Havent passat la nit a l’alberg de Planoles, on hem conegut al “nen de l’inter”, ara ens trobem a l’estació del cremallera de Queralbs amb una bossa tipus picnic, amb el nostre esmorzar, mentre esperem a que arribi el tren que ens durà fins a Núria. Encara ens estem recuperant de la castanya que ens acaben de fotré amb el bitllet, segurament aquest deu ser el tren més car de tot Catalunya, segur que es podria confirmar que es un preu de suïssos. El trajecte, que te una durada d’uns vint minuts, ens va oferint un paisatge força encantador mentre va remuntant el fort desnivell que hi ha fins el santuari, aproximadament uns set-cents cinquanta metres. L’arribada es com un esclat de llum i color, i no només per que acabem de sortir d’un túnel, si no per que aquest any amb les pluges que hi ha hagut tot esta molt verd, a més ens acompanya un sol que d’aquí poc farà justícia. Per tan amb aquesta idea al cap, tan bon punt posem els peus a terra, ens empastifem be de crema solar per tal d’evitar possibles cremades. A l’esplanada podem veure com estan preparant la cursa de muntanya que es diputarà diumenge al matí, es tracta de la IV edició de l’Olla de Núria, prova que en un temps de dues hores i disset minuts va guanyar en Kilian Jornet seguit de l’Agustí Roc i Ricardo Mejía en la categoria d’homes, i en dones les guanyadores va ser amb un temps de dues hores i cinquanta un minuts Laura Orgué, darrera seu Emanuela Brizio i Gemma Arró.

Uns minuts més tard, amb les botes calçades i ben cordades, les motxilles a l’esquena i havent miccionat, ens disposem a enfilar-nos cap al camí del Via Crucis, inici del nostre periple cap al refugi de Coma de Vaca.

Desprès d’haver anat seguint els passos o estacions que estan representades durant el recorregut, i veure com un tal Jesús era traït, jutjat, crucificat i havia tocat el dos d’una cova, arribem a l’anomena’t “Camí dels Enginyers”. Aquí anem per un tram força planer i de manera suau ens duu fins el torrent de la Fontnegra, una mica més endavant i ja des de el Serrat de Pedrisses, gaudim d’una vista extraordinària de la Vall de Ribes. A partir d’aquí anem fent pujades i baixades de forma continuada però molt agradable, l’únic inconvenient es que sembla que s’estigui començant a girar el temps, i en arribar al Collet de les Barraques ens em d’abrigar. Passem pel Clot de Malifern, on hi ha restes de blocs de pedra provinents del Torreneules, i també un cable per passar-lo amb tranquil·litat, tot i que en un principi no cal no esta de més com a mesura de precaució.

De cop el camí sembla ven be que desaparegui entre l’herba fins a arribar al Coll dels Homes, on descobrirem que aquest lloc te una altra nom per la gent del refugi, li diuen o li deien, “la cabina”, ja que era l’únic lloc on podies trobar cobertura telefònica. Des d’aquest punt tens una vista impressionant de les Gorges del Freser i al final del camí intueixes les plaques solars que abasteixen d’energia el refugi. Després de creuar un parell de petites tarteres, arribem finalment al final de l’etapa d’avui.

Aquest refugi també rep el nom de Manelic en homenatge a Àngel Guimerà autor de l’obra “Terra Baixa” inspirada a la Coma de Vaca. Es troba situat al Pla de les Eugues a 2.020 metres d’alçada, sota la presencia del Puig del Balandrau i en la confluència dels rius Freser i de la Vaca. Va ser construït entre els estius de 1998 i 1999, per tal de substituir l’antic refugi lliure.

Un cop ens hem donat d’alta, seiem i ens posem a dinar d’una manera relaxada i distesa, també produït per la tranquil·litat que es respira, ja sigui per la manera de fer dels responsables i per que en aquests moments som molt poca gent, tot i que ja ens han avisat que al vespre estarà ple. Al cap de poc comencen a arribar grups de gent i abans de que s’ompli del tot, decidim d’anar a dutxar-nos, per així acabar de relaxar-nos. Però la cosa es bastant difícil, no per que només disposes de cinc minuts d’aigua, si no per que a fora s’ha muntat un galliner força considerable, per desgràcia aquest fenomen se’ns repetirà fins a tres vegades més. Un cop acabats decidim que es hora d’anar a hidratar-nos amb unes cerveses i unes llimonades a un costat de l’entrada principal, on gràcies a una gran roca que ens tapa, passem del tot desapercebuts de la gent que va arribant. Una estona més tard, davant nostre se’ns presenta el que ja temíem, pràcticament deu haver arribat tothom. Entrem a dins i mentre esperem que sigui l’hora de sopar, fem unes partides de cartes. Finalment criden a sopar, estem repartits per grups en les diferents taules, en total serem cinquanta persones, ara es produeix el primer efecte gallinaci, i curiosament o com era d’esperar es el mateix grup que abans el que el provoca. Un cop satisfets del considerable àpat, sortim a prendre una mica la fresca, ja que a dins l’ambient esta força carregat. Poc després ens trobem a les lliteres per tal d’intentar dormir. A mitja nit comença un rebombori d’anades i vingudes al lavabo considerable, suposo que es lo típic quan un hi va a tothom li entra la pixera. I a les set del matí es produeix el segon efecte gallina, com que el mateix grup de sempre s’ha de llevar aquella hora, decideixen que tothom ho ha de fer. Intentem fer el manta una mica i al cap d’una estona ens llevem per tal d’esmorzar, però la situació es impossible, ja que les gallines han decidit fer la seva tercera trobada i estan escampades per tot arreu, aquesta situació fa que ens esperem una mica per poder menjar, cap problema estarem més tranquils. Quan acabem i ens hem preparat la bossa, ja no queda pràcticament ningú al refugi, ara si que s’està tranquil, moment que aprofitem per tal de xerrar una estona amb el guardes.

Unes fotos més tard, enfilem el camí que a través de les Gorges del Freser, aquest cop per la seva part baixa, ens durà fins a Queralbs. Travessem un pont i enfilem pel costat del torrent del Bogader, fem un gir a la dreta i comencem a planejar per sobre el riu que ens queda just als nostres peus, des d’aquí tenim unes magnifiques vistes del refugi i al fons podem intuir el Bastiments. Més endavant comencem a baixar per un seguit de llaçades que ràpidament ens fan perdre alçada. Al cap d’una estona ens endinsem al bosc, el qual ja no deixarem fins arribar a la central elèctrica de Daió, després de passar molt a prop del Salt del Grill. Arribats en aquest punt, ja només cal fer un petit tros per carretera fins al poble, on al cap de res ja ens trobem entaulats. Un parell d’hores més tard ja som al cotxe i cap a casa, amb una consigna clara, per poc que podem em de tornar a fer una visita a la gent del refugi.

%d bloggers like this: