realment era el que havia sentit. I sí, sí que ho era. A partir d’aquell moment no podia parar d’escoltar-la. No gaire temps enllà per rematar-ho vaig poder veure’ls en directe i això ja va ser el súmmum. De fet, aquest grup està catalogat, a part del britpop, com a baroque pop i chamber pop.

Cap al sud de l’illa trobem la ciutat de Cork, terres de Michael Collins i dels ‘FRANK AND WALTERS‘. Aquí en realitat hauria de dir que em quedo amb tot un disc, ‘COLOURS’ (1997), més que res que no recordo la de vegades que el vaig arribar a escoltar de principi a final sense parar. Encara tinc present el dia que vaig comprar-lo, sota recomanació del propietari de la desapareguda ‘CD-DROM’ al costat de carrer Tallers de Barcelona. Però de les dotze cançons que hi ha, sense cap mena de dubte em quedo amb ‘RUSSIAN SHIP‘, que sembla feta pels actuals temps que estem vivint amb la guerra entre Ucraïna i Rússia.

En terres escoceses i a Glasgow per ser més exactes hi ha dos grups que també han influït bastant a l’hora d’escoltar en bucle. Per un costat trobaríem a ‘BELLE AND SEBASTIAN‘ i la mítica ‘SLEEP CLOCK THE AROUND‘. Aquesta cançó pertany al seu tercer àlbum d’estudi, ‘THE BOY WITH THE ARAB STRAP’ (1998), el qual fou en èxit de crítica i públic. Per la gravació d’aquest disc es va afegir al grup el trompetista Mick Cooke i ja s’hi va quedar. Un any després de la seva publicació van ser reconeguts com a grup revelació en els Brit Awards.

Els altres són els ‘FRANZ FERDINAND‘, grup de ritmes frenètics i molt enganxosos, on de totes les cançons que podria dir, l’escollida és ‘WALK AWAY‘, del seu segon disc publicat l’any 2005, ‘YOU COULD HAVE IT SO MUCH BETTER’. El nom d’aquesta banda ve de quan un dia van veure un documental sobre la I Guerra Mundial i feia referència a l’arxiduc austrohongarès. I com a curiositat saber que el grup es va crear de pura casualitat. En una festa a la ciutat, ALEX KAPRANOS (veu, guitarra i compositor) i NICK McCARTHY (guitarra i compositor), van coincidir i en un moment qualsevol, aquest últim va voler quedar-se amb una ampolla de vodka de l’ALEX. Segurament el que hauria acabat en una baralla estil hooligan, va acabar en una xerrada i propostes musicals. També van guanyar els Brit Awards l’any 2004.

MADE IN USA

Segurament són moltes les cançons que podria citar en aquest apartat, però poques les que realment m’han consumit més neurones o dedicació física i mental. Cal dir que potser per la distància, desconeixement, interès o de tot una mica, sempre m’he trobat més lligat com deia abans al bressol de SHAKESPEARE. Però de mica en mica vaig anar i encara avui en dia estic descobrint gent que m’agrada força. També gent que no puc aguantar ni en pintura, no cal entrar en noms, vull dir, no cal dir el nom. Aquí intento fer un petit resum d’aquests grups, no puc posar tots els que em passen pel cap, però sí que intento fer una selecció acurada, per estils o senzillament perquè crec que hi han de ser.

Corria l’any 1985 i l’encara no conegut director de cine TIM BURTON estrena la seva primera pel·lícula, Pee-Wee’s Big Adventure. Una satírica comèdia d’aventures i que al mateix temps era una paròdia de la que en el seu temps, 1948, va fer en VITTORIO DE SICA amb el títol de Ladri di biciclette. Aquí el seu personatge principal en Pee-Wee Herman té una conversa amb un personatge secundari anomenat Simone. Uns quants anys més tard, 2003, quatre noies, ERIKA FORSTER (veu i teclats), ANNIE HART (veu, teclats i baix), HEATHER D’ANGELO (veu, teclats i bateria) i SUNG BIN PARK (veu i teclats), aprofitant una frase de la pel·lícula van crear el grup ‘AU REVOIR SIMONE‘. Dos anys més tard la SUNG va decidir marxar i van passar a ser un trio. Establertes a Williamsburg, Brooklyn, Nova York, la premsa les ha catalogat com a synth pop oníric o electro pop lleuger com una ploma, elles mateixes es defineixen com un grup d’electrònica càlida i orgànica amb cantants femenines. Entre les moltes cançons que et poden atrapar entre les veus melodioses i els teclats em quedo amb ‘A VIOLENT YET FLAMMABLE WORLD‘ del seu segon àlbum ‘THE BIRD OF MUSIC’ (2007). Aquesta cançó es va poder sentir en un capítol de mítica sèrie de DAVID LYNCH, Twin Peaks. Aquestes noies que semblen que mai han trencat un plat, van ser descrites per la revista britànica NMW (New Musical Express), “Au Revoir Simone, en escena, semblen les germanes de Les verges suïcides, oscil·lant els seus looks de la primorosa bibliotecària a la mestressa de casa hippie i a l’estudiant d’art de cabell ennegrit”.

