A cavall de les comarques catalanes del Pallars Sobirà i l’Alt Urgell, i la de l’Arieja a França, s’ubica el Parc Natural de l’Alt Pirineu, el més gran de Catalunya, amb gairebé 70.000 hectàrees. En aquest magnífic emplaçament es on avui en dia podem realitzar l’anomenada ruta de “La Porta del Cel”, un recorregut d’uns 65 quilòmetres i un desnivell acumulat d’onze mil metres, que ens durà a conèixer els refugis del Càmping Bordes de Graus, Certascan, Pinet i Vallferrera, tot passant de manera opcional pels pics de Certascan (2.853 metres), Montcalm (3.077 metres), Pic Verdaguer (3.133 metres) i la Pica d’Estats (3.143 metres).

mapa-porta-del-cel
Després d’un llarg recorregut en cotxe, per fi arribem al bonic poble de Tavascan, que pertany al municipi de Lladorre, juntament amb Aineto, Boldis Sobirà, Boldis Jussà, Lleret i el mateix Lladorre. Des d’aquí enfilem una estreta carretera on 5 quilòmetres després podem veure el Càmping Bordes de Graus, lloc des del que demà al matí començarem la nostra travessa particular al llarg de quatre jornades. Un cop fetes les presentacions i tràmits obligatoris ens instal·lem al que ells anomenen refugi, una petita casa, on hi deuen d’haver una dotzena de lliteres amb un petit altell on hi caben unes vint persones més en uns matalassos distribuïts al llarg del terra. Mentre esperem a que sigui l’hora de sopar, el bar es converteix en el lloc d’acollida de la immensa majoria, una mena de barreja entre la gent que esta allotjada al càmping i els que també s’esperen a començar la travessa, la veritat es que no costa gaire d’endevinar qui es qui, ja que els últims van, o anem vestits, amb roba de muntanya, i aquí entraria el fet del lluïment de les diferents i variades marques de roba, Trango, Marmot, North Face, Salomon, Millet,… i ja no entro en el tema dels colors, o dels diferents models d’ulleres de sol o de calçat. Comencem a sopar i de sobte entra un paio, que la gent al veure’l li ofereix una càlida ovació, resulta que aquest individu, ha fet la totalitat del recorregut, pics inclosos, en 12 hores i 40 minuts, tot un record, tenint en compte que ha rebaixat l’anterior marca en dos hores i mitja. De fet ell mateix fa broma i pregunta si en Kilian Jornet té previst anar-hi. Al llarg del sopar segueixen arribant més corredors, tots fan la mateixa pinta, cames fibrades i a la seva cara costa veure un tret de fatiga, sembla com si això que acaben de fer fos el pa de cada dia, clar que per ells si, jo el primer que faria seria seure i crec que trigaria en aixecar-me, i quan ho fes semblaria que fos la primera vegada que dono una passa. En teoria després de sopar ens han de passar un vídeo mostrant-nos imatges de la ruta, però nosaltres, de la mateixa manera que altres, decidim d’anar a dormir que demà el dia serà una mica llarg.

Primera Etapa:
Sona el maleït despertador, ara si que va de debò, avui toca comença a caminar. Però primer de tot, després d’una bona dutxa per tal d’acabar-nos de despertar, cal fer un bon esmorzar. Pa torrat, tomàquets, fuet, suc, te, mantega, melmelada,… segurament el millor esmorzar al llarg del recorregut. Un cop ja ens hem atipat, només ens queda carregar la motxilla i bastons en mà, comencem la travessa. Avui toca anar fins el refugi de Certascan, i a ser possible fer el pic del mateix nom. El primer punt que trobarem desprès de passar al costat de l’embassament de Graus son les Bordes de Noarre, un conjunt de cases on actualment ja no hi viu ningú, tot i així es conserven força bé. Ara el camí desprès de canviar de direcció es torna més costerut i de manera pronunciada guanyem alçada ràpidament fins a arribar als 2.020 metres, concretament a la Pleta dels Guerossos. Desprès d’una breu baixada, tornem a pujar per anar a parar a la Pleta Vella, 2.150 metres, i una mica més amunt, 2.300 metres, arribem a l’estany Blau del Mig. Aquí fem una breu parada, i aprofitem per endrapar quatre ganyips i alguna barreta energètica. Seguim amunt, i tres quarts d’hora més tard ens trobem al Coll de Certascan a 2.586 metres. En aquest punt deixem la motxilla per tal de pujar millor al pic, això si agafem la càmera i la targeta de control de pas, ja que a dalt hi ha un marcador. En un tres i no res som dalt, primer amb l’avantcim i al cap de poc el cim, la vista es espectacular. Des d’aquí podem gaudir perfectament dels Estanys Blaus i l’Estany Blanc, quatre fotos, segellem i cap a baix que encara ens queden una hora i mitja de camí, tot i que ara serà de baixada, ja que fins el moment portem un desnivell de gairebé mil cinc-cents metres i tots de pujada, per ser el primer dia deu ni do. Però primer dinarem, obrim la bossa del picnic que ens preparat a Graus, entrepà de pernil, suc, aigua, barretes energètiques, una taronja i caramels, la veritat es que aquest va ser un dels millors. Al cap d’una estona tornem a posant-se en marxa, ens deixem anar tartera avall i desprès de superar un petit esperó i un parell de canals, agafem una pendent d’herba que ens portarà fins a un llac petit i a un replà. Seguim baixant i al cap de poc arribem a l’estany de Certascan, el més gran de Catalunya i en un no res ens plantem al refugi, on després de deixar el bastons a fora i canviar-nos les botes per unes xancles, se’ns permet l’entrada i la posterior inscripció i segellament de l’acreditació. Un cop ens diuen a on ens tocarà dormir, procedim a passar per la dutxa, descansar i dedicar-nos a la vida contemplativa. En total han estat sis hores i mitja amb un desnivell acumulat de dos mil cent vint metres, realment hem clavat el temps que deia la guia. De mica en mica el refugi es va omplint de gent, tan dels que estem fent la travessa com d’altres que estan de pas. Com es el cas d’un parell de francesos. Un d’ells es guia de muntanya, i ja en fa quaranta que s’hi dedica, ara en te seixanta cinc, i l’home esta en plena forma. A les set i mitja toca sopar, ens distribuïm per les quatre taules que te el refugi i esperem al menjar. Sopa, amanida, tall i una mena de pastís de xocolata, poc desprès la gent va desapareixen amb un clar destí, les habitacions i el corresponent lloc on dormir. Ràpidament caiem en el més profund dels somnis, tot i que degut a la calor humana que hi ha, et despertes més d’una vegada.

Certascan-04
Segona Etapa:

Ens llevem i el primer que sents son els comentaris que hi ha boira, i que esperem que no baixi gaire per tal de poder veure el camí. Un cop esmorzats i preparats enfilem el camí. El principi es força agradable i en mirar enrere descobrim unes vistes bastant espectaculars amb el refugi enfilat entremig dels grans blocs muntanyosos que jeuen al seu voltant i la cascada que cau amb força un cop ha superat el llac de Certascan. Al davant nostre va un petit grup format per quatre o cinc persones que son els que van obrint camí, de sobte s’aturen i donen mitja volta, diuen que no es per allà, però van amb gps, per darrere ve un altre grup amb un altre gps, tampoc ho tenen gaire clar. Per sort darrera d’aquests últims van els francesos, sense gps, només amb un mapa i a la primera giren a l’esquerra i comencen a enfilar-se cap a un coll que queda força amunt. Aleshores els dels gps es col•loquen en el camí i si, ara el dona per bo, realment on hi hagi un bon mapa i una bona brúixola , això si amb una persona que en sàpiga fer ús, que s’apartin les noves tecnologies. Una mitja hora més tard arribem al Coll de Lurri, en aquest punt ens acomiadem dels francesos. Mengem una barreta i tirem avall en direcció a l’estany de Romedo de Dalt, tot seguit i desprès de anar fent equilibris entre un munt de rocs, arribem el de Romedo de Baix, un cop l’hem rodejat, arribem a un punt on se’ns presenta el següent punt a superar, el Port de l’Artiga, aquest gairebé en vertical i amb un desnivell d’uns 360 metres, aquest punt separa Catalunya de França. Poc a poc anem pujant, això si fent moltes aturades per tal de recuperar-nos una mica. Ja som dalt, l’esforç ens ha costat una hora de rellotge, aquí decidim de dinar, entrepà, barreta, fruita i una mica de líquid, ja que més o menys ens trobem a la meitat de l’etapa. Tornem a posar-nos en marxa, ara toca altra vegada baixar entre un munt de rocs, la veritat es que comencen a cansar una mica. Un cop superat aquest desnivell, afrontem el que serà l’última pujada pel dia d’avui fins al Pointe de Recós, aquí ens trobem a trobar amb la nostra amiga la boira, ara en un format d’espessor. Teòricament hauríem de veure ja el refugi de Pinet, però de moment res de res. Al fons de tot intuïm un refugi al peu d’un llac, la veritat es que se’ns cau l’anima al terra, ja que fins aquell punt deuen de quedar ben be unes tres hores i nosaltres ens pensàvem que com a molt ens en quedava una. Però de cop i volta i per art de màgia, desapareix la boira del davant nostre i tot just enfront se’ns fa visible el refugi, es aleshores quan entra aquella pressa que portat per les ganes d’arribar et fa anar gairebé més ràpid del que les teves cames poden anar i decideixes de disminuir una mica el pas, abans no vagis a parar daltabaix. Una última baixada, travessem una mini gelera i un últim esforç en estil escalada, que tot sigui dit en aquest punt de la marxa toca una mica bastant els nassos. Cinc minuts després ens trobem al refugi, segellem el carnet, fem la inscripció corresponent, ens ensenyen les habitacions, dutxes i horaris dels menjars. Avui el temps ha estat de set i mitja, també hem anat al ritme de la guia, això si el desnivell acumulat ha estat superior, concretament de dos mil set-cents metres. Poc després ens trobem ja més ben presentables i esperant l’hora de sopar, un que es devorat per la majoria dels comensals amb una rapidesa bastant agreujada. Al cap de no massa estona ens anem retirant a dormir, ja que demà ens espera una dura jornada, on, entre altres passos, haurem de pujar la Pica d’Estats ().

