DELIRI MUSICAL

SOBRE "LLUNY VOL DIR MAI MÉS"

«…our aspirations, are wrapped up in books…»
(les nostres aspiracions, estan embolcallades en llibres)

Normalment, quan en un entorn comentes o parles de què has escoltat o t’ha agradat certa banda sonora, el noranta-nou coma nou per cent associa aquest comentari a una pel·lícula o sèrie. Segurament això seria el més normal, però no sempre ha de ser així. Per què no pensem en llibres?. També hi ha qui pot arribar a atribuir-ho a programes de cuina i que ja tenen les seves llistes de música en alguna plataforma, i no em refereixo al zero coma u que ens quedaria d’abans, aquests encara estan pensant en cinema o televisió. De la mateixa manera que sembla que ara hem de parlar amb abreviacions, diminutius, anglicismes i merdes vàries d’aquestes, si no, no ets ningú. Podria continuar amb la meva divagació, però no cal avorrir al personal des del principi, segur que al llarg d’aquest escrit en tinc més d’una oportunitat. Per tant, anem al gra.

Una persona i que al mateix temps és escriptor, no sempre aquests dos termes han d’anar junts tot i que en aquest cas si, quan va publicar el seu primer llibre em va dir, «…quan el llegeixis, a veure quina música li poses…», jo, com aquell que no diu res, li vaig agafar la paraula amb un «…i tant, així ho faré…» i no només això, ho vaig rematar amb un altre “hit” d’aquests que es diuen, «…t’ho faré saber…». Encara està esperant. Per tant, passat cert temps, crec que ara és el moment. Finalment, m’he decidit a posar-hi remei. Per això em trobo altra vegada davant del seu llibre disposat a llegir-lo de nou. Realment no és fàcil, almenys per mi, no el fet de rellegir-lo, sinó l’altra cosa, trobar-li certa sonoritat. Tot i haver escoltat força música o conèixer grups, gairebé mai et trobes un escrit on apareixen fins a trenta-nou + 2 personatges diferents. Això vol dir que més o menys aquest seria el mateix nombre de cançons que haurien de sortir de dins del meu cervell. Cada un d’ells es mereix un tema. Crec que em petarà el cap. Però per intentar-ho no perdo res, només el temps, però per una causa així crec que s’ho val.

«HI HA UN MONSTRE SOTA EL LLIT» podria ser la típica expressió que des de sempre la majoria dels mortals repetíem en bucle, nit rere nit, dins la nostra ment, quan hem tingut por en algun moment de la nostra vida. Però sobretot por al que és desconegut. No només quan érem infants sinó també de més grans. Por a qualsevol soroll que sentíem estant al llit, a la nostra habitació, en aquella casa coneguda. I no diguem quan marxaves d’excursió i dormies en tendes o en algun refugi, qualsevol cosa que es mogués pel bosc ens feia por. Por a tot. Però per sobre de tot, aquí és on entren els pares amb les seves teories de merda, quan contínuament sempre ens inculcaven la història de l’home del sac. I és que segurament aquesta és la que més ha quedat clavada en les nostres ments. Si no perquè la continuen transmetent a les posteriors generacions. El ROBERT SMITH, cantant dels ‘THE CURE’, tenia fòbia a les aranyes, era un trauma, de la mateixa manera que el TOM YORKE, amb els seus ‘RADIOHEAD’, a l’aigua i el fet d’ofegar-se era la seva màxima obsessió. Per això tots dos van decidir, com a teràpia, per dir-ho d’alguna manera, fer realitat la dita “qui canta els seus mals espanta” i van publicar els temes, ‘LULLABY’ i ‘NO SURPRISES’, respectivament. Però la música ideal per aquest primer capítol del llibre no pot ser una altra que ‘ENTER SANDMAN‘ dels californians ‘METALLICA‘, publicada a l’àlbum conegut com ‘THE BLACK ALBUM’ l’any 1991. Al final, com tot en aquesta vida, ho acabem superant, o potser no del tot. Sempre quedarà aquell vell record.

Així és com comença aquest llibre. Un llibre que ens portarà a conèixer personatges que ens poden caure bé, altres que no tant. També trobarem monstres, però no són monstres d’aquells de fer-nos por, o sí, però no, tot ve marcat pels prejudicis que creem els éssers humans. Ens parlarà molt de sentiments, animals o humans, en el fons molt semblants. I parlant de sentiments podem nomenar una de les persones més influents que poden fer trontollar l’harmonia, si és que n’hi ha, i que solen mantenir un cert ordre a qualsevol escala de veïns. Personatges que s’han mogut arran d’anar creant i creient en els rumors. Rumors que poden anar inventant de manera exponencial. Aquests rumors moltes vegades són inventats per suposicions o pel simple fet de voler tenir presència, tot i que no ho reconeixeran mai, el terme xafarder. Doncs bé aquí en tenim un, o més aviat una, i en el seu paper estrella, el de portera d’un edifici. Elles es creuen les controladores de les escales i tot el que diuen o fan sempre és pel bé de la comunitat. De la seva comunitat. Però mai tenen en compte que gràcies als seus rumors i xafarderies poden convertir-se en persones tòxiques i així ens ho expliquen ‘THE INTERRUPTERS‘, aquests altres californians de Los Angeles amb la cançó ‘RUMORS AND GOSSIP‘, dins del seu tercer treball ‘FIGHT THE GOOD FIGHT’ (2018). El que mai ens diran i sempre amagaran amb aquestes actituds superiors són els seus propis problemes. Uns problemes que mantindran amb total secretisme per tal de no veure’s inferiors als altres. En qualsevol pis d’aquesta escala o qualsevol altra sempre hi haurà algú que pensà que realment en aquesta societat on vivim intentem passar-ho el millor possible i si pot ser evadir-nos una mica de tot el que ens rodeja molt millor. I quina millor manera que jugant a videojocs. Deixar-nos portar per les històries o els reptes allà plantejats, o simplement convertir-nos per un moment en un ‘ROBOT‘ qualsevol, com el dels ‘ANTÒNIA FONT‘ dins del seu ‘TAXI’ (2004).
Com ha de ser a tots els barris hi ha de tot i també el típic comunista que com no, anirà en bicicleta per tal de demostrar que ell és i viu pel poble de la manera més popular. És aquell petit revolucionari que tots portem a dins i que es creu capaç de canviar el món. Però el que segurament ens falta és autèntica devoció. Aquella passió desmesurada que veiem a les pantalles del nostre televisor. Sempre a punt per apuntar-nos a una manifestació, a tallar una carretera, a fer bloqueig de què sigui que vulguem boicotejar. Ara, això sí, sempre que no caigui aquella convocatòria amb un partit de futbol del nostre equip de tota la vida, una etapa de qualsevol cursa ciclista o un campionat de petanca del barri. Per què una cosa la tenim clara, les nostres prioritats sempre van per damunt de la resta de coses que ens vulguin imposar. Sempre farem allò que més en vingui de gust i si al mateix temps podem portar la contrària doncs millor fer-ho amb ‘QUEEN‘ i la seva ‘BICYCLE RACE‘ (1978) apareguda dins de ‘JAZZ’.

Però hi ha una gent que sí que volen ser diferents de tothom i podríem dir que van d’alternatius en segons quines coses o en totes. Per exemple en les mascotes. No es conformen a tenir un simple gos, gat o lloro. No. Ells han de ser més exòtics que ningú. Esquirols, fures o porcs. Crec que d’ençà que es va projectar la pel·lícula ‘MISERY’, basada en el llibre del STEPEHEN KING, i després la sèrie de TV3, ‘PORCA MISÈRIA’, molta gent va tenir la fal·lera de tenir un porc vietnamita a casa seva. Com la cosa més normal del món. Ideal per tenir-lo a una ciutat. I jo em pregunto quan aquest animal mor, que en fem d’ell, l’enterrem o en dissequem el cap i ens el pengem al menjador en senyal de record permanentment. Sigui com sigui si he de pensar una cançó sobre porcs, em ve al cap el disc ‘ANIMALS’ (1977) dels ‘PINK FLOYD‘ i el seu tema d’onze minuts ‘PIGS (Three different ones)‘. Si tenim un cap d’animal penjat a una paret, vol dir que allà mateix o ben a prop hi ha d’haver un ésser menyspreable com són els caçadors d’animals, de fet ho és qualsevol mena de caçador, però aquí el que ens ocupa el tema és d’animals tot i que en aquest cas aquest inútil no ens servirà de gran ajuda. L’únic que en treure’m és un mal record quan ell ens mostra la seva sala de trofeus a tall de caps de cérvols. Per tant, ho resolem de pressa amb els ‘AMARAL‘ i la seva ‘CAZADOR‘ (2015). Ras i simple.

Quan volem passar d’una situació a una altra sempre podem fem servir, l’el·lipsi, aquest recurs tan utilitzat en l’àmbit cinematogràfic. Vaja, una manera de saltar de tema sense que se’ns noti gaire. També musicalment aquest pot ser una bona manera per passar d’un estil a un altre o simplement per poder fer un petit descans per tornar a engegar de la manera que més ens convingui. Moltes vegades aquestes cançons són simples, no ens aporten res i segurament podem creure que estan més pensades per escoltar en un ascensor on et trobes amb gent que no coneixes, que tampoc vols conèixer i molt menys establir una conversa. I encara que sembli mentida hi ha un grup, ‘FRINGE ELEMENT‘, que tenen un tema que es diu així, ‘ELLIPSIS‘ (2017), i com he dit abans no aporta res, per no dir gens. Almenys a mi.

De la mateixa manera, en la vida en general, moltes vegades les coses no passen com un voldria i aleshores toca treure les forces d’on sigui i donar-li una volta al guió. Però massa sovint no és fàcil i són moltes les conseqüències que això pot comportar. A ‘TURN DE PAGE‘ (1998) dels ‘METALLICA‘, no seria ben bé el cas del capítol, però s’acostaria una mica, veiem que passen coses d’aquestes, intentem, encara que no serveixi de res, dormir i esperar que en despertar tot haurà estat un malson. Però de la mateixa manera que volem dormir hi ha qui no pot. Pel motiu que sigui, mala consciència, preocupacions laborals, o simplement por. Tornem al tema principal, les pors que un mateix arrossega contínuament. Una prova més serien els ‘FAITHLESS‘ amb el seu ‘INSOMNIA‘ (1996). I no podem oblidar els records, que també podrien ser una part de no poder dormir. Aquells records que ens porten una vegada i una altra a reviure uns fets que per més que volem no aconseguim oblidar, qualsevol cosa com una ferida o comentari, ho porta cap a la nostra ment o bé perquè ens afecten més del que creiem, mantenint aquella ferida física o mentalment permanent. Més encara quan els fets han passat amb “amics”, aquells amb qui s’han viscut un munt d’esdeveniments, alegries, penes, però ara aquestes no es poden reconciliar de cap manera. També hi ha altres penes que a vegades fan que un perdi amics, no seria el cas que aquí ocupa, però m’encanta aquesta cançó ‘OUR MUTUAL FRIEND‘ (2004), dels ‘THE DIVINE COMEDY‘, i l’havia de col·locar fos com fos.
Recentment, ha arribat a les meves mans un llibre on se’ns torna a parlar de les dificultats que pateixen els migrants a l’hora de voler i poder marxar, dues coses molt diferents i alhora crucials, dels seus llocs naturals i intentar guanyar-se la vida, no dic millor perquè qualsevol cosa ho serà, si no, no farien aquest pas tan complicat però sí per tal de sobreviure a diferents situacions. No menys dura és la vida que els espera als nous llocs que trien o que per atzar han anat a parar, degut sobretot als prejudicis que trobem en la societat. Tot i ser un clàssic, hi ha una cançó del ‘MANU CHAO‘ que ara mateix és la primera que em ve al cap i que amb els anys que porta és ben actual. Però en lloc d’escoltar la versió original de l’any 1998 aquí poso una versió més actual amb la col·laboració de la calypsoniana de Trinitat, la ‘CALYPSO ROSE‘ i la cançó evidentment és la de ‘CLANDESTINO‘ (2019).

Entremig de tot això tenim un gat que surt corrent pels carrers. Uns carrers on trobem cotxes abandonats, sense sostre, gent que va creant possibles conspiracions barrejades amb altra gent i al voltant de tots ells i tenim la policia local que se suposa que hi són allà per vetllar per tots. Tot això també ho podríem dir d’una altra manera i mantenint l’ordre establert la cosa quedaria així. En primer lloc, els ‘THE CURE‘ amb el seu ‘LOVECATS‘ (1983). Com en tot sempre hi ha hagut una vida anterior i en els cotxes no podia ser menys, abans de passar a ser abandonat va tenir moviment en algun lloc com el cotxe dels ‘MADNESS‘ amb ‘DRIVING IN MY CAR‘ (1982) i de retruc molts cops a prop d’un cotxe abandonat trobem algun que intenta sobreviure, com la cançó ‘HOMELESS‘ de ‘PAUL SIMON‘ dins del seu magnífic disc ‘GRACELAND’ (1986) que va ser una troballa molt interessant. El món de les conspiracions podríem dir que és un pou sense fons, en podem tenir de totes menes i fets, la prova seria com una simple cançó com ‘WAKE ME UP WHEN SEPTEMBER ENDS‘ (2004) dels ‘GREEN DAY‘ on teòricament suposava un tribut del líder del grup cap al seu difunt pare, va haver-hi gent que ho va interpretar com si tractés de l’atemptat contra les torres bessones. Per acabar d’adobar aquest magnífic entorn, no hi podien faltar aquella parella que sempre van junts arrivant en el moment menys oportú i no són altres que ‘DOS POLICÍAS‘ (2007) amb la veu de ‘LOS PUNSETES‘. I ja sabem com acaba moltes vegades això, amb barricades, llançament d’objectes i l’arribada imminent dels antiavalots i això ens porta a reflexionar i pensar què collons estic fent jo allà i recordar antics moments en què ens podíem sentir més feliços com feien ‘ELS PETS‘ i la gran ‘PANTALONS CURTS I ELS GENOLLS PELATS‘ (1994).
Però tornem a la realitat. Estàvem entre policies, amb una barricada que de cop i en aquest punt evidentment hem de passar pels ‘KORTATU‘ i la seva famosa ‘EN LA LÍNEA DEL FRENTE‘ (1986), per acabar com dèiem unes línies abans amb l’arribada dels que només tenen una cosa al cap i no és altra que trinxar gent i odiar tot el que no sigui com ells volen, per tant, que millor que ‘PAU VALLVÉ‘ i el seu ‘MORI L’ODI‘ (2020).

Com sempre sol passar quan barregem tot el que abans he anomenat la cosa pot acabar de dues maneres, a dins d’una ambulància anant cap a l’hospital amb contusions com a fet més lleu, en aquest cas amb l’ajuda dels ‘MY CHEMICAL ROMANCE‘ i la seva ‘AMBULANCE‘ (2012), o bé detingut i anant al seient del darrere d’un cotxe patrulla amb unes manilles posades, com seria amb el que segurament és considerat com un himne contra la repressió policial ‘KILLING IN THE NAME‘ (1992), dels ‘RAGE AGAINST THE MACHINE‘. Sigui quin sigui aquest final segurament acabarem passant per una psicòloga on la idea inicial d’aquesta és crear un entorn agradable i que ens obrim de manera natural a vessar els nostres pensaments més foscos i donar a entendre el fet pel qual estem allà, tot i que no sempre diem allò que un o altra vol sentir, com podria ser el cas de ‘JOY DIVISION‘ i la seva ‘NEW DAWN FADES‘ (1979).

I si hi ha un lloc on ens podem infectar o agafar un norovirus, és a dir un ‘VIRUS‘ (2015), és en un hospital, tot i que segons com el pots agafar a qualsevol lloc com ens ho fa saber l’ARNAU TORDERA i el seu grup ‘OBESES‘. Però és allà on pots veure de tot, com aquell que arriba sense saber on està a causa del fet que s’ha pres tot un arsenal de pastilles o ves a saber que. Molts d’ells acostumen a ser el típic guiri que busca “experiències noves” a cada ciutat que va. Aquí evidentment la cançó que crec que pot encaixar és la d’uns experts en alguna d’aquestes coses i no són altres que els ‘THE BEATLES‘ amb ‘LUCY IN THE SKY WITH DIAMONDS‘ (1967). Un cop superat els tràngols, manilles, la psicòloga, els virus pul·lulant o els seguidors de bolets psicotròpics, un intenta seguir el camí que l’ha portat fins aquella nit a fer una ruta ben anormal quan de sobte i com si fos ell qui s’hagués pres alguna cosa li passa pel cap que deu sentir una cosa tan inanimada com un senyal de trànsit i és en aquest punt on un pot reflexionar i pensar que aquell senyal de stop és un missatge cap a ell, cap a on ha d’anar o que fer. Una mica com els ‘COLDPLAY‘ i la cançó ‘FIX YOU‘ (2005). I ja posats a seguir amb la paranoia ens enganxem a qui sigui i que sense voler-ho o simplement per casualitat aquell que hem conegut resulta que d’ofici és pagès i té, o vol, una vida d’allò més rural i tranquil·la com a ‘COUNTRY HOUSE‘ (1968) d’un dels grans de l’anomenat britpop, ‘BLUR‘, i vet aquí ens ha dut al lloc on va començar tot aquest malson. El lloc on ha de tornar tot per acabar i començar de nou. Un lloc o un any després de tot l’ocorregut hauria de ser el punt d’inflexió com la versió de ‘FEELING GOOD‘ (2001) que ens porten els ‘MUSE‘ de l’original de la ‘NINA SIMONE’ de l’any 1965, però ara per ara, encara no és el moment.
Així que sense pensar-s’ho massa, el nostre protagonista, comença a córrer en direcció de nou cap a la ciutat. A córrer com si realment algú l’estigués perseguint o pitjor, com si fos un assassí en sèrie, un ‘PSYCO KILLER‘ (1977) dels ‘TALKING HEADS‘, que fuig després de cometre’n un altre. I comença a travessar carrers i llocs com poden ser un casal d’avis, un centre cívic, una casa d’apostes, una llibreria tancada, un restaurant xinès, un bloc a mig construir, per finalment arribar a una estació d’autobusos. Una estació d’autobusos que acostuma a ser una cau de gent de tota mena o classe, viatgers, gent de pas, famílies d’immigrants que venen o van, penjats, o potser fins i tot algú que vol anar on sigui per tal de començar una nova vida, com pot ser una embarassada, amb el dubte de si el fet de marxar serà el millor per ella i la criatura que ha de venir. Sigui quina sigui la decisió que acabi prenent el que està clar serà el fet de portar-la al món i reivindicar el paper femení com ens diria la ‘RIGOBERTA BANDINI‘ i el seu cant reivindicatiu ‘AY MAMÁ‘ (2021).

Al final com tot, passa el que ha de passar, l’autobús arrenca en direcció al seu destí, un destí establert per algú. L’encarregat de dur l’aparell amb tota aquella gent sempre recau en la mateixa persona, el conductor/a. Un conductor/a que s’ha d’armar de paciència. El viatge és llarg i allà dins, com a fora, hi ha de tot, per això opta per connectar la ràdio, on sona una cançó que sembla dedicada a ell, ‘DOES THIS BUS STOP AT 82nd STREET‘ (1973) d’en ‘BRUCE SPRINGSTEEN AND THE E STREET BAND‘, i així aconsegueix distreure’s sense pensar en res més que en conduir. Però evidentment sempre ha d’haver-hi qui acaba espatllant la poca tranquil·litat que hi pot haver, ja sigui algú que és planta davant el bus, com el que de manera insistent demana que pari perquè ha d’anar al lavabo peti qui peti. El terme paciència, juntament amb el fet de parar de cop per una suposada urgència, serien dos termes que no cacen massa, i al conductor li venen ganes de tot menys d’aturar-se. Entre elles la d’engegar a l’home aquell en qüestió a la merda, com deia l’any 2017 en ‘PAU VALLVÉ‘, ‘AVUI L’ÚNIC QUE VULL‘ (2017) «…que tothom em deixi en pau, joder…». Al final cedeix a la pressió d’ell i de la resta de passatgers. Para. Obre portes, moment que aprofita més d’un per baixar també. Tota la tensió acumulada que tenia es veu descarregada sobre una pobra llauna de refresc rebregada que hi ha al terra d’aquell bosc per on passa la carretera. Si la llauna pogués dir la seva, segurament maleiria la puta punteria i pensaria que avui se’ns dubta serà ‘UN DÍA DE MIERDA‘ (2014) com deien els barcelonins de ‘SIDONIE‘.

En aquell bosc sense que ningú el vegi hi viu un caçador, fill d’un pare també caçador que ha estat qui li ha ensenyat a matar animals i a viure de manera furtiva sense ser vist. Una manera de viure esgarrapant tota vida que hi pot haver en un hàbitat com aquell. I ell es reivindica com amo del lloc, com li ha ensenyat el pare, o com ens diu la ‘BJÖRK‘ amb el seu ‘HUNTER‘ (1997). Però allà hi ha més gent, també està el guardabosc que hi viu en una vella cabana. Tots els anys que portà allà no en sap res de la vida dels furtius que habiten al seu bosc. Un bosc on pot passar i sentir-se de tot, una mica tal com ens explica en ROBERT SMITH amb els seus ‘THE CURE‘ en el tema ‘A FOREST‘ (1980), com el fet de trobar-te algú en plena foscor caminant. Un algú que resulta ser un dels ocupants de l’autobús que no volia esperar més i decideix anar amb el forestal cap al seu cau. Sense paraules. I que la cap de cert temps, aquest, decideix marxar d’aquell lloc creuant el bosc amb un destí fixat a l’horitzó. Un bosc que està a punt de deixar passar la llum d’un nou dia i mostrar l’esplendor de colors que pot exhibir en plena tardor. I caminant per una terra buida, deien els ‘KEANE‘ a ‘SOMEWHERE ONLY WE KNOW‘ (2004), sentia les branques com si el miressin.

El moment de sortir d’allà dins s’acaba en trobar de nou la carretera, just quan ve un cotxe, que en l’intent d’evitar-lo i per culpa de la velocitat que duia no pot esquivar tot el que troba per davant, un mosquit, el guarda-raïl, un forat, fins a un cérvol que estava allà observant-ho tot. De cop tot allò es podria resumir en una sola paraula, un sol mot, una trista però contundent onomatopeia, ‘CRASH‘ (1988) dels ‘THE PRIMITIVES‘. I en aquell punt a un li pot venir un petit poema d’aquella sensació acabada de viure i no potser cap altre que sobre la mort, o com en diuen al Japó, un JISEI NO KU, «…ja no m’importa a on acabi anant, núvols de tardor…» (bufu). La cançó que potser aniria bé aquí seria la dels ‘THE SMITHS‘ amb aquella ‘THERE IS A LIGHT THAT NEVER GOES OUT‘ (1986) que ens parla d’una vida tempestuosa i que va ser comparada amb la pel·lícula ‘REBELDE SIN CAUSA’ interpretada per en JAMES DEAN, que era com un ídol pel cantant i líder del grup, en MORRISSEY, i també duu el mateix títol d’un capítol del llibre escrit per JOHN IRVING, ‘TRAINSPOTTING’.

Aquest seria un final perfecte per tot el que va ocorre, ha ocorregut o el que ocorrerà. Un final on si fos una pel·lícula, se’ns mostrarien els crèdits amb una música d’aquelles de THE END i rendint un petit homenatge a aquest entorn, ‘DE BOSC I‘ (2012), una peça instrumental interpretada per ‘PAU VALLVÉ‘, pot quedar bé, com també la segona part ‘DE BOSC II‘, i tancar-ho així, marxant de nou cap al bosc, cap a la llunyania.
Per acabar d’adobar tot aquest entrellat, entremig dels diferents capítols assistirem a una lluita aferrissada entre dos teleoperadors, home i dona, per tal de poder captar un client més. I és que encara avui en dia, cada cop que rebem una trucada amb un número que no tenim identificat ens ve al cap la típica imatge d’algú intentant vendre’ns qualsevol oferta de qualsevol companyia a qualsevol preu i que sempre, segons ells, és la millor en qualsevol àmbit mundial de les ofertes de telefonia. Gairebé sempre optem per donar-los llargues o no despenjar. Mal fet, per què el robot que programa la trucada farà que ens tornin a trucar. Encara que això és ben bé igual, tard o d’hora ens tornaran a trucar. Si no temps al temps i així ens ho mostren els ‘MADNESS‘ amb el seu ‘THE COMMUNICATOR‘ (1999). I com aquell que no vol la cosa, d’un en podem passar a una altra, recordem que són dues les persones que estan rivalitzant pel premi final i a l’espera d’una nova trucada telefònica amb ‘DER TELEFON ANRUF‘ (1986) dels ‘KRAFTWERK‘.

Sincerament, penso que tota aquesta història fictícia i versionada del llibre, no sé ni sí el seu autor l’arribarà a entendre. Fins i tot a mi, cada cop que l’he rellegida una vegada i una altra, em costa una mica saber on soc i de què estic parlant. L’he canviada, tornat enrere i al final m’he rendit al text que acabeu de llegir.

A la part musical li podem donar final amb dos temes fora de catàleg. Un d’italià. Més que res que l’autor ha fet un petit homenatge a un altre escriptor que fa uns quants anys, 1994, va escriure Sostiene Pereira. I com ho ha fet, fàcil, bé, fàcil ara que ho sabem perquè ell mateix ho ha explicat, si fos per mi, encara estaria donant-li voltes. De fet, siguem sincers, crec que no. Doncs bé, el que deia, el petit gran detall ha estat que tots els capítols del llibre comencen amb la paraula Assevera. Així el tema escollit és aquest, ‘POTERE AL POPOLO‘ (1992) dels ‘BANDA BASSOTTI‘, tot i ser de la ciutat de Roma i no de Pisa com l’Antonio Tabucchi, són un grup declaradament antifeixista i crític amb la classe política. El segon tema final podria estar dedicat o que tingui a veure amb una ciutat. Aquesta seria Terrassa. Segurament la majoria ja n’heu tret l’entrellat. Evidentment, ell és nascut aquí i que menys que dedicar-li alguna cosa així. La veritat és què té collons buscar una cançó sobre aquest indret, però mira, l’he trobat. ‘SURT DEL TEU CAP‘ (2015) dels egarencs ‘SENSE SAL‘, a més trobo que lliga bastant amb el llibre.

Doncs amb això acabo aquesta repassada musical del llibre. La veritat és que mai m’havia plantejat fer una cosa així i reconec que l’experiència ha estat motivadora i també, per què no, molt engrescadora. Ara només falta que tot això s’ho vulgui llegir la persona en qüestió.

Ostres, gairebé m’oblido d’una cosa i crec que important. El llibre. No us he dit ni el títol ni l’autor, i això que va guanyar la 23a edició del Premi Roc Boronat. Doncs posem nom a les coses. LLUNY VOL DIR MAI MÉS (Marc Cerrudo Boada – Editorial Amsterdam, 2021).