faja-flores
Es el segon cop que intentem fer la Faja de las Flores, la primera es va haver d’anular degut a que ens varem trobar que estava ple de neu i era un risc que no teníem ganes d’assumir.

Sortim de Broto, la població on hem passat la nit, i ens dirigim cap a Torla que es d’on surten els busos que porten a la pradera, en surt un cada quinze minuts des de la set del matí. Un cop arribem ens toca caminar més on menys un kilòmetre per la carretera fins arribar al trencall que enfila cap amunt. Seguim els senyals en direcció a la Carriata, a ma esquerra tenim la visió del Tozal del Mallo, un pic de 2254 metres amb un perfil espectacular, que ens va acompanyant durant la llarga ascensió que ens durà a l’entrada de la Faja, més o menys uns 900 metres de desnivell.

Cap a mitja pujada mirem amunt i se’ns fa difícil de creure que per aquella part i pugui haver un possible camí que vagi resseguint la cara de la muntanya. Passem de llarg el senyal que porta cap a la Faja Racón, un camí que va per la meitat de la muntanya, aquest pas el varem fer l’altra vegada com a alternativa. Seguim amunt i quan deuen falta uns tres-cents metres de desnivell per arribar a dalt, girem a la dreta per anar a buscar la “Fajeta”, un pas de poc més de mig metre que al llarg d’uns dos-cents metres ens portarà fins a unes roques on després de grimpar una miqueta recuperem el camí, d’aquesta manera a part d’haver passat per un lloc, que tot i l’estret del pas i la caiguda que hi havia, ens ha evitat el fet de passar per les “Clavijas de Salerons”.

Al cap de poc ja ens trobem a l’entrada, fem un petit mos i ens endinsem cap ella. La veritat es que es més ampla del que semblava i ens reafirma en el que veiem des de baix, sembla mentida que allà hi pugui haver un camí. La Faja es fa en poc més d’una hora, nosaltres triguem una mica més ja que ens entretenim fent fotografies i al menys per part meva estic al·lucinant del lloc, es d’una espectacularitat increïble, i el millor de tot encara no arribat, ja que el camí ens guarda una última sorpresa i no es altra que el fet de poder veure la “Brecha de Rolando” amb el “Cilindro” i el “Monte Perdido” al seu costat.

Ara toca baixar, i al cap de poc i després de dinar, ve el meu problema, per dir-ho d’alguna manera, i no es altra que passar per les “Clavijas de Cotatuero”. Uns minuts més tard i de notar una tensió a tot el cos, em trobo traient-me l’arnes i amb una satisfacció completa. Ja només queda baixar cap a la pradera, on després de remullar-nos els peus amb una aigua congelada estem a dins del bus tornant cap al pàrking de Torla on donem per finalitzada aquesta gran, espectacular i recomanable excursió.

%d bloggers like this: