Lletres Mortals - Fabrika d'Illes

LLETRES MORTALS

Des de sempre, i més a casa nostra, el tema de la mort ha estat ‘tabú’. A la majoria de la gent no li agrada parlar del tema. Però per posar un exemple, en els països nòrdics ja de ben petits als nens se’ls hi explica que significa i tot el que comporta el fet de morir. Però segurament no tothom és tan obert de mires cap a aquest tema, o senzillament no li agrada parlar-ne, i és totalment comprensiu que qui més qui menys no ho vulgui fer. Aquí no és que en parli directament, sinó que m’he centrat més en el binomi que formen, la mort i la música. I més concretament en el que podríem nomenar ‘LLETRES MORTALS’, centrant-me en alguns assassins en sèrie i com han influït en grups musicals.

Quant assistim a un enterrament se’ns faria estrany si mentre dura la cerimònia no hi hagués aquells breus minuts musicals. Aquelles notes de piano, violi i a vegades també acompanyades d’algun altre instrument de corda. Segurament si fos tota en silenci, a banda del mateix ritual en si, ho trobaríem com molt fred, més del que ja ho és de per si. Això ens duria a pensar que potser hi ha una estreta relació entre la música i la mort.

L’any 1791, WOLFANG AMADEUS MOZART ens va delectar amb l’excel·lent “MISSA DE RÈQUIEM EN RE MENOR”, on segons se’ns mostra a la pel·lícula “AMADEUS”, i si realment va ser així, cosa que per la mateixa situació ens creurem a mitges, mentre ell estava component aquesta meravella musical s’estava morint realment, fins al punt de què la va deixar inacabada. Aquesta obra va ser un encàrrec que MOZART va rebre, però mai es va saber del cert qui hi havia realment darrere. Des de sempre s’ha cregut que era cosa d’ANTONIO SALIERI, també a la pel·lícula, dirigida per en MILOS FORMAN, se’ns mostra així, però no, sembla que va ser el comte WALSSEG-STUPPACH qui va voler que fos MOZART qui fes aquesta feina, per després fer-la passar com a pròpia per dedicar-la a la mort de la seva difunta esposa. Curiosament el que havia de ser per un funeral anònim, i com si d’una broma macabra es tractés, aquesta obra va acabar sent tocada en el seu propi enterrament. Podríem dir que en el fons té una part romàntica. Tothom voldria segurament que en el seu funeral una orquestra amb cors i tot toqués una obra com aquesta.

A ‘NOVA ORLEANS’, a l’estat de LOUISIANA, el tema de la mort sí que no l’entenen sense música, de fet sense una bona música. A més ho expresen sense cap tipus de mania, de manera totalment oberta. Allà aquestes cerimònies són conegudes com a ‘JAZZ FUNERAL‘. Acostumen a constar de tres parts, ‘LA PROCESSÓ‘, formada per l’oficiant, la banda de música, el taüt i els familiars, amics i coneguts, fan una marxa en direcció al cementiri. En segon lloc trobem ‘LA VETLLA‘, on la banda acompanyarà amb diferents peces l’acte. I finalment, ‘EL CANVI DE RITME‘ o la mateixa festa dit d’una altra manera, ja que un cop enterrat el difunt la banda fa un gir en el guió musical i ara tot gira en un so de dixie, on conviden a tothom a gaudir de la vida, agitant a l’aire mocadors, ventalls i fent girar els para-sols, i així ajudar a alliberar l’ànima del mort. D’això en vam poder veure una mostra en la sèrie ‘TREME‘ basada en la ciutat de ‘NOVA ORLEANS’ just després que l’huracà “KATRINA” en fes estralls.
Això serien dues maneres d’interpretar l’associació ‘mort i música’, una més clàssica, amb MOZART, i una altra més festiva, a ritme de jazz i dixie. Però en el món musical són moltes les maneres i expressions que podem trobar per parlar-nos de la mort en un to musical. Gràcies al programa d’en LLUÍS GAVALDÀ, ‘EL CELOBERT‘, a blogs com ‘CHELSEA HOTEL‘, ‘ULTRASÓNICA‘ o ‘NACIÓN ROCK‘, pàgines web com ‘CULTURA COLECTIVA‘ o la ‘VIKIPÈDIA‘, i també a alguna recomanació de l’ÀLEX TORÍO, us mostraré alguns exemples que relacionen aquestes dues paraules d’una manera captivadora i alhora molt inquietant.

LES LLAVORS DEL MAL

Segurament i no necesariament degut a la gran extensió de terreny, tot i que pot influir en la massa de població que hi viu, els Estats Units han estat de sempre un país on els assassinats multiples han tingut més ressó. D’aquí que una gran majoria de grups han fet cançons parlant d’aquests fets.

CHARLES MANSON, NEIL YOUNG I ELS FLAMING LIPS (CALIFÒRNIA)
Per qui no ho sàpiga i ja sé que pot costar de creure, a CHARLES MANSON li agradava escriure cançons, i segurament ell creia que ho feia bastant bé. DENNIS WILSON, bateria de THE BEACH BOYS, era amic de MANSON, i a la primavera de 1968 li va presentar a TERRY MELCHER, que era productor de Columbia Records, i entre els seus grans èxits caldria destacar-lo quan va produir a THE BIRDS amb cançons com “MR TAMBOURINE MAN” i “TURN! TURN! TURN!”. TERRY sembla que, tot i escoltar algun tema, va rebutjar produir qualsevol cosa de CHARLES MANSON. Aquest rebuig va detonar alguna cosa dins MANSON i la nit del dissabte 9 d’agost de 1969 va enviar alguns dels seus seguidors al número 10050 de ‘CIELO DRIVE’ a ‘BEVERLY HILLS’, CALIFÒRNIA, on van matar d’una manera brutal a SHARON TATE, dona de ROMAN POLANSKI, que estava embarassada i va rebre fins a setze punyalades. Tot i que no se sap del cert, podria ser que l’objectiu real era TERRY MELCHER i la seva parella, ja que fins uns mesos abans vivien en aquesta casa. CHARLES MANSON va conèixer molts músics, però un cop es va saber el que havia fet, la gran majoria no en va voler saber res més d’ell, tret d’un que fins i tot l’any 1974 li va dedicar una cançó, “REVOLUTION BLUES” del disc ‘ON THE BEACH‘, i aquest era ni més ni menys que en NEIL YOUNG. Ell va reconèixer ser amic de MANSON i fins i tot va dir sense embuts que molts amics seus músics eren amics de CHARLES MANSON però que aquests ara ho negarien rotundament. Hi ha la teoria de que MANSON es va com inspirar una mica a l’hora de pensar aquest crim en la cançó “HELTER SKELTER” dels THE BEATLES, ja que aquestes dues paraules estaven escrites amb sang a la porta de la nevera, i segons MANSON la lletra feia referència a una futura guerra racial entre blancs i negres. Uns anys més tard, exactament el 1986, els THE FLAMING LIPS, grup format a ‘OKLAHOMA CITY’ el 1983, treien el seu primer disc, ‘HEAR IT IS‘ i entre les cançons n’hi havia una sota el títol de “CHARLIE MANSON BLUES”.
SUN KIL MOON (LOS ANGELES)
No gaire lluny d’on es movia CHARLES MANSON, a la ciutat de ‘LOS ANGELES’ patien els assassinats de fins a catorze persones durant els anys 1984 i 1985. El seu autor era en RICARDO LEYVA MUÑOZ RAMÍREZ, més conegut com a RICHARD RAMÍREZ. El seu pare era un expolicia mexicà originari de ‘CIUDAD JUÁREZ’, i era summament violent amb els seus fills, a qui propinava severes pallisses, en especial al RICHARD. La seva adolescència va venir marcada sobretot per les trobades amb el seu cosí, MIGUEL “MIKE” RAMÍREZ, un ‘boina verda’ que li mostrava fotografies en el que se’l veia a ell violant, torturant, matant i després posant amb els cadàvers de dones vietnamites. En RICHARD va ser capturat gràcies al fet que la seva última víctima, després de veure com li matava el marit i la violava va tenir forces per sortir a la finestra i veure com el seu agressor marxava amb una furgoneta Toyota de color taronja i ho va comunicar a la policia. El 3 d’octubre de 1989, després de quatre dies de deliberacions, el jurat va votar per la pena de mort, que va ser ratificada el 4 de novembre d’aquell mateix any. Sobre ell pesaven 19 penes de mort que el portaria al corredor de la mort de SAN QUENTIN. Finalment va morir a l’Hospital General de Marin a ‘GREENBRAE’, CALIFÒRNIA, d’una insuficiència hepàtica el 7 de juny de 2013 a l’edat de 53 anys. Feia 23 anys que esperava que es dugués a terme la seva execució. Aquí un altre cop se’ns tornen a ajuntar de nou alguns noms que ja han aparegut abans. I és que el nom artístic del baixista dels MARYLIN MANSON, JEORDI WHITE (nom real), és una combinació entre el nom de la model LESLIE TWIGGY i el cognom d’aquest assassí, RAMÍREZ, quedant en TWIGGY RAMÍREZ. Són moltes les referències musicals que podem trobar sobre aquest personatge: el grup mexicà de death metal INCEPTION, en la cançó “THE NIGHT-STALKER”; els canadencs KINDEST CUTS amb el seu synthpop/post-punk i la cançó “HANDSOME KILLER” (2013); el grup mexicà BRUJERÍA i la seva música catalogada com a metal extreme, van arribar a dedicar-li dues cançons, “MATANDO GÜEROS” i “SEIS, SEIS, SEIS”, totes dues publicades el 1993; un altre grup de metal/death metal, els holandesos LEGION OF THE DAMNED li van dedicar el tema “NOCTURNAL PREDATOR” (2008); sota el títol de “NIGHT STALKER” (1993) el grup de death metal/grindcore MACABRE de ‘CHICAGO’, també feien referència aquest tema. De fet, aquest grup té un parell d’àlbums dedicats per complet a cantar cançons sobre assassins en sèrie, ‘GRIM REALITY‘ (1987) i ‘SINISTER SLAUGHTER‘ (1993); o també la d’un altre grup de metal, des de ‘PHOENIX’, els SOUFLY i el seu “ACOSADOR NOCTURNO” (2015), aquest grup va ser fundat pel MAX CALAVERA, exmembre dels SEPULTURA i com a curiositat té que el fill de JOHN LENNON, en SEAN, ha fet alguna col·laboració amb la banda. Però de tots els temes dedicats a en RICHARD RAMÍREZ jo em quedo amb la cançó “RICHARD RAMÍREZ DIED TODAY OF NATURAL CAUSES” publicat a l’àlbum ‘BENJI‘ (2014) pels SUN KIL MOON, grup americà de folk rock i originari de ‘SAN FRANCISCO’; la resta són insuportables d’escoltar, tot i que recomano de buscar-los i fer-ho, més que res que cadascú té el seu propi criteri musical.
THE BRIAN JONESTOWN MASSACRE (SAN FRANCISCO)
Seguim a l’estat de CALIFÒRNIA, i ara ens traslladem a la ciutat de ‘SAN FRANCISCO’. JAMES WARREN “JIM” JONES va ser el fundador americà del “TEMPLE DEL POBLE”. JONES aconseguia adeptes molt fàcilment, ja que no discriminava a ningú per qüestions de raça. Va publicar el llibre “LA LLETRA MATA”, on denunciava clarament les atrocitats de la Bíblia. Així i tot, ell es va proclamar com l’encarnació de Jesús, Akhenaton, Buda, Lenin o el Pare Diví. L’any 1977, ell i uns 1000 membres de la seva comunitat, es van traslladar de la ciutat de ‘SAN FRANCISCO’, fins a la GUAIANA. El novembre de 1978, després que alguns membres de la secta escapessin i denunciessin a JONES, un grup encapçalat pel congressista nord-americà LEO RYAN, va fer una visita a ‘JONESTOWN’. Al cap de poc d’estar-hi fent preguntes a alguns dels membres que trobava, algú li va disparar, cosa que va provocar que tant ell com la gent del seu equip més una vintena de membres de la comunitat, van escapar corrents cap a l’aeroport. Però un grup armat enviat per JIM JONES els va disparar, entre els morts hi havia el congressista LEO RYAN, un reporter i un càmera de l’NBC, un fotògraf i un membre del culte. Miraculosament van sobreviure al tiroteig, els senadors JACKIE SPEIER i RICHARD DWYER, i BOB FLICK, productor de l’NBC. Aquell mateix dia, JIM JONES va pronunciar un discurs inspirat en el líder de les “PANTERES NEGRES”, sota el títol de “SUÏCIDI REVOLUCIONARI”. Els 914 membres de la secta, entre els quals hi havia 276 nens, van ser forçats a beure una barreja entre Cool-Aid (o flavor aid) amb cianur. Els que no ho prenien eren morts a trets. JIM JONES va ser trobat entre les altres 913 víctimes amb un tret al cap fet amb una escopeta. Doncs a la mateixa ciutat de ‘SAN FRANCISCO’ trobem a THE BRIAN JONESTOWN MASSACRE, que és una banda de rock neopsicodèlica, creada als anys 90, dirigida per ANTON NEWCOMBE. El nom del grup ve donat de la suma de BRIAN JONES, el que fou guitarrista dels ROLLING STONES, i de la “TRAGÈDIA DE JONESTOWN”. L’any 1996 dins del disc ‘THANK GOD FOR MENTAL ILLMESS‘, va aparèixer el tema “BALLAD OF JIM JONES”.

TOM WAITS (PETALUMA)
En el disc ‘MULE VARIATIONS‘ (1999), TOM WAITS, en la cançó “GEORGIA LEE”, ens explica la història de la GEORGIA LEE MOSES. Una nena de 12 anys que el 1997 va ser segrestada, assassinada i abandonada als afores de ‘PETALUMA’. Quan va ser trobada, molta gent creia que l’haurien pogut salvar si s’haguessin mobilitzat abans. Però perquè no ho van fer? Segurament perquè la GEORGIA era una nena negra, filla d’una mare discapacitada i que vivien en una situació d’extrema pobresa. Pel que es veu, quatre anys abans, una altra nena, la POLLY KLAAS, que també tenia 12 anys, va desaparèixer i va ser trobada a trenta milles de ‘CLOVERDALE’, també a CALIFÒRNIA. A la POLLY sí que li van donar tota l’atenció mediàtica, tota la que no va tenir la GEORGIA, més que res que era blanca. I com va dir en TOM WAITS al diari ‘L.A. WEEKLY’ l’any 1999, ≪No vull convertir-ho en una qüestió racial, però era una d’aquestes coses en què, ja se sap, ets un nen negre i, quan es tracta de desaparicions i crims no resolts, molta part té a veure amb el temps o la publicitat … i aquí hi havia tota aquesta Fundació Polly Klaas, mentre que Georgia Lee no va rebre cap atenció real. I volia escriure una cançó al respecte≫.

THE BOOMTOWN RATS (SAN DIEGO)
Ens dirigim ara al sud de CALIFÒRNIA, a la ciutat de ‘SAN DIEGO’ i concretament a la ‘CLEVELAND ELEMENTARY SCHOOLE’, on el dilluns 29 de gener de 1979 la BRENDA ANN SPENCER, des de la finestra de casa seva que tot just donava a l’escola va matar dues persones, en BURTON WRAGG i al MIKE SUCHAR, director i conserge de l’escola i va ferir fins a vuit nens. El fusell, un semiautomàtic RUGER 10/22 amb calibre .22 amb mira telescòpica i una munició de 500 bales li va regalar el seu pare per Nadal, era l’any 1978, ella tenia 16 anys. Quan al final la policia va poder entrar a casa seva la van trobar tan tranquil·la. Després de detenir-la li van preguntar el perquè de tot allò, ella simplement va dir ≪No m’agraden els dilluns. Només ho he fet per animar-me el dia. No tenia cap raó més, només ho he fet per divertir-me, veia els nens com ànecs que caminaven per un bassal i un ramat de vaques rodejant-los, així que eren blancs fàcils per mi≫. De tot això els irlandesos THE BOOMTOWN RATS, liderats pel BOB GELDOF, van compondre la cançó “I DON’T LIKE MONDAYS” l’any 1979 inclosa en el seu tercer disc ‘THE FINE ART OF SURFACING‘. Va arribar a ser número u a ANGLATERRA i a tenir èxit a escala mundial, exceptuant als ESTATS UNITS.
THE ADVERTS (UTAH)
Una mica més al nord, a l’estat d’UTAH, l’any 1977 va ser executat i per voluntat pròpia, GARY MARK GILMORE, després de reconèixer haver dut a terme dos assassinats. Era un spree killer, és a dir un ‘assassí llampec’ o ‘assassí itinerant’ o també ‘assassí excursionista’. Aquest és el nom que reben el que es dedica a cometre múltiples assassinats en un curt període de temps i en diferents llocs. Va ser la primera persona a la qual se li aplicava la pena de mort als Estats Units després que la ‘Cort Suprema’ la instaurés. El 17 de gener, just abans que GILMORE fos executat, i en preguntar-li per les seves últimes paraules, va dir, ≪Let’s doit≫ (Anem a fer-ho). Poc temps després, un pacient d’un hospital era operat fent-li un trasplantament d’ulls. Més tard s’assabentaria que el seu donat havia estat en GARY GILMORE. De tot això el grup anglès de punk, THE ADVERTS, en va fer una cançó, ‘GARY GILMORE’S EYES‘, inclosa dins del seu primer disc “CROSSING THE RED SEA WITH THE ADVERTS” (1978), a l’agost d’aquell mateix any van aconseguir ser número u en el ‘TOP 40’ de les llistes britàniques amb aquest tema. Cal destacar que aquest grup fou pioner a l’hora d’incorporar a una dona entre els seus membres. L’any 1979 els THE POLICE, en el seu segon disc, ‘REGGATTA DE BLANC‘, van incloure el tema “BRING ON THE NIGHT”, dedicat a GILMORE.

BLIND MELON (WISCONSIN)
Canviem de rumb i anem cap a l’est del país, a l’estat de ‘WISCONSIN’, durant l’any 1957. Aquí l’ED GEIN, es podria dir que va tenir una infància difícil, com la majoria de la gent de la qual hem anat parlant aquí. El seu pare era alcohòlic i poc afectiu amb la seva família, i la seva mare tenia forts ideals religiosos que la van dur a menysprear als homes i considerar les dones com la font del pecat. Això va produir que EDWARD GEIN i el seu germà HENRY GEIN a patir una criança molt severa i va formar el seu caràcter asocial. Va ser conegut com ‘EL CARNISSER DE PLAINFIELD’, ja que quan el van arrestar a casa seva, van trobar el cos de la BERNICE WORDEN penjada dels turmells, decapitada i amb el tors obert. També van trobar fins a deu calaveres que les feia servir com a tasses o cendrers, i pantalles de làmpades i seients fets amb pell humana, entre altres coses més macabres. Va admetre que obria les tombes i en robava els cossos. Els californians BLIND MELON de tot això en van fer una cançó, “SKINNED”, la qual podem trobar en el disc ‘SOUP‘, publicat l’any 1995. També la banda americana de trash metal SLAYER li va dedicar l’any 1990 dins de l’àlbum ‘SEASONS IN THE ABYSS‘, el tema “DEAD SKIN MASK”.

SUFJAN STEVENS (ILLINOIS)
A l’estat veí d’ILLINOIS’, durant els anys 1972 i 1978, un home, JOHN WAYNE GACY, conegut com el “PALLASSO ASSASSÍ” o “POGO”, que era com ell es feia dir, va cometre fins a 33 crims. De les seves víctimes, 26 les va enterrar al semisoterrani de casa seva, 3 en altres llocs i 4 les va llançar al riu. Treballava als serveis socials fent de pallasso en desfilades i festes infantils, d’aquí l’alies amb el que se’l va batejar. El maig de 1994 va ser executat. Segons sembla,STEPHEN KING es va inspirar en aquests fets a l’hora d’escriure ‘IT’. L’any 2005 l’àlbum ‘ILLINOIS‘, d’els SUFJAN STEVENS, incloïa la cançó “JOHN WAYNE GACY JR”.
ELLIOT SMITH (NOVA YORK)
Ja a la costa est, fem una parada a la ciutat per exel·lència dels Estats Units, ‘NOVA YORK’, segurament la ciutat més poblada del país, i la segona aglomeració urbana del continent, després de ‘CIUTAT DE MÈXIC’. DAVID BERKOWITZva ser un assassí en sèrie més conegut com a “EL FILL D’EN SAM” o “L’ASSASSÍ DEL CALIBRE .44”, ja que disparava amb un revòlver ‘CHARTER ARMS BULLDOG’. Quan va ser arrestat va confessar haver matat a sis persones i ferit a set més en vuit tirotejos entre 1976 i 1977. Segons deia, un dimoni havia posseït el gos del seu veí i aquest li havia ordenat de cometre els assassinats. Poc després BERKOWITZ canviaria la seva declaració i reconeixia només ser l’autor de tres dels crims. Les altres víctimes segons ell, les havien dut a terme els membres d’una secta satànica de la qual ell n’era membre. Hi ha una teoria que creu que realment els altres assassinats els van dur a terme altres persones. Tot i reobrir-se el cas l’any 1996, aquest encara no es dóna per tancat. BERKOWITZ va ser condemnat l’any 1978 a una pena de sis cadenes perpètues a la presó estatal d’ATTICA. Aquests fets no van passar inèdits en la creació d’algunes cançons parlant dels fets, sent bastants els grups que hi van mostrar cert interès. L’any 1978 el grup de punk-rock, de ‘CLEVELAND’, els DEAD BOYS, van gravar el disc ‘WE HAVE COME FOR YOUR CHILDREN‘, on hi havia la cançó “SON OF SAM”. Amb el mateix títol el cantautor ELLIOT SMITH, nascut a ‘NEBRASKA’ el 1969, també va dedicar unes estrofes a aquest assassí. Va aparèixer en el disc ‘FIGURE 8‘, l’any 2000. SMITH va lluitar contra la depressió, l’alcoholisme i les drogues durant anys. Va morir el 2003, amb 34 anys víctima de dues punyalades al pit, sembla que auto infligides, tot i que l’autòpsia no ho va poder demostrar. BRIAN HUGH WARNER, músic, periodista i artista, més conegut com a MARILYN MANSON va realitzar una versió de la cançó “IRON MAN” de BLACK SABBATH, i la va titular “SAM, SON OF MAN”, on parlaven dels crims de BERKOWITZ. A més, un dels membres del grup rep el nom de DAISY BERKOWITZ fent referència a l’assassí. Aquesta cançó va ser publicada als àlbums recopilatoris, ‘ROCK LEGACY Vol 1‘, l’any 2013 i ‘ROCK GENERATION Vol 2‘, l’any 2015, però mai ha estat inclosa a cap disc del grup. El nom del grup ve de la fusió de MARILYN MONROE i CHARLES MANSON. Altres cantants en algunes de les seves cançons hi han inclòs algun comentari, com per exemple, IVY LEVAN a la cançó “HOT DAMN” deia, ≪it’s enough to make me crazy like the son of Sam≫ (≪és suficient per tornar-me boja com el fill de Sam≫). O en TORI AMOS a la cançó “WAY DOWN”, ≪Yes I am the anchorman dining here with Son of Sam≫ (≪Sí, sóc el presentador sopant aquí amb el Fill de Sam≫). A la cançó “INSANE IN THE BRAIN”, la cantant CYPRESS HILL diu, ≪like a spam, get done when I come and slam damn, i feel like the son of Sam≫ (≪de la mateixa manera que l’spam, fes-ho quan vingui i colpegi, em sento com el fill de Sam≫). I finalment, la banda alemanya CINEMA BIZARRE a “GET OFF” deien, ≪Imagination baby can take your far, Don’t be afraid to come off slightly bizarre, It can be scary baby ghostly I am, I’m comming through like I’m the “Lost son of Sam”≫ (La imaginació pot portar-te lluny, no tinguis por de convertir-te en alguna cosa bizarra, pot ser terrorífic el fantasmagòric que sóc, vaig arribant com el “Fill perdut d’en Sam”).

ROLLING STONES (BOSTON)
A tres hores en tren direcció nord arribem a la ciutat de ‘BOSTON’, capital de MASSACHUSETTS, on entre el 14 de juny de 1962 i el 4 de gener de 1964, 13 dones d’entre 19 i 85 anys foren assassinades. Aquests crims van ser perpetrats per l’ESTRANGULADOR DE BOSTON’. La majoria de les dones agredides van ser violades i després estrangulades amb alguna peça de la seva roba. L’autor de tot aquest horror va ser l’ALBERT HENRY DESALVO. Segurament aquest instint criminal li va venir com a descendència del seu pare, un home alcohòlic que era bastant violent. Una vegada li va fer saltar totes les dents a la seva dona i després li va trencar els dits de la mà. També va obligar a l’ALBERT d’iniciar-se en els robatoris. Fins i tot va arribar a vendre a dos dels seus fills com a esclaus a un agricultor de ‘MAINE’ per nou dòlars. Evidentment res de tot el que li va passar de nen, justifica res del que va arribar a fer d’adult. DESALVO va ser condemnat a cadena perpètua el 1967. Al cap de poc va escapar, tot i que es va entregar tres dies després, va trucar al seu advocat dient on era i va dir que ho havia fet per denunciar les condicions de l’Hospital on era i del tracte que rebia ell personalment. L’any 1969, els ROLLING STONES, en el disc ‘LET IT BLEED‘, se’n feia ressò d’aquests fets en la cançó que duia per títol “MIDNIGHT RAMBLER”.

LA DESCENDÈNCIA DE JACK THE RIPPER

El vell continent, no passa de llarg en aquestes històries tan fosques. Són molts els casos d’assassins en sèrie que s’han conegut al llarg dels anys per diferents països d’Europa, tot i que aquí ens centrarem només en dos, ANGLATERRA i FRANÇA. I evidentment no han faltat grups per poder cantar aquestes desgràcies.

THE SMITHS I MORRISSEY
Entre el juliol de 1963 i l’octubre de 1965 la ciutat de ‘MANCHESTER’ va ser tristament famosa per una sèrie de crims duts a terme per l’IAN BRADY i la MYRA HINDLEY, més coneguts com a THE MOORS MURDERS. Van matar fins a cinc nens entre els 10 i els 17 anys, i almenys quatre d’ells van ser agredits sexualment. Dues de les víctimes van ser enterrades a ‘SADDLEWORTH MOOR’, una tercera tomba va ser trobada 20 anys després del judici. Els altres cossos no han estat trobats. La parella va rebre com a condemna la cadena perpètua. HINDLEY, que va ser catalogada com “la dona més malvada de la Gran Bretanya”, va presentar diverses vegades recursos al·legant que era una dona reformada i no era un perill per a la societat, però mai va ser alliberada. Va morir el 2002, amb 60 anys, després de complir 36 anys de presó. En BRADY va ser diagnosticat com a psicòpata i confinat a l’Hospital Ashworth d’alta seguretat. Sempre va deixar clar que mai volia ser alliberat i va demanar diverses vegades que el deixessin morir. Ho va fer el 2017, a Ashworth, als 79 anys. En aquella època, la dels assassinats, un jove que tenia més o menys la mateixa edat que les víctimes en va quedar profundament marcat, era en STEVEN PATRICK MORRISSEY, més conegut com a MORRISSEY a seques. Anys més tard va fundar juntament amb JOHNNY MARR, el grup THE SMITHS, l’any 1982. Aquells fets ocorreguts vint anys enrere es van veure altrament recordats en la cançó “SUFFER LITTLE CHILDREN”, que pertanyia al primer disc de la banda, ‘THE SMITHS‘, publicat l’any 1984. La cançó va aixecar una mica de controvèrsia per part d’alguns familiars, ja que ells creien que s’estava popularitzant a aquells assassins. Segons en MORRISSEY el que feien era un tribut cap a la memòria de les víctimes. Però la cosa no acaba aquí, ell sempre ha estat una persona bastant obsessiva amb aquesta classe de temes, quan ja tocava en solitari li va dedicar una cançó al més gran i famós assassí en sèrie, en JACK THE RIPPER. La cançó que duu el mateix nom d’aquest misteriós personatge, estava inclosa en l’àlbum ‘BEETHOVEN WAS DEAF‘, publicat l’any 1993. Sobre el famós assassí de ‘LONDRES’, va aparèixer una versió quan tot just el MORRISSEY devia tenir cinc anys. Era l’any 1964 i SCREAMING LORD SUTCH (DAVID EDWARD SUTCH), va ser un cantant i polític. Influenciat pel cantant afroamericà JALACY HAWKINS, més conegut com a SCREAMIN’ JAY HAWKINS, va adoptar part del seu nom i és convertir en un showman del rock, juntament amb la banda que l’acompanyava, els THE SAVAGES. Els seus concerts, també influenciats per en HAWKINS, oferien diverses teatralitzacions en algunes de les seves cançons, avançant-se en el temps a grups com ALICE COOPER o els KISS. Entre els diferents elements d’attrezzo que feia servir, normalment a l’escenari hi havia un taüt d’on ell en sortia per donar inici al concert. La cançó “THE RIPPER” finalment va ser publicada l’any 1972 en el disc ‘HANDS OF JACK THE RIPPER‘.
SIOUXIE AND THE BANSHEES
No gaire lluny de ‘MANCHESTER’ trobem el comtat de ‘YORKSHIRE’, on cap a finals dels anys setanta i principis dels vuitanta la gent d’aquesta zona vivia aterrida per la presència de l’anomenat ‘YORKSHIRE RIPPER’ (L’ESBUDELLADOR DE YORKSHIRE), i era conegut amb aquest sobrenom perquè la seva manera de matar es basava principalment en mutilacions abdominals i genitals, i l’extracció d’òrgans. Aquest personatge no era altra que en PETER WILLIAM SUTCLIFFE. Ell creia que sentia veus mentre treballava al cementiri com a enterrador en el seu poble natal, ‘BINGLEY’. Va ser detingut en un control rutinari de la policia el 2 de gener de 1981. Tot i que va al·legar bogeria, el tribunal el va condemnar a cadena perpetua i va passar a ingressar a la presó de ‘PARKHURST’ el maig d’aquell mateix any. Però aquí només si va estar un any i quatre mesos, perquè els psiquiatres van creure que estaria millor en un hospital per a malalts mentals. Va ser traslladat a l’asil de ‘BROADMOOR’, a prop de ‘LONDRES’. L’any 2010 el Tribunal Suprem britànic va rebutjar una petició de sol·licitud de llibertat, confirmant així la seva condemna. El mateix any de la seva captura, el grup gòtic SIOUXIE AND THE BANSHEES li va dedicar la cançó “NIGHT SHIFT”, inclosa en l’àlbum ‘JUJU‘.

JONATHAN KING
L’any 2000, el metge britànic HAROLD FREDERICK “FRED” SHIPMAN, va ser acusat de 217 assassinats, tot i que només s’han pogut demostrar 15. Així i tot va ser condemnat a 1000 anys de presó, la suma de les 15 cadenes perpètues. Va ser conegut com un dels pitjors assassins de la història moderna sota el nom de “EL DOCTOR MORT”, ja que la teoria diu que va matar a 215 pacients i que era autor de més de 1500 homicidis, dels quals el 80% eren dones. SHIPMAN va morir el 13 de gener del 2004 quan es va penjar a la seva cel·la de la presó de ‘WAKEFIELD’. L’encarregat de posar música a aquest horror va anar a càrrec d’en JONATHAN KING, en la cançó “THE TRUE HISTORY OF HAROLD SHIPMAN”, apareguda el 2007 en l’àlbum ‘EARTH TO KING‘.

ROLLING STONES I THE STRANGLERS
Uns anys més tard de la cançó dedicada a l’ESTRANGULADOR DE BOSTON’, els ROLLING STONES tornaven a posar lletra i música a més crims. L’any 1983, en el disc ‘UNDERCOVER‘, apareixia la cançó “TOO MUCH BLOOD”, dedicada a ISSEI SAGAWA, un estudiant japonès de literatura anglesa a la Sorbona de ‘PARÍS’. L’11 de juny va convidar a sopar a casa seva a l’estudiant holandesa RENÉE HARTEVELT, i després de matar-la d’un tret el cap, durant dos dies va estar menjant-se alguna de les seves parts del cos. El motiu no era cap altra que a ella la trobava “maca i saludable” i ell era tot l’oposat, “dèbil, lleig i insignificant”, d’aquesta manera desitjava “absorbir la seva energia”. El detonant de tot això podria haver estat un somni que tenia de petit, on els seus pares posaven a una olla el seu germà per menjar-se’l. Va passar un temps reclòs a l’hospital psiquiàtric Paul Guiraud de ‘PARÍS’, després d’haver estat catalogat com a ‘dement’ i ‘idiota’. Al cap de pocs mesos va contraure una malaltia i després de ser diagnosticat erròniament com una encefalitis avançada i que no li quedava gaire temps de vida, i gràcies a la influència del seu pare, va ser traslladat a ‘TOKYO’, on viu tranquil·lament dedicant-se a escriure i a la pintura. Un altre grup, THE STRANGLERS, amb la cançó “LA FOLIE” que apareixia en l’àlbum del mateix nom, editat el 1981, en feien la seva pròpia versió dels fets.
AUSTRÀLIA I EL SUBMÓN NICK CAVE
No sé si deu ser el fet que estan cap per avall o que, però si pot haver-hi algú que podríem dir que s’emportaria la palma pel que fa a posar música a assassinats no és altra que en NICK CAVE & THE BAD SEEDS, tot i que, no ho hem de trobar gaire estrany, ja que és un personatge bastant obsessionat amb el dolor, la pèrdua, o la por, tot i que aquí va més enllà i se centra en la mort. En el seu novè àlbum ‘MURDER BALLADS‘, publicat el febrer de 1996, va comptar amb diferents col·laboracions, KILLYE MINOGUE, PJ HARVEY o SHANE MACGOWAN, per relatar-nos diferents fets de la història criminalística. El disc comença amb la cançó “SONG OF JOY” on ens descriu l’assassinat de la JOY i les seves tres filles, a mans d’una persona que li agradava deixar versos de JOHN MILTON escrits amb sang de les víctimes a la paret. Hi ha la teoria que el possible assassí fos el mateix marit. A “STAGGER LEE”, ens parla de l’assassinat de BILLY LYONS per “STAG” LEE SHELTON a ‘SANT LOUIS’ (MISSOURI) el Nadal de 1985. La cançó “HENRY LEE” està basada en una cançó tradicional escocesa coneguda amb el nom de ‘YOUNG HUNTING‘, i que ens remuntaria fins al segle XVIII, on s’explica que en YOUNG quan li diu a la dona amb la qual estava en aquells moments i amb qui suposadament havia tingut un fill, que n’estima a una altra, aquesta, un cop l’emborratxat l’acaba apunyalant i llençant el cos al riu. Aquí fa duet amb PJ HARVEY, la qual era la seva parella en aquell moment. En el tema “LOVELY CRETAURE”, NICK CAVE ens trasllada cap a les profunditats de la mitologia i en concret a una criatura que acompanya a un home en un somni. La cançó es veu reforçada per una coral femenina donant-li un to com de sirenes, acompanyat del so tallant de la guitarra de MR BARGELD, o la imitació del vent que amb un orgue reprodueix en MICK HARVEY. Un altre tema és “WHERE THE WILD ROSES GROW”, que sembla que està inspirat en l’assassinat de ROSE CONNELLY a la zona dels ‘APALATXES’. Aquest tema va tenir molt èxit tant a AUSTRÀLIA, i a països com NORUEGA, ALEMANYA, REGNE UNIT, IRLANDA o NOVA ZELANDA. Aquí feia parella amb KILLYE MINOGUE, amb qui havia tingut també una relació sentimental. A “THE COURSE OF MILLHAVEN”, CAVE ens explica la història de la LORETTA, més coneguda com a LOTTIE. Una nena de 14 anys que vivia a ‘MILLHAVEN’ i que va provocar la mort per ofegament de vint nens en el llac ‘TAHOO’, més endavant va calar foc a un barri marginal de ‘BELLA VISTA’, i també acabaria matant a diferents persones fins que va ser detinguda i ingressada en un manicomi. Però aquesta història sembla ser fictícia i creada per en PETER STRAUB, tot i que no queda gaire clar. En el següent tema, “CROW JANE”, la història a explicar és la de la JANE, una noia que és violada per vint treballadors d’una mina i com ella agafa les armes i es venja de tots ells matant-los. A continuació ens ofereix “O’MALLEY’S BAR”, que és la més llarga del disc, la història de quinze assassinats comesos en un bar, gairebé a minut musical per crim, ja que aquest tema dura 14 minuts i 28 segons. La cançó ens parla d’una persona pertorbada que entra en un bar i de com li vola el cap a la dona del bàrman, o com li obre el cap a un tal JERRY BELLOWS amb un cendrer, sense oblidar el tret que li clava a HENRY DAVENPORT que li fa saltar les tripes. Aquesta peça és considerada com la clau de tot el disc, ja que tot va començar aquí anys enrere. El tema el va compondre pel disc ‘LET LOVE IN‘ (1994), però al final en va quedar fora a l’espera de trobar altres cançons que anessin més acord amb la temàtica. I per últim “DEATH IS NOT THE END”. Originàriament aquesta peça és d’en BOB DYLAN, del seu disc ‘DOWN IN THE GROOVE‘ (1988). Un disc que no va ser gaire afortunat i va passar amb més pena que glòria. Al cap del temps NICK CAVE recuperà la cançó fent-se-la seva i es fa acompanyar de les veus d’ANITA LANE, KILYE MINOGUE, PJ HARVEY, SHANE MACGOWAN, i de THOMAS WYDLER i BLIXA BARGELD, bateria i guitarra de la banda. Podria tractar-se d’una espècie de tribut al mateix àlbum, ‘MURDER BALLADS‘, ja que aquí NICK CAVE diu que aquesta és l’única cançó que no està basada en cap mort real. Tot i que la cançó comença dient ≪When you’re sad and when you’re lonely, and you haven’t got a friend, just remember that death is not the end≫ (Quan et trobis trist i estiguis sol, i no tens un amic, només recorda que la mort no és el final), serien aquestes últimes paraules les que podrien donar un bri d’esperança, després de recopilar tanta desgràcia, però tampoc seria d’una alegria desmesurada, no oblidem que estem en el món NICK CAVE de la solitud, la pena i la por.

BALADA AMB REGUST AMARG

I ja per acabar ho faré amb una història que tot i no sé sobre un assassí en sèrie, sí que té a veure igualment amb un crim. Un fet que ens va passar per alt segurament a molts. La situació del lloc venia donada com que hi havia un conflicte armat, però en realitat el que allà hi passava realment era una petita guerra civil. Aquest lloc era IRLANDA DEL NORD i els fets passen a la ciutat de ‘BELFAST’.
SPANDAU BALLET
THOMAS REILLY, més conegut com a KIDSO, tenia un defecte, o una desgràcia depenent de com ho vulguem mirar, per sobre de qualsevol altre i aquest era simplement el fet de ser catòlic. En KIDSO es veia amb una noia protestant, amagant-se de les seves famílies. Li agradava la música i el futbol, era fan apassionat del ‘CELTIC DE GLASGOW’. La passió musical la va convertir en una feina fent de roadie per a diferents bandes, i una d’aquestes van ser els SPANDAU BALLET. La primavera de 1983 es va incorporar a la gira europea que aquests van fer. En tornar, una nit va sortir amb els seus amics i van ser aturats per una patrulla de l’exèrcit britànic. Poc després de ser escorcollats i interrogats els van deixar anar. En KIDSO se’n va anar carretera enllà i a un soldat li va semblar que duia una arma amagada, en veure que no parava i no feia cas de les seves advertències el va disparar per l’esquena, causant-li la mort. Anys més tard, el 1986, els SPANDAU BALLET li van dedicar la cançó “TROUGH THE BARRICADES”, sense revelar de qui parlaven. Van haver de passar trenta anys perquè sortís a la llum el nom de THOMAS REILLY com a protagonista de la cançó. I va ser gràcies a un grup de seguidors del ‘CELTIC’ que van anar fins a ‘BELFAST’ per retre-li homenatge. Al mateix temps familiars d’en KIDSO van desplegar una pancarta amb la seva foto i el missatge ≪You’ll never walk alone≫ (Mai caminaràs sol), la famosa frase que comparteixen els seguidors del ‘LIVERPOOL’ i el ‘CELTIC DE GLASGOW’. Per saber-ne més d’aquesta història podeu seguir el següent enllaç: https://chelseahotel.blog/ca/through-the-barricades/

Aquestes han estat una mostra d’algunes cançons dedicades als assassins en sèrie i a les atrocitats comeses per ells. Però de fet encara en podem trobar més com per exemple: PORCUPINE TREE amb “BLACKEST EYES”, sobre TED BUNDY; els SWAMPLAND, fent referència al DESTRALER DE NOVA ORLEANS amb el tema “AXEMAN IN NEW ORLEANS” o THE CRANBERRIES i el seu “I JUST SHOT JOHN LENNON”, parlant de MARK CHAPMAN, l’home que va matar a JOHN LENNON, que tot i no sé un assassí en sèrie sí que va tenir molt d’impacte.
I de propina una molt en acord amb tot el parlat aquí.