Relativament a prop d’elles trobem la localitat de Freehold, Nova Jersey, lloc on viu el següent protagonista. A vegades quan algú em preguntava quina cançó m’agradava d’ell i li deia ‘THE RIVER’, normalment les primeres respostes eren, -A tu no t’agrada el ‘BRUCE SPRINGSTEEN‘ !!!. Doncs molt bé. I al mateix temps tenen mitja raó. No em considero fan d’ell i això que l’he vist fins a cinc cops. Simplement m’agrada i sobretot els seus directes. Crec que transmet alguna cosa que la resta no fan. Però si m’haig de quedar amb alguna, cosa sens dubte per tot el que comportà, perquè hi va haver uns fets d’un octubre on la sentíem molt nostra, i darrerament per la força que em dona en situacions personals viscudes, és, com no podia ser una altra, ‘NO SURRENDER‘ (1984), cançó que va veure la llum a l’àlbum ‘BORN IN THE USA’.

No gaire lluny de l’Estat Jardí, està la capital de Massachusetts, Boston, ciutat originària dels ‘PIXIES‘. Van aparèixer a l’escenari el 1986 per marxar-ne el 1993. El nom va ser triat a l’atzar en un diccionari. Els membres fundadors, JOEY SANTIAGO i BLACK FRANCIS, eren estudiants d’economia i companys d’universitat. L’altra peça clau de la banda ha estat la baixista KIM DEAL. Van ser considerats com els precursors de l’anomenat grunge i van ser el mirall de gent com els mateixos ‘NIRVANA’. El mateix KURT COBAIN va triar un disc d’ells, ‘SURFER ROSA’ (1988), com el millor disc de la dècada. Però van ser molts qui també el van elogiar, BONO dels ‘U2’, THOM YORKE de ‘RADIOHEAD’, ‘DAVID BOWIE’, GRAHAM COXON de ‘BLUR’ o ‘P.J. HARVEY’. En aquest disc hi ha la mítica ‘WHERE IS MY MIND‘. Aquest disc es convertiria en un clàssic del rock under nord-americà dels 80. L’èxit els hi arribaria amb el següent àlbum, ‘DOOLITE’, catalogat com a comercial. De fet, aquí podríem fer una reflexió i definir que vol dir ‘comercial’. Si ho ets tens força vendes, però et critiquen, si no ho ets, potser vens menys i et mors de gana, eh, però ets autèntic. I com a totes les cases sempre hi ha problemes d’egos. Fins aquell moment les lletres eren compostes al 50 % entre BLACK FRANCIS i la KIM DEAL, però aquesta última va quedar arraconada cada cop més fins que se’n va fartar. Resultat de tot això, separació del grup. La KIM va fundar el grup ‘THE BREEDERS’, el BLACK FRANCIS va continuar en solitari sota el nom de ‘FRAN BLACK’ i el tercer en discòrdia, JOEY SANTIAGO acabaria tocant amb ‘THE MARTINIS’. El 2004 es varen retrobar per fer un seguit de concerts, demostrant que estan en plena forma, i de moment així van, tot i que han continuat editant treballs.

Des de l’anomenada Estat de la Badia, saltem a Chicago, a la Terra de Lincoln, o el que seria el mateix, l’estat d’Illinois, per trobar-nos amb una gran banda d’aquesta ciutat, els ‘WILCO‘. En l’actualitat són considerats com un grup que toca rock alternatiu, però de sempre se’ls havia etiquetat com a country alternatiu, tot i que també els trobaríem com a indie rock, folk rock o rock experimental. Sigui el que sigui, ho fan força bé. Per mi, molt millor les seves últimes creacions, però això acostuma a passar en la gran majoria de grups. Després de superar diferents canvis, entre el 1994, any de creació, i el 2004, quan ja sembla que les coses estan bastant consolidades, van publicar fins a cinc treballs. Un d’ells, el tercer, ‘SUMMERTEETH’ (1999), incloïa un tema brutal, ‘HOW TO FLIGHT LONELINESS‘. Amb el disc de l’any 2004, aconseguien guanyar dos premis Grammy, incloent-hi el de millor àlbum de música alternativa. De la formació inicial només queden en l’actualitat el seu líder, vocalista i compositor, JEFF TWEDDY i el baixista JOHN STIRRATT. La resta són incorporacions del 2004.

En aquesta mateixa ciutat, també estan els ‘THE HANDSOME FAMILY‘. Grup format pel matrimoni SPARKS, en BRETT (veus, guitarra i teclats) i la RENNIE (baix, banjo i veus), tot i que actualment resideixen a Albuquerque, Nou Mèxic. Ella escriu les lletres i ell compon la música. Quan han de fer gira o gravar avisen a diferents músics per tal de poder dur a terme el projecte en qüestió. En els seus inicis, 1993, hi havia un tercer membre, el bateria MIKE WERNER, que va influir bastant a l’hora de triar el nom del grup. No parava de dir-li al BRETT “handsome” i que tots ells eren la “handsome family”, al final ho van trobar divertit i així es va quedar, menys el bateria que per desavinences va acabar marxant. Cap a l’any 1996 en BRETT va patir una crisi emocional, que va acabar en una hospitalització i diagnosticat amb trastorn bipolar. Arran d’aquests fets va compondre la cançó ‘MY GHOST’ inspirat en les seves experiències a la unitat psiquiàtrica. Aquell disc ‘THROUGH THE TREES’ va ser escollit per la revista Uncut, amb seu a Londres, com Best New Country Album of the Year. La seva música ha estat classificada com a country gòtic, country alternatiu, avant-country, country blues, country rock, gothic folk, roots rock o tradicional, però gairebé tothom ho deixa en una barreja entre country, bluegrass i assassinats, pel fet que la RENNIE basa les seves cançons en temes macabres com assassinats, suïcidis i fantasmes. Tot i que a vegades també utilitza personatges reals i esdeveniments històrics per recrear les seves lletres. Segurament la culpa i el fet de sentir la cançó que em porta a parlar-ne aquí en repetides vegades la té la sèrie ‘TRUE DETECTIVE’. El tema ‘FAR FROM ANY ROADS‘ (2003), de l’àlbum ‘SINGING BONES’, no només apareixia com a obertura de la primera temporada, sinó que el diari australià The Sydney Morning Herald, un dels més venuts al país, els va incloure en la llista “ten of the best”. Fins i tot la cançó va aparèixer en un capítol dels Simpsons. També els ‘GUNS N’ ROSES’ la van fer servir com a música d’introducció a la gira del 2014.

A l’altra punta del país, a l’estat de Washington, i exactament a la ciutat de Seattle, resideixen els ‘THE POSTAL SERVICE‘. El que m’al·lucina especialment d’aquest grup és què només en publicat un disc, ‘GIVE UP’ (2003), del qual avui en dia encara en viuen. Poc després de la seva publicació el grup, format per BEN GIBBARD, JIMMY TAMBORELLO i JENNY LEWIS, van decidir estar inactius des del 2005 fins al 2013, any que van decidir reunir-se per fer una gira per celebrar els deu anys d’aquella publicació. Això és de traca i mocador, més encara quan omplien locals. El nom del grup ve donat de com editaven les cançons. En JIMMY TAMBORELLO les escrivia i posava música instrumental, un cop ho tenia li enviava al BEN GIBBARD, qui ho editava i li posava la veu. La llàstima és que tal i com podria semblar pel nom del grup, no van utilitzar mai el sistema de servei postal ja què utilitzaven les empreses FedEx o UPS. El disc va rebre la certificació d’or de la Recording Industry Association of America el març del 2005, i a l’octubre del 2012 la de platí. Classificats com a indietronica, indie pop, synthpop o emo pop, van conseguir un gran èxit degut que els seus tres primers senzills. El més popular fou ‘SUCH GREAT HEIGHTS’, podíem sentir la cançó als anuncis d’UPS, Kaiser Permamente i M&M’s, també fou tema principal de la sèrie Anatomia de Grey en la temporada de l’any 2005. El segon senzill, cançó amb la que jo em quedo, ‘THE DISTRICT SLEEPS ALONE TONIGHT‘ sortia a la banda sonora de la pel·lícula D.E.B.S. i va ser versionada pel cantant britànic ‘FRANK TURNER’. I el seu tercer senzill ‘WE WILL BECOME SILHOUETTES’ els ‘THE SHINS’ En van fer un cover i també tornava a aparèixer en una nova pel·lícula, aquest cop al tràiler de Funny People.

SPANISH INDIE

I perquè no, el castellà també té les seves cançons enganxoses i sobretot el considerat com a indie pop. Sí que és veritat que la majoria dels grups o cantants podríem dir que sonen igual i és normal perquè entre ells existeixen aquests vincles naturals de fer, dir o tocar les cançons. Tampoc és d’estranyar que moltes vegades els veiem canviats o tocant amb algun altre grup, com aquell que fa un canvi de cromos ocasional.

D’aquesta onada hi ha principalment una cançó que em va enganxar des del primer moment que la vaig escoltar, ‘MI REALIDAD‘ (2010), dels granadins de la ciutat de Loja ‘LORI MEYERS‘. Aquest grup format el 1998 va passar de ser uns totals desconeguts a la part més alta del podi en un tres i no res. Aquesta cançó pertany al seu àlbum ‘CUANDO EL DESTINO NOS ALCANCE’. El seu anterior treball ‘CRONOLÁNEA’ (2008) va ser nomenat per la revista Mondo Sonoro com a millor disc d’aquell any. El nom del grup ve agafat del títol d’una cançó del grup de punk rock californià ‘NOFX’.

A continuació tindríem als catalans que van sorgir a finals del 90, ‘SIDONIE‘. Classificats com a indie rock i rock psicodèlic, aquests barcelonins tenen clares influències de gent com ara ‘THE BEATLES’, ‘BOWIE’, ‘PINK FLOYD’, ‘SYD BARRETT’, ‘PRIMAL SCREAM’, ‘GEORGE HARRISON’, ‘BEACH BOYS’ o ‘BECK’. Es van donar a conèixer gràcies a un concurs de joves talents a l’Hospitalet. Després de publicar els dos primers treballs en anglès, cosa habitual en tots aquests grups, van continuar publicant en castellà. Ben aviat publicaran en català. Com ho sé? Doncs perquè he pogut tenir el plaer de conèixer al seu cantant i guitarra, MARC ROS, al lloc on treballo i he parlat amb ell un parell de vegades, i la veritat, un paio molt amable i molt proper. Per cert, la cançó en qüestió és la de ‘CARRETERAS INFINITAS‘ del seu disc ‘EL PEOR GRUPO DEL MUNDO’ (2016).

Continuant amb la mateixa corda, tenim els grans ‘LEÓN BENAVENTE‘ i la seva magnífica ‘ÀNIMO, VALIENTE‘ (2013), del seu primer treball sota el nom del mateix grup. Està format per membres de diferents parts de la geografia espanyola i de qui vindria el seu nom, d’un tram de carretera entre León i Benavente, tram bastant concorregut pels seus membres. Ells serien la mostra vivent del que comentava a l’inici d’aquest bloc, tres dels seus membres, ABRAHAM BOBA, EDUARDO BAOS i LUIS RODRÍGUEZ, toquen habitualment amb la banda de ‘NACHO VEGAS’; l’ABRAHAM ha publicat també en solitari; l’EDUARDO ha tocat amb ‘TACHENKO’ i CÉSAR VERDÚ, el quart membre, ha sigut bateria de ‘SCHWARZ’.

Què dir de ‘MI CAPITÁN‘. Senzillament que el que va ser una prova com a divertiment per tal de desintoxicar-se, en el bon sentit de la paraula, de tot el que havien estat fent, es va convertir sense voler-ho en un projecte. La formació ve donada de la suma de membres d’altres grups. Així trobem a GONÇAL PLANAS (Road manager de ‘LOVE OF LESBIAN’), RICKY FALKNER (‘EGON SODA’ i ‘STANDSTILL’), FERRAN PONTÓN (‘EGON SODA’), JULIÁN SALDARRIAGA (‘LOVE OF LESBIAN’), RICKY LAVADO (‘STANDSTILL’), DANI FERRER (‘LOVE OF LESBIAN’) i VÍCTOR VALIENTE (‘STANDSTILL’). La cançó amb la qual podríem dir que va començar tot, que és una delícia, porta per nom ‘ES SUAVE LA VOZ‘ (2013). Tot i que va veure la llum l’any 2015 quan apareix el seu primer treball, ‘DRENAD EL SENA’. Crec que per ser membre d’aquest grup has de portar barba, si no res de res.

A la PAULA RIBÓ GONZÁLEZ, a part de ser cantant, actriu, dramaturga i escriptora, la coneixem més pel nom que ha agafat la formació musical que lidera, ‘RIGOBERTA BANDINI‘. Però en realitat ja l’havíem vist força vegades per la televisió, pel fet que ella juntament amb el grup del qual formava part abans, ‘THE MAMZELLES’, ens explicaven una vegada i una altra com havíem de reciclar. Anuncis, que pel que veiem avui en dia no van servir de gairebé res. Però al que anàvem. Amb una barreja de pop i electrònica, el 2020 va començar a publicar les primeres cançons, ‘TOO MANY DRUGS’ o ‘IN SPAIN WE CALL IT SOLEDAD’, però realment la que entrava més al cervell, almenys a mi, era la de ‘PERRA‘. Tot i que el 2021 ja estava fent promoció de la cançó, no és fins un any més tard que la trobem a l’àlbum ‘LA EMPERATRIZ’ (2022).

Tot i que els considero catalans com a formació no puc obviar el fet que canten en castellà i pertanyen a la cultura spanish indie, per tant, recuperant el fil anterior i per tancar aquest bloc ho faré amb els ‘LOVE OF LESBIAN‘. Són moltes les cançons que han estat, estic i crec que estaré escoltant d’ells i difícil la tria, però sobretot n’hi ha una, ‘DOMINGO ASTROMÁNTICO‘, de la mateixa manera que el disc sencer, ‘MANIOBRAS DE ESCAPISMO ‘ (2005). La cosa es va posar en marxa l’any 1996 després de quedar segons en un concurs de maquetes organitzat per la revista Ruta 66, i això els donava dret a poder gravar un disc. Els seus primers treballs van ser en anglès ‘MICROSCOPIC MOVIES’ (1999), ‘IT IS FICTION?’ (2002) i ‘UNGRAVITY’ (2003), fins al 2005 que es passen al castellà provocant una pujada bestial en popularitat, sobretot degut a la participació aquell any al FIB de Benicàssim i al Popkomm a Berlín.

A CASA NOSTRA

Per anar acabant el tema no podia oblidar la nostra llengua. Per què sí, aquí també tenim cançons que no paren de donar voltes i voltes per dins del cap. A més, segons es miri, poden ser pitjors pel fet que aquestes a més a més les entenc del tot, no com algunes de les altres. I també hi ha l’afegit que cada any tenim la cançó de l’estiu que ens metrallen contínuament per la televisió pública i aquesta ens la mengem tant si agrada com si no.

‘BENVOLGUT‘ que apareix a ’10 MILLES PER VEURE UNA BONA ARMADURA’ (2011), segon disc de ‘MANEL‘, seria potser una de les més escoltades en català per mi. Tot i que de mica en mica va perdent pistonada, fins que de cop i torna, com ara a l’hora d’escriure aquest article i podem dir que hi torno a caure de quatre potes. Aquest disc rep aquest títol fent al·lusió a una frase que pronunciava KENNETH BRANAGH a la pel·lícula Molt soroll per no res. En 10 dies va ser el disc més venut a l’estat espanyol i es mantingué número u durant dues setmanes.

Del ‘PAU VALLVÉ‘ en tinc dues que em ronden bastant, suposo que una d’elles depèn de l’estat anímic que em puc arribar a trobar. Això podria influir una mica, però ben mirat la majoria de les seves cançons no és que siguin d’una festa espectacular. Però sent honestos m’haig de decantar per la d’AMICS DELS CIRERERS‘ del disc ‘2010’ (2010).

Tot i ser una de les darreres a quedar-me enganxat, em fa molta ràbia perquè és per promocionar la Damm. Però sí que he de reconèixer que els cabrons han fet unes campanyes d’estiu brutal, tant pel que fa al vídeo com en la música. Menys aquest any 2023, és insofrible. Suposo que han volgut guanyar-se el públic jove, però pots fer-ho molt millor, n’estic segur. Després la gent que vivim a Barcelona ens queixarem de si ens critiquen de com parlem, collons és que motius no en falten. Però bé anem a la cançó que m’estic posant nerviós. Com diu la dita, si una cosa funciona perquè tocar-la, doncs seguim i com no podia ser el fet de barrejar estils i grups aquell 2022 ho van fer amb la cançó ‘AQUÍ, ARA I AIXÍ‘, cantada per ‘SANTI BALMES‘ dels ‘LOVE OF LESBIAN’ i ‘RENALDO & CLARA‘, grup indie de Lleida amb el lideratge de la compositora i cantant ‘CLARA VIÑALS’. El nom d’aquest últim grup és causat per una pel·lícula-documental de l’any 1978 i que protagonitza un ianqui de nom ‘BOB’ i un cognom que no cal perdre el temps en dir-lo. Cal dir que aquesta cançó està composta per ‘PAULA RIBÓ’ (RIGOBERTA BANDINI) i ‘ESTEBAN NAVARRO’.

La cançó ‘ESTIMAR-TE COM LA TERRA‘ dels germans SERRASOLSAS, la JÚLIA i el PAU, podrien ser els ‘PIMPINELA’ a la catalana, però no, ells estan molt lluny d’estar tot el dia cantant enfadats. Ells, amb el seu grup ‘GINESTÀ‘ ens porten unes cançons a vegades massa ensucrades i segurament es nota una mica d’on són. Així com els llatins s’estan tirant els plats pel cap amb massa facilitat, ells poden fer el mateix però amb bones paraules i amb el lliri a la mà. Per sort això és de tant en tant, la resta són bastant del bon rotllo, ensucrat però de bé. La cançó en qüestió la trobem en el seu segon treball ‘GINESTÀ’ (2019).

Seguint amb el sucre, trobaríem les ‘AL·LÈRGIQUES AL POL·LEN‘ format íntegrament per noies i creat el 2020 a la Vila de Gràcia, això seria el més rellevant d’aquest grup, la part femenina, el fet de ser de la Vila és dona per descomptat que és un plus. Van alternant cançons en català i castellà, però a mi la que més m’enganxa d’elles, tot i que potser és l’única, seria la de ‘PAISATGE DE POSTAL‘ apareguda a ‘DE SOBRETAULA’ (2021).

No podia acabar l’apartat sense nomenar els ‘MISHIMA‘. Fundats l’any 1999 a Barcelona, van començar a cantar en anglès i a partir del seu tercer àlbum ja ho van fer íntegrament en català. La revista Rockdelux va escollir el seu quart treball ‘SET TOTA LA VIDA’ (2010), com un dels millors discs de la dècada. Cal destacar la seva tirada cap a les cançons d’autor amb un fons d’estil pop, però no ens ha de sorprendre, el nom del grup prové de l’escriptor japonès YUKIO MISHIMA. D’ells hi ha una cançó que m’encanta, ‘MY WHOLE LIFE CRYING’, però diguem que aquesta no compte. Feu com si jo no hagués dit res, la podeu buscar i escoltar-la. De fet l’heu d’escoltar. Per coherència idiomàtica amb les altres posaré ‘TORNARÀS A TREMOLAR‘ del seu sisè treball d’estudi ‘ORDRE I AVENTURA’ (2010).

THIS IS THE END

En un principi l’article el podríem donar per acabat, però sempre hi ha noves incorporacions que van entrant de mica en mica a les parts més profundes del cervell i de tant en tant es manifesten de la mateixa manera que les anteriors. De fet, són moltes les cançons que aquí no han aparegut i no per això els hi vull treure importància. Varies d’elles, han marcat en algun moment, sigui pel context que sigui, però sempre estan i estaran allà, amagades i saps que el dia que surten és perquè toca. I algunes d’elles tot i que tenen menys vida no vol dir que no puguin arribar a ser igual d’importants, sobretot perquè són part d’una història.

Per exemple, no he dit res del grup d’Athens, Geòrgia, però per mi són un dels millors grups i les dues vegades que els he vist he gaudit molt. Sempre he pensat que eren dels més senzills i sense massa egos, només calia veure els preus de les entrades, sempre costaven la meitat dels anomenats “grans”. Serien moltes les cançons a ressaltar dels ‘R.E.M.‘ però crec que em quedo amb ‘IMITATION OF LIFE‘ del seu disc ‘REVEAL’ (2001). D’ella a part de la cançó en si mateix, em quedo amb el seu vídeo. Per mi una obra mestra que no em canso de veure’l i més si saps com el van crear. En paraules del MICHAEL STIPE, “El vídeo sencer es va gravar en 20 segons. El que estàs veient és un cicle que va cap endavant vint segons, cap enrere uns altres vint segons, endavant uns altres vint, enrere uns altres vint, amb una càmera estàtica i, a continuació, utilitzant una tècnica anomenada ‘pan and scan’, que és un procés tècnic que s’utilitza quan un format panoràmic s’adapta al teu televisor o DVD, passant per sobre de certes parts de tota la imatge. Veuràs que ho fem recollint vàries persones en el marc”. Van ser una de les primeres bandes de rock alternatiu creada l’any 1980 fins al 2011 que de manera amistosa van decidir de passar pàgina i que cadascú fes el que li vingués de gust. Això sí, van arribar a vendre més de 90 milions d’àlbums.

En un Cruïlla de no fa massa anys vaig descobrir aquests nord-irlandesos, els ‘TWO DOOR CINEMA CLUB‘, una banda creada el 2007. La veritat és que no ho van posar gaire difícil amb les seves cançons típiques de l’indie pop més britànic. Dos dels seus membres, ALEX TRIMBLE i SAM HALLIDAY, es van conèixer als ‘escoltes’ i més endavant es retrobaren a l’escola on van afegir un tercer membre, KEVIN BAIRD, a l’encara ‘no grup’. Al cap de poc van començar a tocar sota el nom de ‘LIFE WITHOUT RORY’ i van participar en el concurs de talents ATL Rock School. A MySpace encara conserven la seva pàgina amb aquestes dues cançons, ‘YOU MISSED THE POINT’ i ‘CONSCRIPTED BY CHOICE’. Al final van decidir canviar el nom per l’actual. Els tres membres es recolzen d’un bateria i un guitarra-teclista pels seus concerts. La cançó que més vaig escoltar aquells dies i encara avui és ‘WHAT YOU KNOW‘ del seu primer treball d’estudi ‘TOURIST HISTORY’ (2010).

Per sobre de tot hi ha un grup que no puc menystenir i que per mi van ser un dels millors, són aquells quatre nois, que tot i patir diferents canvis, sobretot en la bateria, eren en, PAUL HEATON, STAN CULLIMORE, NORMAN COOK i en DAVE HEMINGWAY, l’any 1983 van decidir de crear una banda de música sota el nom de ‘THE HOUSEMARTINS‘. La història va durar només cinc anys, però prou per arrelar força. El seu primer disc, ‘LONDON 0 HULL 4’ (1986), va arribar a posicionar-se al tercer lloc a les ràdios del Regne Unit. Aquí reivindicaven d’una manera futbolística la seva procedència, Kingston upon Hull i també en paraules del seu líder, HEATON, afirmant que eren la quarta millor banda de Hull. Les tres anteriors eren, ‘RED GUITARS’, ‘EVERYTHING BUT THE GIRL’ i ‘THE GARGOYLES’, també a l’hora de venir a dir que a Londres no n’hi havia cap. Un any més tard publiquen el seu segon treball ‘THE PEOPLE WHO GRINNED THEMSELVES TO DEATH‘ que també és el nom de la seva primera cançó i amb la que jo em quedo. Primer pel seu so de guitarra característic i pels vents utilitzats. Molta gent els va descobrir gràcies al seu èxit ‘ME AND THE FARMER’. El títol d’aquest disc va donar per parlar en els diaris més sensacionalistes com havien fet abans grups com els ‘SEX PISTOLS’, ‘THE SMITHS’ o ‘THE STONE ROSES’, fent referència a la família reial britànica. Finalment, van decidir separar-se, no sense editar un nou treball, ‘NOW THAT’S WHAT I CALL QUITE GOOD’, una barreja entre recopilatori i amb alguna cançó nova. Dos d’ells, PAUL HEATON i DAVE HEMINGWAY, van crear els ‘THE BEAUTIFUL SOUTH’, i el NORMAN COOK es va passar al món de l’electrònica fundant grups com ‘BEATS INTERNATIONAL’, ‘FREAK POWER’, per finalment establir-se com a ‘FATBOY SLIM’.

Tampoc puc obviar als ‘ZEBDA‘. Aquests francesos establerts a la ciutat de Toulousse i fills d’immigrants algerians, van començar aquest projecte gràcies a l’Association Vitecri i estan molt compromesos amb el col·lectiu tolosà Tactikollectif. Fan una barreja de sons on hi ha clares influències de punk, rock, reggae i música raï. Els seus tres membres principals són el MAGYD CHERFI i els germans MOUSS i HAKIM AMOKRANE. El nom del grup en àrab significa “mantega”, què en francès (beurre) fonèticament sona igual que “beur” (àrab) en verlan, un mecanisme de l’argot francès i que s’utilitza de manera despectiva per a referir-se als fills d’immigrants nord-africans nascuts a França. Són moltes les seves col·laboracions en diferents actes de caràcter polític, participant en el moviment Motivés!, a les municipals del 2001, pertanyen al grup 100% Collègues i han recolzat causes socials com a l’Associació Cultural de Perpinyà amb La Bressola. Entre totes les cançons em quedo amb la primera que vaig escoltar d’ells, ‘JE CROIS QUE CA VA PAS ETRE POSSIBLE‘ del seu tercer àlbum, ‘ESSENCE ORDINAIRE’, aparegut l’any 1998.

Segurament la gent que em coneix es pot estranyar que entre les cançons dedicades ‘A CASA NOSTRA’ no n’hi hagi cap d’ELS PETS‘. Per mi és el meu grup de capçalera d’aquí. M’he criat amb ells i em falten dits per comptar les vegades que els he vist i seguit en diferents gires. No puc dir que una cançó d’ells no he parat d’escoltar-la perquè seria una veritat a mitges. Són moltes les cançons que he reproduït una vegada i una altra, ‘VESPRE’ potser la que més, però també tenim ‘BON DIA’, cançó i àlbum on crec que es van creure el que podien arribar a fer i els va fer créixer musicalment. A partir d’aquell moment, per mi, han anat amunt. Però si he de triar una cançó per poder fer ni que sigui un petit homenatge em quedo amb ‘CORVUS‘ (2018), del seu disc ‘SOM’. Aquesta cançó la trobo brutal, per la seva música, la lletra, dura a més no poder i que explica uns fets reals i patits pel mateix JOAN REIG, bateria i l’autor d’aquestes paraules. Cada cop que la sento se’m posa la pell de gallina.

I ara si, acabo amb els que últimament no paro de sentir i encara tinc pendent anar a veure’ls en directe. A Gandia, País Valencià, any 2014 neix el col·lectiu musical ‘ZOO‘ que amb les seves lletres tracten tant sobre qüestions polítiques com temes socials d’actualitat i això ho fan amb una barreja d’estils, rap, hip-hop, sempre acompanyats d’una base electrònica. El seu cantant principal, PANXO, és un ex-membre dels ‘ORXATA SOUND SYSTEM’. El seu primer èxit va ser la cançó ‘ESTIU’ i van revolucionar les xarxes socials. Podríem dir que en res han explosionat en el món musical i pràcticament tot el que fan arrasen allà on van. Aquí també tinc problemes per posar una cançó, però crec que la millor i per acabar és una del seu darrer treball, ‘LLEPOLIES’ (2021), en el directe que van fer al Palau Sant Jordi el 2022 i amb la qual van acabar el concert, ‘TOBOGAN‘.

I guardades al tinter, com se sol dir, m’he deixat cançons com la famosa ‘COMMON PEOPLE’ o ‘DISCO 2000’ dels ‘PULP’, la meravellosa ‘ON MELANCHOLY HILL’ dels ‘GORILLAZ’, o la mítica ‘BEDS ARE BURNING’ dels australians ‘MIDNIGHT OIL’, així com les darreres incorporacions mentals, ‘ASIA’ del grup navarrès ‘KOKOSHKA’ dedicant la cançó a l’alpinista IÑAKI OCHOA DE OLZA, la ‘LET ME BE YOUR MAN’ del ‘ADAM RANDY’, o la no menys enganxosa ‘DESPECHÁ’ de la ‘ROSALIA’. Però totes aquestes estarien guardades en una segona biblioteca del cervell.

La música significa coses diferents per a persones diferents i, a vegades,
coses diferents per la mateixa persona en diferents moments de la seva vida.

Daniel Barenboim

Per si vols compartir

ATRAPAT EN BUCLE

BREU RECORREGUT MENTAL

POP BRITÀNIC

MADE IN USA

SPANISH INDIE

A CASA NOSTRA

THIS IS THE END

Per si vols compartir

Derives Continentals

Inquietuds Actuals

Notes en Sèrie