Aquest suggerent nom per una travessa de muntanya ve donat des d’una part de la cultura tibetana i més concretament la de les seves banderes d’oració o el que es el mateix “cavalls del vent”. Per això en algun dels refugis que anem trobant al llarg del recorregut podrem veure aquestes banderes representades amb els seus cinc colors, blau del cel, blanc de l’aire, vermell del foc, verd de l’aigua i groc de la terra. Al mig de cada una d’aquestes banderetes i trobem un cavall poderós i fort anomenat “Lung ta”, que porta en el seu llom tres joies flamejant “ratna”. El Ta es un símbol de velocitat i la transformació de la mala sort en bona sort. Les tres joies representen a Buda, el Dharma (ensenyances budistes) i el Sangha (comunitat budista), els tres vèrtex de la tradició filosòfica tibetana. Al voltant del Ta estan representades diverses versions d’uns 400 mantres tradicionals.

mapa-cavalls-vent
La ruta esta ubicada en el Parc Natural del Cadí-Moixeró. En un principi només eren tres els refugis que la van començar a integrar, Prats d’Aguiló, Lluís Estasen i Gresolet. Més tard s’hi va afegir el del Rebost i a partir d’aquí van començar les reunions fins a l’actualitat amb la inclusió dels refugis del Sant Jordi, Serrat de les Esposes, Cortals de l’Ingla i Niu de l’Àliga.

Cavalls-del-Vent-04
1ª Etapa:

Nosaltres comencem la travessa des del Lluís Estasen, on poc desprès d’omplir les dades i recollir la documentació ens dirigim cap al refugi del Gresolet. Serà poc més d’hora i mitja de baixada i pla, de fet es poc, però ja son passades les quatre de la tarda. Aquest petit escalfament farà que l’etapa de demà sigui més curta. Retrocedim en les nostres passes durant una estona i girem a mà esquerra per anar a trobar la pista, un cop aquí comencem una forta davallada travessant per un bosc on es barregen el pi negre i el roig o els faigs. Com que els dies abans ha estat plovent per la zona, el camí es com un petit tobogan, on tots tres tastem el terra. Sense pràcticament adornar-nos arribem el refugi i al cap de res, estem a fora descansant i esperant l’hora de sopar, que per cert va ser genial.

2ª Etapa:
De bon matí i desprès d’esmorzar ens posem en marxa tot i que el dia no anima gaire, els primers kms ens acompanya una lleugera boira. El fet de que ens trobem enmig del bosc i en una zona bastant ombrívola, fa que tot tingui un cert misteri, i alhora ho fa molt atractiu. El camí desprès de fer unes lleugeres pujades i baixades ens duu fins a l’església de Sant Martí del Puig i al Veïnat de l’Hostalet, on a partir d’aquí ens espera un desnivell d’uns 650 metres que a través dels Empedrats ens durà finalment al refugi Sant Jordi. Més tard i després de fer una breu cua per dutxar-nos, ens trobem descansant amb una clara a la mà a fora, on veiem com va arribant gent que també fan la ruta i un parell de nois que estant fent “El camí dels Bons Homes” i ens diuen que encara els hi queden 18 kms per acabar l’etapa.

Cavalls-del-Vent-05
3ª Etapa:

La veritat es que no ho sembla però deu ni do la gent que hi cap en aquest refugi, fins a 42 places. I això es nota al matí alhora d’anar al lavabo, ja que les cues son bastant més llargues. Esmorzem, recollim el picnic i marxem, avui ens toca pujar fins el Niu de l’Àliga (o això es el que creiem). El camí ens porta per la vessant sud del Moixeró passant per una zona de rouredes. Baixem fins el Clot d’en Pere, que queda ben be al mig del Roc del Piula i Roca Tallada, i ens dirigim cap a Gréixer, on després de creuar la carretera ens enfilem cap amunt, 500 metres, vorejant els Prats de Millarés fins arribar al refugi del Rebost, per mi el millor de tots els refugis, no només per que estigui en mans de dues dones, que es una part que es nota bastant, si no per les magnifiques vistes que tenim del Pedraforca, a més a més per fi veiem el sol desprès de dos dies de núvols. El paisatge ens increïble i m’entres ens mengem l’entrepà, ens anem convencent de que el millor es quedar-nos allà a dormir. Preguntem si podem fer el canvi, i al cap de poc ens confirmen que no hi ha problema, tret de que perdem la paga i senyal que teníem al Niu de l’Àliga i que demà ens tocarà fer una etapa doble, i no una de tranqui-la, ja que possiblement i segurament es la més dura de tota la ruta.

4ª Etapa:
Des de que sortim ja ens trobem anant amunt, i es que avui hem de pujar com a primera part de l’etapa gairebé 900 metres. El camí s’enfila anant per entre el Pla Bagà, el Roc Negre, la Collada de Comafloriu, el Cap del Serrat Gran, el Puig de Comabella, per finalment arribar a al refugi Niu de l’Àliga, on ens sobta que no tenen aigua per nosaltres, però si per la gent que puja amb el telecadira i van a dinar al restaurant. Un cop hem agafat una mica d’aire després de la pujada ens tirem muntanya avall, més que res que el primer tram es una pronunciada baixada per una espècie de tartera que ens fa estar molts atents a on posem els peus per tal de no anar a parar avall de tot abans d’hora, fins el Coll de Jou, on tornem a remuntar cap amunt. El camí es d’una bellesa considerable, anem carenant en bona part i passem pel Puig de la Mena, Puig de la Canal Freda, Roca del Llamp, Cap del Pont i les Penyes Altes. A partir d’aquí ens espera un desnivell en baixada d’uns 700 metres, per això primer mengem alguna cosa. Unes hores més tard arribem al Serrat de les Esposes i tornem amb el ritual diari, dutxa, clareta i descansar fins l’hora de sopar, on una vegada més ens sacien de menjar.

017
5ª Etapa:

Avui també ens saltarem un dels refugis que hi ha, el de Cortals de l’Ingla, la veritat es que crec que aquest i passa força gent de llarg. El camí es una suau pujada que discorre per una zona de bosc que passa a prop del mirador del Cap del Ras. Després de fer una breu parada, tornem a endinsar-nos cap al bosc, de pi negre i alguns avets. La carena de la Serra de Monnell o de la Moixa ens ofereix un vista del vessant sud de la Serra. El camí ens porta al Coll de Vímboca, la Roca de la Moixa, el Cap del Pradell, Estalabars, el Collet de les Vaques, Pas del Bou, el Pla de les Creus, per finalment arribar al refugi de Prat d’Aguiló, la veritat es que ja en teníem ganes, més que res que el sol pica amb força. Avui el ritual té un petit canvi rutinari, i aquest no es altre de que no hi ha aigua calenta i toca dutxar-nos amb aigua freda, però no ens atura, ara be, els crits es senten per tot el refugi. Aquí per variar ens tornen a atipar. Durant l’àpat alguns dels companys que també es troben fent la ruta, ens informen del que els hi ha passat la nit passada al Niu de l’Àliga, es van quedar sense menjar, no hi cabien tots per dormir, només funcionava un dels lavabos, no hi havien dutxes ja que les tenien tancades,…. Sense saber-ho encara vam tenir sort alhora de fer el canvi. L’encarregat del refugi, en Jordi, es el president i uns dels fundadors dels “Cavalls del Vent”, que l’any 2012 farà 10 anys de la seva creació, i pren nota de tot el que ha passat per tal de portar el tema als altres socis.

6ª Etapa:
Avui fem l’última etapa. Només sortir ja estem pujant i es que sense temps per adonar-nos, pim pam, ja estem anant cap amunt, i es que hem de fer el Pas dels Gosolans, 400 metres com si res, per nosaltres que ja estem acabant es l’últim gran esforç que ens resta fer. Les vistes des d’aquí tornen a ser espectaculars. Un cop aquí ens espera una gran baixada fins la pista, juntament amb una gent de Berga ens animem a fer-la corrent fins que ens trobem amb un ramat de vaques que ens fan anar canviant de lloc alhora de descansar una mica. Ara si que ja ho tenim, ens queden uns pocs kms i s’haurà acabat. Més tard ens trobem tots al refugi Lluís Estasen amb la samarreta dels “Cavalls” posada i brindant amb begudes d’alta graduació, uns Aquarius i unes Fantes, i ens fem unes fotos de record. Mentrestant veiem a un grup de bombers i un equip de TV3 que estant gravant un espot per tal de preveure riscos a la muntanya, i es que tal i com ens comenta l’alcaldessa de Saldes, pocs dies enrere van haver de treure a un grup de nens per culpa de les imprudències dels monitors que duien, ja sigui per inexperiència o be per qualsevol altre cosa.

013
La veritat es que haig de reconèixer que aquesta ruta m’ha sorprès gratament, no només pel recorregut en si mateix, o el tracte rebut a tots els refugis que ha sigut genial, si no per la verdor i les vistes que he pogut veure i que no m’esperava gens.

%d bloggers like this: