BUSCANT CORTO MALTÈS
DESCOBRINT 'LA SERENÍSSIMA'
Quan s’aterra a l’aeroport de MARCO POLO i sent aquest nom, gairebé un es podria transportar imaginàriament al segle XIII en plena ruta de la seda, però no, som al segle XXI, i la ciutat és la que més d’una vegada hem sentit i fins i tot dit, que s’havia de veure abans que s’enfonsés, cosa que segurament no passarà, o això esperem. El narrador i poeta venecià, TIZIANO SCARPA, en el seu llibre ‘VENECIA ES UN PEZ’ (Editorial Minúscula, 2007), ens diu, «Venècia és un peix. Comproveu-ho en un mapa. Sembla un llenguado colossal estès al fons. Com és possible que aquest animal prodigiós hagi remuntat l’Adriàtic per venir a guarir-se just aquí? Podria haver seguit el seu recorregut, fer escales aquí i allà, segons la inspiració; migrar, viatjar, passar-ho de meravella, com li ha agradat sempre: aquest cap de setmana a Dalmàcia, demà passat a Istanbul, l’estiu que ve a Xipre. Si es va quedar ancorat a aquesta zona, serà per algun motiu. Els salmons es desllomen contra corrent, s’enfilen per les cascades per assolir la muntanya i aparellar-se. Les balenes, les sirenes i els mascarons de proa moriran al mar dels Sargassos», per continuar amb, «Sobre el mapa, el pont que l’uneix a terra ferma té aspecte de llinya: sembla com si Venècia hagués mossegat l’ham. Està lligada amb doble fil: vies d’acer i recta d’asfalt; però això va passar després, farà cosa de cent anys. Vam tenir por que un dia Venècia canviés d’idea i tornés a marxar, la vam subjectar a la llacuna perquè no se li acudís salpar una altra vegada i anar-se’n lluny, potser per sempre». I, seguint aquesta teoria, a algú li passes pel cap pescar aquest “peix”, sentència amb, «Als altres els diem que ho vam fer per protegir-la, perquè després de tants anys amarrada, ja no està acostumada a nedar, la capturarien de seguida, segurament acabaria en algun balener japonès o exhibida en un aquari a Disneylàndia. La veritat és que ja no podem viure sense. Som gelosos. Fins i tot sàdics i violents quan es tracta de retenir qui estimem. Hem fet coses pitjors que lligar-la a terra ferma: literalment, l’hem clavat al fons del mar». La primera pregunta que un es fa en arribar, o almenys jo, és –on són els canals?-. Per poder veure’ls encara ens faltaria una mica. Tenim dues opcions per tal d’acostar-nos. Per aigua amb un ferri, i per terra, bé amb cotxe o en bus. Encara hi hauria una tercera tot i ser més laboriosa que és agafar un bus fins a la localitat de MESTRE i allà amb tren fins a VENÈCIA. Jo em decideixo pel bus que també seria la més pràctica i econòmica. Aquest ens deixa a la PIAZZA ROMA, les preguntes, un cop aquí, continuen sent les mateixes –això és VENÈCIA? –però… on són els canals? Sortim en direcció est i veiem el primer pont, PONTE DELLA CONSTITUZIONE, aquest era conegut inicialment com a QUART PONT SOBRE EL CANAL GRAN o PONT DE CALATRAVA. Aquests dos noms temporals eren els que tenia mentre es construïa i a falta d’un nom definitiu i oficial. Els altres tres ponts que travessen el gran canal són PONT DE RIALTO, PONT DELS DESCALÇOS i el PONT DE L’ACADÈMIA. La construcció va estar envoltada de força polèmica deguda, en primer lloc, que el projecte inicial no contemplava l’accés per a persones amb mobilitat reduïda, va haver-hi moltes demores respecte al termini d’entrega i per rematar-ho el cost final va triplicar el pressupost presentat.
La primera pregunta que un es fa en arribar, o almenys jo, és –on són els canals?-. Per poder veure’ls encara ens faltaria una mica. Tenim dues opcions per tal d’acostar-nos. Per aigua amb un ferri, i per terra, bé amb cotxe o en bus. Encara hi hauria una tercera tot i ser més laboriosa que és agafar un bus fins a la localitat de MESTRE i allà amb tren fins a VENÈCIA. Jo em decideixo pel bus que també seria la més pràctica i econòmica. Aquest ens deixa a la PIAZZA ROMA, les preguntes, un cop aquí, continuen sent les mateixes –això és VENÈCIA? –però… on són els canals? Sortim en direcció est i veiem el primer pont, PONTE DELLA CONSTITUZIONE, aquest era conegut inicialment com a QUART PONT SOBRE EL CANAL GRAN o PONT DE CALATRAVA. Aquests dos noms temporals eren els que tenia mentre es construïa i a falta d’un nom definitiu i oficial. Els altres tres ponts que travessen el gran canal són PONT DE RIALTO, PONT DELS DESCALÇOS i el PONT DE L’ACADÈMIA. La construcció va estar envoltada de força polèmica deguda, en primer lloc, que el projecte inicial no contemplava l’accés per a persones amb mobilitat reduïda, va haver-hi moltes demores respecte al termini d’entrega i per rematar-ho el cost final va triplicar el pressupost presentat. En el moment que pugem per primer cop a un vaporetto, endinsant-nos de ple pel gran canal, és quan realment tenim la sensació que per fi estem a VENÈCIA. Comencem el nostre pelegrinatge per la ciutat, i el primer que fem és anar cap a la PLAÇA DE SANT MARC. El recorregut està totalment marcat, potser massa, amb cartells i plaques a les parets, de la mateixa manera que està marcada l’opció per anar al PONT DE RIALTO, l’altre gran nucli turístic. Del primer lloc podem dir que ha estat sempre el centre de la ciutat. És el lloc on han passat tots els esdeveniments importants i també ha estat la seu de l’arquebisbat des del segle XIX. Molt popular a Itàlia tant per festes com celebracions, fins i tot avui en dia. Es va pavimentar al final del segle XIII amb maons que seguien el patró espina de peix, amb uns rengles que permetien organitzar el mercat i les freqüents processons cerimonials. El 1723, els maons originals van ser substituïts per un disseny geomètric a base de pedra volcànica fosca i amb faixes laterals de marbre, a càrrec de l’arquitecte local ANDREA TIRALI, i es va aprofitar l’oportunitat per aixecar la plaça aproximadament un metre. Al voltant d’ella trobem el Palau Ducal, la basílica de Sant Marc, la Torre del Rellotge, les Procuradories, el campanar de Sant Marc, la Loggetta i la Biblioteca Marciana. Pel fet que és el lloc topogràficament més baix de VENÈCIA, quan l’aigua puja a causa de les tempestes al mar Adriàtic o per excés de pluja, és el primer lloc de la ciutat en inundar-se. Respecte al pont de RIALTO, dir que és el més antic dels quatre i probablement el més famós. L’actual pont de pedra està format per un únic arc, dissenyat per ANTONIO DA PONTE, basat en l’anterior pont de fusta: dues rampes inclinades es creuen en un pòrtic central. A cada costat de les rampes hi ha una fila de cubicles en arcs de mig punt, que serveixen com a comerços. Es recolza en sis-cents puntals de fusta, amb la construcció parada de tal manera que en cada moment les juntes de les dovelles són perpendiculars a l’empenta de l’arc. Aquest pont sembla trencar amb la tradició arquitectònica de construir ponts de tipus romà basats en l’estructura d’arc de mig punt amb una nova tipologia d’arc rebaixat, però això és només visual, perquè es tracta igualment d’un arc de mig punt, però el nivell de l’aigua oculta les bases. Un cop visitats tots dos llocs, decidim anar cap al MERCAT DEL PEIX DE RIALTO, al BARRI DE SAN POLO, on ens podem barrejar amb la gent local i contemplar el gran nombre de “fondas” i “hosterias” (tavernes) que hi ha. Una d’elles, “A LE POSTE VECIE”, era un dels llocs preferits d’HUGO PRATT, creador de CORTO MALTÈS. El seu còmic ‘FÁBULA DE VENECIA’, ens ofereix una manera diferent de conèixer la ciutat sortint dels circuits turístics, i nosaltres ho intentem fer amb la guia ‘LA VENECIA SECRETA DE CORTO MALTÉS’ (Norma Editorial, 2019), una completa font d’informació sobre la ciutat, amb un fil conductor dotat de la màgia i la fantasia de l’autor. Al cap d’una estona d’anar donant voltes, comencem a notar que les cames ens pesen, més que res que passes tota l’estona pujant i baixant ponts, que fan molta gràcia al principi, però al final un acaba pensant -per què no hi posen unes passarel·les?, és clar, que no seria el mateix, no tindria aquest encant tan particular. Un altra part d’aquest encant es anar topant amb carrers sense sortida o anant a parar a algun dels canals, o arribar a un punt que ja no saps si estàs en una fondamenta, a un campo, o ves a saber on ets; però el pitjor és intentar orientar-te de nit, aleshores sí que t’adones que la ciutat és un autèntic laberint. Quan, després de caminar molt, tornes a aparèixer al MERCAT DE RIALTO i vols anar a CA D’ORO, és quan et preguntes perquè el senyor Calatrava no va voler posar el pont allà, ja que la volta que cal fer és considerable, però per sort, hi ha un altre transport, els “traghettis”, una góndola on s’ha d’anar dempeus i que et traslladen a l’altre costat en un no res, això si pensant tota l’estona en quin moment aniràs a parar a l’aigua. Ben pensat, potser millor que deixin el pont on està posat.
En un dels recorreguts, passejant per DORSODURO, entrem en una cantina anomenada DA SCHIAVI, i després de fer unes “ombras” i uns quants “cicheti”, creiem que és el moment d’entrar en matèria i preguntem si saben alguna cosa d’en CORTO MALTÈS; ens diuen que fa uns quants anys hi anava per allà, i que es dedicava a mantenir llargues xerrades amb una colla de gats al CAMPO S. TROVASO. Sortim del local hi anem cap al lloc assenyalat, però ni rastre, ningú en sap res. Veiem un gat i l’intentem ensabonar amb una llauna de sardines. Ens diu que se’n recorda perfectament d’ell, però per desgracia fa molt de temps que no el veu, segurament tan temps com anys fa que és mort HUGO PRATT. Abans de li puguem fer una altra pregunta, surt corrent, s’enfila per un mur i desapareix, això sí, amb la llauna. Amb una mica de tristesa deixem el lloc i seguim voltant per la ciutat, i enfilant un seguit de carrers arribem al CAMPO DE SANTA MARGHERITA, on abans d’anar a sopar, decidim entrar a “IL CAFFÉ”, un local d’aquells de tota la vida, on ens prenem un “spritz” (una meitat d’aigua, una altra de vi i una mica d’Amaro o Campari), quan t’acostumes al seu sabor amarg, realment el trobes bo, (i si no, també tenen una versió una mica mes dolça). Finalment, un cop em recorregut una bona part de la ciutat i passat pels diferents barris, CANNARÉGIO, SAN POLO, SANTA CROCE, DORSODURO, SAN MARCO o CASTELLO, sense oblidar les illes de MURANO, BURANO, TORCELLO o LIDO, la veritat és que no saps que t’ha pogut agradar més. Jo personalment ho tinc bastant clar, em quedaria amb VENÈCIA, amb tota ella, tot hi que venia una mica reticent, ja que tothom li havia posat un llisto bastant alt, però sincerament, està del tot justificat. Ah! per cert, del CORTO MALTÈS no en varem trobar ni rastre, ara que si un mateix vol creure’s el fet de que hagués passat realment, i no de manera fictícia per allà, ho pot fer, de moment somiar encara es gratuït i jo ho penso seguir fent; i com diria el mateix CORTO, «abandono aquesta narració de “sirat al bundiqiyyah” i demano entrar en una altra historia, en un altre lloc».
A Venècia hi ha tres llocs màgics i amagats: un al Carrer dell'Amor degli Amici, el segon a prop del Ponte delle Maravegie, i el tercer al Carrer dei Marrani, als voltants de Sant Geremia, al Ghetto Vecchio. Quan els venecians es cansen de les seves autoritats oficials, van a algun d'aquests tres llocs secrets i, obrint les portes que estan al fons d'aquests patis, se'n van per sempre cap a llocs bellíssims i cap a altres històries...
