¿Té sentit escalar les grans parets alpines de forma accelerada amb l’únic propòsit de batre un nou rècord? Per Ueli Steck si: aquesta era la seva forma de vida, la seva manera de sentir l’escalada. Encara que ell li restava importància a l’èxit o al fracàs, a si rebaixava els temps o no, el cert és que sempre estava pendent del cronòmetre -o millor dit dels cronòmetres, ja que solia anar amb dos-.

És evident que es pot criticar el que fem, ja que en el fons no té cap sentit. Però el que vius allà dalt no ho pot viure ningú més, ni tampoc t’ho pot prendre ningú. La vivència, aquell moment, és la més gran recompensa. És algouna cosa que no pot explicar-se i que ningú pot aprendre d’un llibre, perquè et pertany únicament a tu”.

Ueli va començar a escalar a l’edat de 12 anys a través de Fritz Morgenthaler, un amic del seu pare que el va dur al Schrattenflush (2.092 m) a Suïssa. Fritz era escalador de la vella escola i li va ensenyar a poc a poc i amb disciplina tot el que feia falta per dur a terme una escalada de forma segura. Més tard de manera freqüent anaven als Heftizähne (Suïssa) i aquesta passió que va anar creixent fou el que va fer que deixes l’hockey -esport que fins aquell moment practicava amb regularitat-. A pesar que el seu pare no estava molt conforme amb la decisió, li va dir una frase que el marcaria per sempre: “si fas alguna cosa, fes-ho de la millor manera possible”. Potser va ser aquí quan començà la seva obsessió amb el rendiment: passava la setmana llegint relats de la revista Rotpunkt sobre els que fins aleshores eren els seus mites Wolfang Güllich i Kurt Albert, mentre esperava que arribés el cap de setmana per anar a escalar. Primer es va acostar a Grindewald, i va marcar el seu primer objectiu: pujar l’Eiger (3.970 m). Aleshores tenia 19 anys i una lectura obligada La araña blanca de Heinrich Harrer (Ediciones Desnivel, 2016). Fou aquí, el 2007, quan va guanyar fama a nivell mundial després d’escalar els 1.800 metres de desnivell de la cara nord de l’Eiger en tan sols 3 hores i 54 minuts. Només un any més tard ell mateix va rebaixar el rècord a 2 hores 47 minuts 33 segons. El 2015 el va tornar a fer miques deixant-lo en 2 hores 22 minuts 50 segons, sense corda ni arnès. Al llarg de la seva vida Ueli va acabar pujant l’Eiger 28 vegades, arribant a passar més de cinquanta dies de la seva vida en aquesta paret.

Ueli es va proposar completar la trilogia de les grans cares nord dels Alps en un temps rècord. El 2008 pujar per la Via Colton-McIntyre (1.200 metres de desnivell) a les Grans Jorasses (4.208 m) en 2 hores 21 minuts 26 segons i un any més tard, 2009, la del Cerví (4.478 m) en 1 hora 56 minuts 40 segons. Aquestes experiències, juntament amb les converses que va mantenir amb Reinhold Messner, Christophe Profit i Walter Bonatti, així com una sèrie d’entrevistes amb la periodista Karin Steinbach, autora de les biografies d’Ines Papert, Peter Habeler i Gerlinde Kalterbrunner, són el resultat del llibre Speed (Ueli Steck, Ediciones Desnivel, 2017).

Les ascensions ràpides van ser per mi també una manera de seguir escrivint la història de l’alpinisme, la història de la humanitat a través de l’alpinisme, en aquest cas amb les cares nord

Tot i que ja havia realitzat alguna ascensió al Nepal, -cara est del Tawoche (6.515 m) i la nord del Cholatse (6.440 m) el 2005; el cim est del Gasherbrum II (7.71o m, Karakorum) on va realitzar l’apertura de la via Magic Line el 2006; Pumori (7.161 m, Nepal) el 2007; Teng Kampoche (6.500 m, Nepal) per una via nova de 2.000 metres en la seva cara nord el 2008 o l’Ama Dablam (6.856 m, Nepal) per la via normal el 2011-, la seva gran ambició eren els vuit mils. En el llibre 8.000+, Ueli Steck juntament amb Karin Steinbach (Ediciones Desnivel, 2017) narra les seves expedicions a través de diferents cims com el Gasherbrum II (8.035 m, Karakorum), Makalu (8.463 m, Nepal), Shishapangma (8.027 m, Tibet) o el Cho Oyu (8.201 m, Tibet) i l’Everest (8.848 m, Nepal).

Per mi l’escalada no és una disciplina esportiva més, i suposa molt més que una afició. L’escalada s’ha convertit en quelcom que dóna sentit a la meva vida. Jo em defineixo en gran mesura a través de l’alpinisme, i per tant a través de les meves conquestes. Potser no és molt bona astúcia, però el camí que m’he traçat transcorre entre l’èxit i el fracàs. Així és com trobo el meu benestar

El cim de l’Annapurna s’havia convertit en el seu imprescindible després de dos intents fallits. El primer l’any 2007 quan estava pujant per la seva cara sud i una roca va colpejar el seu casc deixant-lo inconscient i provocant que llisqués durant 70 metres pel vessant. El segon fou degut a una allau que li va impedir l’ascens. Ja al campament, m’entres estava sopant amb el seu company Simon Anthamatten, va rebre la trucada de l’alpinista romanès Horia Colibasanu, on li demanava ajuda per poder salvar al navarrès Iñaki Ochoa de Olza que es trobava al camp IV amb símptomes de mal d’altura. Tant Ueli com en Simon no s’ho van pensar i varen córrer cap al camp base de l’Annapurna per ajudar en l’intent de rescat. Per desgràcia no van poder salvar l’Iñaki, el qual va morir el 23 de maig del 2008: “també sóc conscient que en la vida no existeix el risc zero. Això ho hauríem d’acceptar tots”. Finalment, la tardor de 2012, va aconseguir escalar l’Annapurna (8.091 m, Nepal), anar i tornar, en 28 hores en solitari per la via començada per en Pierre Beghin i Jean-Christophe Lafaille.

Ja només el fet d’ascendir una muntanya a un ritme normal, únicament per haver de baixar-la a continuació. Té poc sentit, deixant a un costat els intensos moments i emocions que la dita experiència proporciona a l’alpinista que la realitza. Són sensacions i experiències que ningú més li pot donar, que se li graven en la memòria i que jo trobo que val la pena viure”.

El 30 d’abril del 2017, Ueli Steck, encara per causes desconegudes, patir un accident al Nepal que el portà a la mort. Segons afirma Reinhold Messner, quan va morir podia estar realitzant l’anomenada “Ferradura del Khumbu”, és a dir, ascendir els cims del Nuptse (7.861 m), Lhotse (8.516 m) i Everest (8.848 m) en el menor temps possible. Fins al moment aquesta proesa només ha estat realitzada pel britànic Kenton Cool i el sherpa Dorje Gylgen que ho van fer en tres dies consecutius el maig del 2013 utilitzant oxigen artificial.

Per mi, l’alpinisme significa que surto a la natura i m’exposo a ella. I com més directament ho faci, més a prop seré d’ella. Un altre exemple: quan bivaquejo al ras, percebo la natura d’una forma completament diferent a si dormo en una tenda, i en una tenda de manera diferent a si ho faig a la furgoneta. Amb l’alpinisme passa el mateix: com menys mitjans d’ajuda utilitzo, menys adulterada, més pura és l’experiència. En el món actual tot és possible, tècnicament tot és factible. Si vols que et portin al cim, pots volar fins a l’altura de l’Eiger amb helicòpter i que et deixin allà dalt, però l’experiència seria nul·la. Hauràs contemplat unes vistes boniques, però l’endemà ja no recordaries res d’allò. Seria banal

La família del suís, el dia de la incineració del cos en el monestir de Tengboche (Nepal), manifestà que […el 20 d’abril del 2017, Ueli Steck ascendí des del camp base de l’Everest al Camp II, a uns 6.400 m. El seu pla original era escalar al matí següent per seguir aclimatant per la ruta normal cap al Coll Sud a gairebé 8.000 m d’altitud, per tornar al Camp II el mateix dia. Des d’aquest camp, Ueli percep que les condicions de la paret del Nuptse eren ideals, raó per la qual decidí a la tarda modificar el seu pla i escalar el Nuptse l’endemà al matí. El 30 d’abril, sortí a les 4:30 h juntament amb el francès Yannick Graziani, creuant la gran glacera. Després, Graziani continuava per la ruta normal de l’Everest cap al Camp III, mentre Ueli entrava en el flanc del Lhotse. L’accident del suís succeí a uns 7.600m cap a les 9:00 h (hora local). El seu cos fou finalment recuperat pel pilot d’helicòpter italià Maurizio Folini a una alçada d’uns 6.600 m…].

Al final, la meta no fou el cim, sinó tenir el valor d’atrevir-se a provar-ho. La meta sempre és el desafiament personal. Per alguns, la meta pot ser trepitjar el cim de l’Everest, pel que pot ajudar-se amb sherpes i oxigen, el que sempre és una decisió personal. El que un pugi una muntanya en estil alpí o en una expedició pesada, ho faci en solitari o en un equip nombrós, és realment secundari. Cada persona ha de trobar el seu propi camí, tant en l’alpinisme com en la vida normal. Regles del joc hi ha moltes, però al final és un mateix qui ha de posar les seves pròpies regles i guiar-se per elles. El que compte són les impressions i les sensacions que un viu, i per això s’ha de sortir i fer-ho”.

Fitxes Tècniques:
Títol: Speed / 8.000+
Autor: Ueli Steck
Editorial: Ediciones Desnivel
Idioma: Castellà
Traductor:
Nº de pàgines: 240 / 240

* AQUESTA RESSENYA HA ESTAT PUBLICADA A:
ALTAÏR MAGAZINE (EL BLOG DE LA REDACCIÓN)http://www.altairmagazine.com/blog/la-cumbre-siempre/

%d bloggers like this: