Literatura Sonora

LITERATURA SONORA · [cap. 1]

Com diuen els de GLASGOW, BELLE AND SEBASTIAN a ‘WRAPPED UP IN BOOKS‘ (2003), «…our aspirations, are wrapped up in books…» (les nostres aspiracions, estan embolcallades en llibres), de la mateixa manera podríem dir que els llibres estan embolcallats en música. I és que són bastants els grups que s’han inspirat en les lletres escrites per algunes de les plomes més reconegudes del món per posar-hi les notes corresponents i rendir d’aquesta manera un merescut tribut a grans novel·les.

També els nord-irlandesos THE DIVINE COMEDY s’apunten al fet de parlar de llibres a ‘THE BOOKLOVERS‘ (1994), «…this book deals with epiphenomenalism, which has to do with consciousness as a mere accessory of physiological processes whose presence or absence… makes no difference… whatever are you doing?…» (aquest llibre tracta de l’epifenomenalisme, que té a veure amb la consciència com a mer accessori dels processos fisiològics la presència o absència… dels quals no fa cap diferència… què fas?).

Entre els nombrosos grups que parlen de llibres, els THE SMITHS, des de MANCHESTER, eren capaços d’ajuntar en una mateixa cançó, ‘CEMETRY GATES‘ (1986), a OSCAR WILDE, JOHN KEATS i WILLIAM BUTLER YEATS, «…a dreaded sunny day, so I meet you at the cemetry gates, Keats and Yeats are you side, while Wilde is on mine…» (un temut dia assolellat, així que em trobo amb vostè a les portes del cementiri, Keats i Yeats estan del seu costat, mentre que Wilde és al meu). Però també els de SHEFFIELD, ARCTIC MONKEYS, fan el seu petit tribut a H.P. LOVECRAFT i a EDGAR ALLAN POE, en el tema ‘YOU’RE SO DARK‘ (2013), «…you got your H.P. Lovecraft, you Edgar Allan Poe, you got you unkind of ravens, and your murder of crows…» (tens al teu H.P. Lovecraft, al teu Edgar Allan Poe, tens els teus antipàtics corbs, i el teu assassinat de corbs).

Com ja és sabut els llibres neixen gràcies a les inspiracions dels seus autors, també d’aquells somnis de cada un d’ells per arribar a ser-ho. Però sobretot en la complicitat del seu entorn per tal de llegir aquell seguit de lletres que formen paraules perquè finalment acabin sent frases que donaran peu a un llibre, tal com ens mostren els de LIVERPOOL, THE BEATLES, amb la seva cançó ‘PAPERBACK WRITER‘ (1966), «…his son is working for the Daily Mail, it’s a steady job, but he wants to be a paperback writer, paperback writer…» (el seu fill treballa pel Daily Mail, és un treball estable, però ell vol ser escriptor, escriptor de llibres de butxaca).

Però com deia, hi ha un munt de referències més que m’agradaria donar-vos a conèixer. Si les voleu llegir i escoltar només heu de deixar-vos portar per aquest text i les seves cançons corresponents.

«...quan les paraules acaben, la música comença...»

Heinrich Heine

LITERATURA DE L’ABSURD

Segons la seva descripció, estaria inspirat en el surrealisme per crear obres marcades per l’humor, però al mateix temps denunciar situacions socials o fer-nos reflexionar d’una manera diferent sobre qüestions existencials. Un tret significatiu són l’abundància de personatges i objectes que actuen com a símbols. Aquesta manera d’escriure la trobem sobretot a finals del segle XIX i durant el segle XX. Un autor que n’ha tret força profit d’aquest estil seria el del primer llibre que podem escoltar.

Possiblement un dels llibres que ha donat força joc a l’hora de crear-ne una cançó és el d’ALÍCIA AL PAÍS DE LES MERAVELLES‘, escrit pel sacerdot anglicà, matemàtic, fotògraf i escriptor CHARLES LUTWIDGE DOGSON, més conegut amb el pseudònim de LEWIS CARROLL. DOGSON va començar escrivint poesia i contes que anava publicant tant al ‘THE COMIC’ com el ‘THE TRAIN’, també en revistes de menor difusió com la ‘WHITBY GAZETTE’ o l’OXFORD CRITIC’. Els seus escrits els anava alternant amb la feina de fotògraf que va realitzar durant 24 anys, on tenia un domini complet de la tècnica i disposava d’estudi propi al barri de TOM QUAD. La seva obra va ser reconeguda de manera pòstuma, gràcies a la reivindicació que en van fer alguns fotògrafs, com també del suport rebut per part del ‘CERCLE DE BLOOMSBURY’, el qual pertanyia a l’escriptora VIRGINIA WOLF.

Ell mateix l’any 1855 va escriure, «…no crec haver escrit encara res digne d’una verdadera publicació (categoria en què no incloc la ‘WHITBY GAZETTE’ o l’OXONIAN ADVERTISER’), però no desespero en fer-ho algun dia…». Va ser el 1856 quan a CHRIST CHURCH va arribar un nou degà amb la seva esposa i les seves filles, fet que el marcaria bastant i el duria cap al que seria el seu gran èxit. Va entaular una gran amistat, sobretot amb la mare i les filles, creant-se una espècie de tradició en anar a fer excursions a GODSTOW o a NUNEHAM. Fou en una d’aquestes sortides, es creu que el 4 de juliol de 1862, que va començar a inventar l’argument de la història i explicar-la a les tres nenes, LORINA, EDITH i l’ALICE, aquesta última va quedar entusiasmada d’aquella improvisació narrativa demanant-li que l’escrivís. En CARROLL es va posar mans a l’obra i al Nadal següent li va regalar a l’ALICE, amb il·lustracions fetes per ell mateix, aquella obra. Finalment, tres anys després i veient que el relat havia agradat a tothom que l’havia pogut llegir, és decidir a portar-lo a una editorial. Finalment el 1865 es publicava i sortia a la llum sota el títol d’ALICE IN WONDERLAND‘ (ALÍCIA AL PAÍS DE LES MERAVELLES). Cinc anys més tard i mogut per l’èxit va decidir escriure una segona part, ‘THROUGH THE LOOKING-GLASS AND WHAT ALICE FOUND THERE‘ (A TRAVÉS DEL MIRALL I ALLÒ QUE ALÍCIA VA TROBAR A L’ALTRA BANDA).

Els capdavanters en treure un single relacionat amb el llibre van ser els JEFFERSON AIRPLANE i THE BEATLES, tots dos l’any 1967. De fet si som una mica estrictes, els primers foren el grup americà, ja que la cantant d’aquests, GRACE SLICK, va escriure un any abans quan encara era membre de l’anterior grup, THE GREAT SOCIETY, la famosa ‘WHITE RABBIT‘, però van ser els JEFFERSON AIRPLANE qui la va publicar dins del disc ‘SURREALISTIC PILOW‘ (1967). La cançó que va sonar força, també tingué presència en el FESTIVAL DE WOODSTOCK del 1969, quan va ser interpretada per la JANIS JOPLIN. A finals d’aquell 1967 els de LIVERPOOL treien la seva paranoia pròpia, ‘I AM THE WALRUS‘. La lletra va ser composta per JOHN LENNON, però finalment va quedar acreditada a LENNON/MCCARTNEY. Aparegué com a cara B del senzill ‘HELLO GOODBYE‘ el 24 de novembre. I el 8 de desembre del mateix any com a part del disc ‘MAGICAL MISTERY TOUR‘. El vídeo ja ens dona una idea de cap a on anaven els trets, ja que podem veure un JOHN disfressat de “morsa”, en PAUL d’hipopòtam”, GEORGE de “conill” i en RINGO d’ocell”. No oblidem que aquella era l’època del rock psicodèlic i el rock àcid, com també el moment més àlgid del consum d’LSD. Segurament una cosa portava a l’altre i al final acabes veient morses, conills i teteres caminant. Durant els anys 1994 i 2009 el grup de MANCHESTER, OASIS, acabava tots els seus concerts amb la cançó dels THE BEATLES, i en el seu àlbum ‘THE MASTERPLAN‘ (1998) van publicar una versió d’un directe a GLASGOW del juny del 1994).

«...la idea la vaig treure de “LA MORSA I EL FUSTER”,
del llibre “A TRAVÉS DEL MIRALL I ALLÒ QUE ALÍCIA VA TROBAR A L'ALTRA BANDA”.
A mi em semblava un poema bonic. Mai se'm va acudir que LEWIS CARROL es referís al sistema capitalista.
Mai vaig intentar desxifrar el significat, què és el que fa la gent amb l'obra dels THE BEATLES.
Al cap d'un temps vaig tornar a llegir el poema i em vaig adonar que la “morsa” era la dolenta i el “fuster” el bo.
Vaig pensar: Oh, merda, m'he equivocat de personatge. Però aleshores no hauria estat el mateix, no?... “I am the carpenter...»

John Lennon (1980)
El 1985, TOM PETTY AND THE HEARTBREAKERS, van gravar el tema ‘DON´T COME AROUND HERE NO MORE‘, tot i que segons sembla, la cançó és originària d’en DAVID A. STEWART dels EURYTHMICS, i que la va compondre després de mantenir una trobada romàntica amb la cantant dels FLETWOOD MAC, l’STEVIE NICKS. En el vídeo corresponent, que sembla realment que eren aquests els que anaven carregats d’LSD, podem veure en el seu inici com apareix l’STEWART en el paper d’eruga assegut en un bolet amb una pipa d’aigua de narguil tocant un sitar, que a mi em recorda bastant al GEORGE HARRISON. Uns anys més tard fou la mateixa STEVIE NICKS la que va agafar el testimoni de tornar a posar música al llibre, però ella no en tenia prou amb una cançó, li va dedicar un disc sencer ‘THE OTHER SIDE OF THE MIRROR‘ (1989). STEPHANIE LYNN “STEVIE” NICKS s’inicià en el món musical com a membre dels BUCKINGHAM NICKS entre 1968 i 1972, on van arribar a ser teloners de JIMI HENDRIX o JANIS JOPLIN. Poc després va ser fitxada pels FLETWOOD MAC del 1975 fins al 2003, però l’any 1981 el grup va decidir de fer una separació momentània i ella ho aprofità per fer carrera en solitari.

Hauríem d’esperar fins al 2001 per què algú si tornés a posar i aquest va ser STEVEN TYLER amb els anomenats ‘THE BAD BOYS FROM BOSTON‘ (ELS NOIS DOLENTS DE BOSTON) o ‘AMERICA’S GREATEST ROCK AND ROLL BAND‘ (LA MILLOR BANDA DE ROCK AND ROLL AMERICANA), per mi ni una cosa ni l’altra, deixem-ho en una banda de rock i punt, coneguts per tots com AEROSMITH. La cançó duia el nom de ‘SUNSHINE‘ inclosa en l’àlbum ‘JUST PUSH PLAY‘. Tres anys més tard, 2004, l’ex del grup californià NO DUBT, la GWEN STEFANI, juntament amb la compositora LINDA PERRY van crear el tema ‘WHAT YOU WAITING FOR?‘. En un principi semblava que allò de treballar juntes no aniria enlloc perquè la primera no veia capaç a la segona de poder fer una cançó de música dance. Tot i que va ser catalogada com a electropop, finalment la van fer i va rebre crítiques positives rebent una nominació als ‘GRAMMY’ en la categoria de millor interpretació vocal pop femenina. El videoclip va ser dirigit per FRANCIS LAWRENCE que es va inspirar clarament en el llibre de CARROLL, cosa que va aprofitar la STEFANI per fer que sortissin les HARAJUKU GIRLS, ja que era una fan de l’estil “gothic lolita” i la moda “cyberpunk” típica de la zona d’HARAJUKU a TOKYO. Aquesta cançó era la que obria l’àlbum de debut, ‘LOVE. ANGEL. MUSIC. BABY‘, com a solista l’any 2004.

HYPNOGAJA, són un grup nord-americà de LOS ANGELES que fan entre altres coses, rock alternatiu, crossover, space rock, hard rock i trip hop. Són coneguts, allà al seu país, per què cançons seves han aparegut a sèries de TV, jocs o pel·lícules. El 2005 va aparèixer el que seria per molts un disc aclamat, ‘BELOW SUNSET‘, del que la revista ‘OUTBURN’ els classificava com a «…rock modern apassionat i de primer ordre…», APPLE MUSIC «…rock animat amb un subtil teló de fons electrònic…» i el ‘DENVER POST’ el deixava com «…una música que supera els límits…», i on trobem aquest ‘LOOKING GLASS‘, que fa referència al segon llibre dedicat a l’ALÍCIA i el seu particular món. Sota el mateix títol trobem al grup canadenc de rock electrònic THE BIRTHDAY MASSACRE que el 2008 publicaven un disc on ressalta la cançó que dedicarien a la segona part de les aventures de l’ALÍCIA. Els tercers en discòrdia i segurament els que semblarien una miqueta més pertorbats mentalment són AYRIA, un projecte musical format a TORONTO el 2003 per JENNIFER PARKIN i que s’identifiquen com a futurepop i synthpop. La cançó escollida per evocar el llibre duia el títol de ‘BLUE ALICE‘ i estava inclosa en l’àlbum ‘HEARTS FOR BULLETS‘ (2008).

I quan semblava que ja s’havia acabat la paranoia de la nena, els conills i la sonada de la reina, va i el més tarat de tots torna a fer una pel·lícula nova, aquest no és cap altre que en TIM BURTON i la seva ‘ALICE IN WONDERLAND‘ (2010). Però aquest cop sí que podríem ressaltar l’àlbum ‘ALMOST ALICE‘ on diferents artistes dediquen una sèrie de temes inspirats en la pel·lícula. Trobem gent com ROBERT SMITH amb el tema ‘VERY GOOD ADVICE‘; AVRIL LAVIGNE amb ‘ALICE‘ o els escocesos FRANZ FERDINAND tocant ‘THE LOBSTER QUADRILLE‘.

«...no estic boig, només que la meva realitat és diferent de la teva...»

El Barreter Boig

LLETRES DE L’EST

El 3 de maig de 1891 neix a KÍEV en MIKHAÏL AFANÀSSIEVITX BULGÀKOV, més conegut com a MIKHAÏL BULGÀKOV. És a dir, el mateix d’abans però sense afegir el patronímic del llinatge. Fill i hereu d’AFANASSI IVÀNOVITX BULGÀKOV i de VARVARA MIKHÀILOVNA, de soltera POKRÓVSKAIA. En MIKHAÏL va entrar al liceu ALEKSÀNDROVSKI de KÍEV el 1901. Aquell mateix any la família BULGÀKOV es van fer construir una datxa a BUTXA, això sembla un joc de paraules, a uns 30 quilòmetres de KÍEV. Allà es reunien a l’estiu i organitzaven espectacles. Aquella família apreciava i practicava la música, i així fou com en MIKHAÏL aprengué a tocar el piano. Des de la infància mostrava força afició pel teatre, i a casa seva escrivia comèdies que els seus germans i germanes interpretaven. Al liceu va desenvolupar molt d’interès per la literatura russa i també per l’europea (GÓGOL, PUIXKIN, DOSTOIEVSKI, SALTIKOV-SXENDRÍN o DICKENS), tant en teatre com a l’òpera. Entre els anys 1913 i 1919, es va casar dues vegades, es va oferir com a voluntari a la ‘CREU ROJA’ en la Primera Guerra Mundial, es va graduar al DEPARTAMENT DE MEDICINA a la UNIVERSITAT de KÍEV, va servir com cirurgià a ‘TXERNIVTSÍ’, fou nomenat metge de la província de ‘SMOLENSK’, va obrir una clínica privada, va ser mobilitzat com a metge, aquest cop per l’Exèrcit Popular d’Ucraïna, i va perdre tot contacte amb la seva família pel fet que li van negar el permís per poder sortir de RÚSSIA a causa del tifus. A partir d’aquest moment deixa la medicina per dedicar-se a escriure, publicant novel·les, PERSPECTIVES FUTURES (1919), DIABOLADA i ELS OUS FATALS (1924), COR DE GOS (1925), LA MORFINA (1926) o BATUM (1939); com obres de teatre entre el 1922 i 1926, L’APARTAMENT DE ZOIKA, EN MARXA, LA GUÀRDIA BLANCA o ELS DIES DELS TURBIN. Però la seva gran obra i per la qual el coneix gairebé tothom és per EL MESTRE I MARGARIDA.

Aquesta novel·la es va començar a gestar el 1928, però aquest primer manuscrit va acabar a la foguera el 1930. El 1936 va ser completada una segona versió que incloïa les línies principals de la versió final, una versió, la tercera, que finalment estaria enllestida el 1937, però BULGÀKOV la va seguir polint amb l’ajuda de la seva esposa, per finalment donar-la per acabada l’any 1940, quatre setmanes abans de morir. Aquest clàssic de la literatura soviètica del segle XX, ens relata de manera satírica la visita del diable a l’atea UNIÓ SOVIÈTICA, on sembra el caos enmig d’una societat sufocada pel burocràtic ordre social, en què barreja meravellosament la fantasia amb la realitat, així com èpoques i llocs. El llibre no va veure la llum fins al 1967 a ‘PARIS’ i a la ‘UNIÓ SOVIÈTICA’ fou publicat el 1973.

Els encarregats de posar música al llibre van ser en primer lloc dels britànics THE ROLLING STONES el 6 de desembre de 1968 amb el tema SYMPATHY FOR THE DEVIL, dins de l’àlbum BEGGARS BANQUET. En la lletra, MICK JAGGER, autor d’aquesta, interpreta el paper d’un misteriós personatge que sense citar el seu nom va relatant actes dels quals se’n considera responsable, la crucifixió de JESUCRIST i com PONCI PILAT se’m renta les mans, la Guerra dels Cent Anys, l’assassinat de la família ROMANOV, la Segona Guerra Mundial, els assassinats de JOHN F. KENNEDY i ROBERT F. KENNEDY o també la referència cap als hippies que van morir o foren estafats per venedors de drogues a ‘AFGANISTAN’ i a ‘PAKISTAN’ en l’anomenada ‘HIPPIE TRAIL’. Els altres en abordar el manuscrit de l’autor soviètic, musicalment parlant, són els escocesos FRANZ FERDINAND. La cançó LOVE AND DESTROY va aparèixer com a Cara B del single MICHAEL (2004). Aquesta lletra va ser escrita per dos dels seus compositors, el seu líder ALEX KAPRANOS, i el guitarra NICK McCARTHY i centrada en el capítol 21 del llibre, narra quan la MARGARIDA sobrevola ‘MOSCU’ de camí cap a un aquelarre de bruixes a la gala de ‘WOLAND’. Aquest tema mai a aparegut en un àlbum d’estudi, però sí que va ser afegit com a tema extra d’una sèrie de directes que apareixen en l’edició de luxe de RIGHT THOUGHTS, RIGHT WORDS, RIGHT ACTION (2013).

«...té un aire molt nòrdic, encara que sigui rus.
Ridiculitza la burocràcia, té màgia negra i realisme màgic àrtic.
Es podria dir que és ALÍCIA AL PAÍS DE LES MERAVELLES per als adults de l'Àrtic...»

Björk
Seguint les petjades soviètiques un altre autor que ha influït en l’àmbit musical és VLADÍMIR NABOKOV. Nascut el 1899 a Sant Petersburg dins d’una família aristocràtica fins que va esclatar la revolució de febrer de 1917, moment el qual va haver d’emigrar primer a ‘CRIMEA’ i posteriorment a l’Europa occidental, per més tard acabar a ‘ANGLATERRA’, on va estudiar llengües romàniques i eslaves. Ja graduat es traslladà a ‘BERLÍN’ on comença a escriure novel·les i poesia amb el pseudònim de VLADÍMIR SIRIN. Al cap d’uns anys i a causa de la Segona Guerra Mundial torna a emigrar juntament amb tota la família als ‘ESTATS UNITS’ l’any 1940. Aquí es dedica de manera intensa a la literatura, a l’ensenyament del rus i a la lepidopterologia, l’estudi de les papallones i altres lepidòpters. Finalment el 1945 obté ciutadania estatunidenca. Era un gran aficionat als escacs i en algunes de les seves obres, LA DEFENSA LUZHIN (1930) o POEMS AND PROBLEMS (1971), jugava amb la descripció de problemes i tàctiques, sobre el qual deia, «…dissenyar problemes en certa manera demana per part del creador les mateixes virtuts que són característiques de totes les arts de l’escriptura…
». Però si per una obra és conegut en NABOKOV és per la seva LOLITA, obra que va escriure l’any 1955, i que l’any 1962 STANLEY KUBRICK en va fer una primera adaptació cinematogràfica, on podem veure una escena en la qual HUMBERT (JAMES MASON) juga una partida d’escacs amb CHARLOTTE HAZE (SHELLY WINTERS). En la novel·la, escrita amb un estil innovador i on destaca la controvèrsia dels temes que tracta, el principal personatge s’obsessiona sexualment d’una noia adolescent anomenada, DOLORES HAZE, també coneguda com a LOLITA.

Els anglesos
THE POLICE (1976-1986) eren un grup de pop-rock, sense oblidar els seus inicis més post-punk, sobretot al seu disc OUTLANDS D’AMOUR (1978) o el reggae blanc que practicaven al REGATTA DE BLANC (1979). Compost per tres membres, STING, ANDY SUMMERS i STEWART COPELAND, van ser un dels grups amb èxit dels anys 80. L’any 1982, el grup va guanyar un GRAMMY per la cançó DON’T STAND SO CLOSE TO ME, inclosa a l’àlbum ZENYATTA MONDATTA (1980). En ella se’ns parla de l’enamorament d’una estudiant amb el seu jove professor, fent clara alusió al llibre de l’autor rus, i de la commoció que es crea entre el professorat quan s’assabenten del fet. La lletra va ser escrita per l’STING, qui el 2001 en una entrevista va negar que el tema estigués basat en fets autobiogràfics i és que no podem oblidar que ell havia estat professor de llengua i literatura a ‘NEWCASTLE’.

ELIZABETH WOOLRIDGE GRANT o el que ve a ser el mateix
LANA DEL REY, va nèixer a ‘NOVA YORK’ i destaca per la seva estètica estilitzada i cinemàtica música, sobretot pels seus temes de tragèdies romàntiques, melancolia i la vida americana de les dècades del 1950 i 1960. L’any 2012 edita el seu segon àlbum d’estudi, BORN TO DIE, però el primer de manera oficial. En ell hi trobem el tema OFF TO THE RACES, dedicat a l’obra de NABOKOV, de la qual la cantant diu que juntament amb el poeta WALT WHITMAN són els seus autors favorits, la prova és el tatuatge que porta de tots dos al seu braç.

«...la nostra existència no és més que un curtcircuit de llum entre dues eternitats de foscor...»

Vladimir Nabokov
No gaire lluny de la ‘UNIÓ SOVIÈTICA’, el 3 de juliol del 1883 naixia a ‘PRAGA’, antic imperi austrohongarès i en l’actualitat ‘REPÚBLICA TXECA’, en un dels guetos més antics, FRANZ KAFKA. Fill de comerciant jueu, amb catorze anys realitza els seus primers intents com a escriptor, els quals destacaven comparats amb els dels seus companys de classe. Va créixer bàsicament sota la influència de tres cultures, la jueva, la txeca i l’alemanya, però també tenia coneixements de l’idioma i la cultura francesa. Entre els seus autors favorits trobem FLAUBERT i DICKENS, tot i que llegia amb passió a NIETZSCHE, DARWIN o HAECKEL. La seva obra, tot i no ser gaire extensa, va ser una de les més influents de la literatura del segle XX. Les seves obres més reconegudes serien LA COLÒNIA PENITENCIÀRIA (1914), EL PROCÉS (1925), EL CASTELL (1926) o AMÈRICA (1927), però sobretot la més destacada de totes fou LA TRANSFORMACIÓ (1915) -més coneguda com LA METAMORFOSI. Els seus llibres tracten sobre la soledat, la frustració i l’angoixa, o la sensació de culpabilitat. Però aquí els que ens ocupa és un altre llibre, CARTES A FELICE (1967), un recull algunes de les cartes que va escriure entre el setembre de 1912 i l’octubre de 1917 a FELICE BAUER, la dona amb la qual es volia casar, amb la que es va prometre en dues ocasions, les mateixes hi va trencar.

Els primers a posar música a KAFKA, són els britànics THE CURE, podríem dir amb tota seguretat que la cosa estava predestinada a què fossin ells uns dels escollits. Els seus inicis el trobem a finals dels setanta en un moment musical conegut com a post-punk, tot i que ells també són classificats com a rock gòtic, dark o pop, fins i tot punts d’electrònica. Però per sobre de tots sempre ha destacat el seu estil més gòtic, gràcies a ROBERT SMITH i la seva manera de vestir i maquillar-se. El 1992 la banda publica WISH, el que seria el seu desè treball d’estudi, aquí podem sentir A LETTER TO ELISE, on se’ns mostra la influència kafkiana cap al líder de la banda.

Uns anys més tard, els escocesos TRAVIS, grup de rock alternatiu i britpop, deuen al seu nom al personatge principal de la pel·lícula PARIS, TEXAS. El grup col·lecciona grans èxits al ‘REGNE UNIT’, tot i que segurament el que es pot considerar com la preferida dels seus fans seria WHY DOES IT ALWAYS RAIN ON ME?. L’any 1999 surt a la llum THE MAN WHO, tot i que l’àlbum està dedicat a STANLEY KUBRICK, i el títol fa referència al llibre d’OLIVER SACKS, L’HOME QUE VA CONFONDRE LA SEVA DONA AMB UN BARRET (1985), la cançó que obre el disc, WRITING TO REACH YOU, va ser escrita mentre FRANCIS ‘FRAN’ HEALY, cantant principal del grup, llegia el llibre de KAFKA.

«...dormir, despertar; dormir, despertar... una vida miserable!...»

Franz Kafka

Per si vols compartir