Certascan-03
Tercera Etapa:

La veritat es que si arribo a saber l’esmorzar que ens anaven a donar, em sembla que em vesteixo i marxo directament. Pel meu gust el trobo demencial, amb la tirada que ens toca fer no pot ser que només t’alimentin amb unes torradetes tipus “biscotes”, mantega i melmelada, i per beure una mica de te. Clar que la “bomba” estava per arribar en forma de pic-nic, un arròs al curry, una mini bossa de patates fregides, una poma i dos caramels. Recuperats dels dos ensurts, per no dir com ens ha quedat la cara d’estupefacció en veure allò, decidim que el millor es anar marxant i com no fer-ho a la francesa, ni adéu ni hòsties. Recuperem una mica del camí fet el dia abans i anem seguint de manera força planera, amb algun petit desnivell de tan en tan per la Valleta de Barz, fins a arribar a l’Estany de Montcalm. Aquí la cosa ja comença a complicar-se pel que fa físicament, ja que hem de pujar al Coll de Riufred, la pujada d’uns quatre-cents metres de desnivell la realitzem en poc més d’hora i mitja. Arribats aquí ens trobem als peus del Pic de Montcalm (3.077 metres) i just al davant tenim a la dreta el Pic Verdaguer (3.133 metres) i a l’esquerra la Pica d’Estats (3.143 metres). Dues hores més tard ens trobem al Coll del Sotllo, després d’haver fet els cims, menys el Montcalm, i haver retrocedit una mica sobre el camí ja recorregut. Ara tot es baixada, la veritat es que encara no he començat i ja em fan mals els genolls només de pensar-hi, i es que son uns nou-cents metres de desnivell. Així que no ens ho pensem més i tirem avall, el primer tram es un força pedregós a on has de vigilar per tal de no caure cap per avall. Primer arribem a l’Estany d’Estats, on aprofitem per dinar, i en aquest moment quan te’n recordes del guarda del refugi de Pinet, ja que el maleït arròs s’ha vessat per tota la bossa i allò fot una pudor a curry que espanta, per sort li havia posat doble bossa i no m’ha tacat la motxilla, cosa que si que li ha passat a força gent com més tard vaig poder constatar. Aprofitant el bon temps que fa, suquem els peus a l’aigua, que tot sigui dit es un pel freda. Un cop dinat i reposats, tornem a enfila camí avall i una mica més tard passem al costat de l’Estany del Sotllo, aquí hi veiem força gent acampada. Nosaltres seguim baixant per un sender que cada cop sembla que comenci a ser més empinat, però no havíem d’anar cap avall? De sobte ens trobem en un punt on les marques han desaparegut, unes voltes aquí i allà i recuperem la indicació correcta, i ara si que comença a baixar directes al refugi. Aquest no el veus fins que gairebé hi ets, ja que un parell de revolts més tard, estem entrant per la porta, això si una mica rebentats, i es que la baixada des de la Pica es interminable i esgotadora. Ara, una cosa m’ha quedat clara, la propera vegada que vulgui tornar a fer la Pica d’Estats, la faré per la banda francesa. Un hora després ja ens trobem a fora del refugi descansant, això si dutxats, canviats i hidratats. Avui hem trigat igual que ahir, es adir set hores i mitja, amb el seu respectiu desnivell, concretament dos mil cinc-cents metres acumulats. A l’hora de sopar es munta un pollastre del quinze, hi ha tanta gent que ningú sent res quan van cridant per tal d’agafar el menjar, sopa, amanida d’arròs, botifarra amb samfaina i préssec amb almívar, un altra dels millors sopars. Poc després ja som al llit, demà s’acaba la ruta, però primer em de fer el que serà la jornada més llarga.

014
Quarta etapa:

Ens llevem cap a les set del matí, de fet si haguéssim volgut podíem haver-ho fet una hora abans, ja que ens van donar a escollir la gent del refugi, però tampoc calia. Un cop esmorzats deixem enrere a la gent de Vallferrera i comencem a tira per una pista, i poc després girem a la dreta per un camí que va paral·lel al riu que segons la guia es el que havíem de fer, però al reves, així que tornem enrere. Per sort ens hem donat compte enseguida, ara si que agafem el bo i cap amunt, això ja quadra més, ja que hem de pujar fins el refugi de Baborte, aquesta i una altra pujada més son les úniques que hem de fer avui al llarg del dia, desprès tot es baixada fins al poble. Un cop superat el primer desnivell, arribem a la Cabana de Bassello, planegem una mica i seguim amunt fins arribar a l’Estany de Baborte i al seu refugi. Fem un petit mos a base de barretes i enfilem cap el Coll de Sallente, a partir d’aquí en principi tot es baixada. Però resulta que a vegades les coses no surten com un les voldria, cap del cinc que anem a vist cap de les senyals que ens indicaven que havíem d’anar cap a l’esquerra i anar a buscar el Coll de la Llaguna i posteriorment la Roca Cigalera, en comptes de fer això hem optat pel dret seguint unes marques, que poc després hem descobert que eren del primer camí que hi va haver, però això ja era massa tard. Total, que ara ens trobem en un camí que el sotabosc se l’ha anat menjant i cada cop costa més seguir-lo, sort que de tan en tan veiem alguna fita, i el que en un principi havia de ser una baixada directa cap al poble, s’ha convertit en un no parar de pujar i baixar. Així d’aquesta manera hem anat passant per la Collada de Becero, l’Estany del mateix nom, el Planell d’Estantinero, el Clot de Rulls, el Planell d’Ausini, la Serra de Campo, per finalment baixa al Clot de Baldomar i anar a petar a la Cabana de la Ribera (Cabana de Boldius), total entre pèrdues, correccions i altres inconvenients, unes quatre hores extres. A la Cabana segellem el cartró i ara si que recuperem el camí original, ràpidament ens trobem baixant en direcció al poble, un desnivell de gairebé 1.200 metres. Unes dues hores més tard arribem a Tavascan. En total han estat dotze hores interminables i un desnivell acumulat de tres mil cinc-cents metres. Punt i final. Teòricament hauríem de tornar al Càmping de Graus per acabar el circuit i que ens posin el segell final, però decidim de quedar-nos a dormir aquí mateix, una dutxa, un bon sopar i a dormir, a més es festa major, encara que es ben be igual, amb lo rebentats que estem no aguantaríem gaire.

018
Cinquena etapa:

Baixem a la recepció de l’hostal i ens indiquen que l’esmorzar es a l’hotel d’enfront, entrem i gairebé ens posem a plorar de l’emoció. Un impressionant bufet lliure ens espera, la veritat es que no saps per on començar, jo crec que la majoria de gent que hi ha en aquests moments esmorzant deuen de pensar d’on coi ha sortit aquella gent. Un cop ja estem del tot saciats, tornem al nostre hostal fem les motxilles i juntament amb un grupet de valencians, amb els que pràcticament hem anat tots els dies, ens dirigim cap al Càmping de Graus. Poc després ja ens trobem asseguts a unes taules omplint una petita enquesta on has d’opinar sobre les instal·lacions, el tracte rebut, menjar i el pic-nic, de cada un dels refugis pels que transcorre la ruta. Evidentment el que s’emporta tots els números més baixos es el refugi de Pinet, i per que no hi ha cap puntuació negativa, si no per part meva s’enduria més d’una. Posem el darrer segell, agafem un buf de regal per haver-la acabat i ja esta, això ja s’ha acabat. Ja quan sortim li pregunto al guarda si hi ha hagut cap més record aquest dies, hem diu que en homes no, però en dones si, una guarda del refugi de Colomers, ho ha fet en 15 hores 50 minuts.

Crec que d’aquesta manera ens hem guanyat el Cel, o una part, això si, entrant per la Porta.

%d bloggers like this: