K2-Enterrados-en-el-cieloEl día más mortífero en la montaña más peligrosa del mundo.

10 de maig de 1996, quinze persones de diferents expedicions perden la vida a l’Everest (8.848 metres). Segurament és una de les més grans tragèdies ocorregudes en l’Himàlaia. Arran dels fets el periodista Jon Krakauer, que anava de client en una expedició comercial amb la intenció de redactar un article per la revista Outside, va escriure el llibre “Mal de altura” (Desnivel, 2014). Més tard Anatoli Boukreev, es veu en la necessitat de replicar els esdeveniments narrats per en Krakauer, i publicà “Everest 1996” (Desnivel, 2015), ja que considerava que hi havien bastants fets omesos per aquest. 1 d’agost de 2008, onze escaladors perden la vida en el K2 (8.611 metres). És la segona gran pèrdua en aquesta muntanya ubicada en el Karakorum, al nord de Pakistan, l’anterior fou entre el 6 i el 10 d’agost de 1986 i aleshores foren tretze les persones que van morir. Si ens aturem a pensar, seria el mateix, ja que estem parlant de desgràcies ocorregudes en la muntanya, però en l’àmbit de comunicació no ho és, ja que l’Everest ven molt més que el K2. Encara que en aquesta última han succeït moltes més morts que en el cim més alt del món. La proporció és d’un mort per cada quatre ascensions. El K2 també és conegut com a Chogori o La muntanya salvatge, degut a la dificultat que suposa fer cim i és la segona muntanya pel que fa a percentatges de fatalitats, por darrera de l’Annapurna (8.091 metres).

El tàndem format per Peter Zuckerman i Amanda Padoan, cosins i que des dels dotze anys portaven escrivint junts i després de la mort de Karim Meherban en la tragèdia del 2008, amic d’Amanda, va fer que es decidissin a escriure el llibre “K2 Enterrados en el cielo” (Capitán Swing, 2015). L’empresa va veure la llum després de dos anys d’investigacions, set viatges a Nepal i tres a Pakistan i més de dues-centes entrevistes a Espanya, Estats Units, França, Holanda, Irlanda, Itàlia, Noruega, Sèrbia i Suïssa. Zuckerman ens recorda que, «Abans de Enterrados en el cielo, jo treballava còmodament com a periodista en un diari. Mai m’havia posat uns grampons, però quan vaig tenir coneixement d’aquesta història, no em va quedar cap altra elecció que abandonar la meva feina, agafar un bloc de notes i dirigir-me cap a l’Himàlaia. Els personatges eren massa lluminosos, l’objectiu massa important i la travessa massa absorbent per a resistir-se»

El llibre no solament es vol centrar en la mateixa tragèdia, sinó que ens mostra la importància dels sherpes, el mateix Zuckerman planteja dues qüestions a l’hora de poder realitzar una ascensió a qualsevol muntanya que requereix cordes fixes, ¿com van arribar allà les cordes?, ¿qui s’ocupava del rescat? Centrant-se en aquests, podem conèixer els inicis d’alguns d’ells, per un costat el nepalès, Chhiring Dorje Sherpa, i per l’altre els pakistanesos Shaheen Baig i Karim Meherban, l’amic de l’Amanda.

Chhiring va néixer el 1974, en una estança que servia com a cuina, graner i dormitori familiar, ens descriu el seu lloc de naixement dient que «en la seva majoria, de roca i gel». Nascut a Beding, una aldea situada a uns 3.600 metres sobre el nivell del mar, a la vall de Rowaling, a uns cinquanta quilòmetres a l’oest de l’Everest i després del consentiment, o decisió, de la seva família, mirant els ingressos que els hi podia aportar, van permetre que es convertís primer en sherpa (portador), per més tard, a causa de la seva fama i al prestigi, ja que treballava tots els anys a l’Everest i va arribar a fer el cim en deu ocasions, baten un rècord de resistència quan el va coronar tres vegades en dues setmanes, el va portar a muntar la seva pròpia empresa d’expedicions: Rowaling Excursion. Tal i com ens aclareixen els autors, «Els Sherpa viuen a Beding i en les altres aldees de la vall de Rowaling. Encara que sherpa, amb s minúscula, és la paraula que es fa servir col·loquialment per a descriure un treball, també és una ètnia o grup de població. I els Sherpa són una ètnia molt reduït, els cent cinquanta mil Sherpa de Nepal representen menys de l’ú per cent de la població del país»

Shaheen nascut a Shimshal, un poblet de la regió pakistanesa de Hunza, a uns cent vint-i-cinc quilòmetres al nord-oest del K2. Aquest lloc durant els mesos de novembre i març es troba totalment taponat per la neu i és infranquejable. Els shimshalíes formen la majoria dels habitants de Pakistan que han aconseguit fer cim en el K2. Shaheen va arribar al camp base el 2008 amb la reputació que el precedia, ja que el 2004 va poder coronar-lo sense necessitat d’ampolles d’oxigen. També era conegut per l’alta responsabilitat de cara als seus clients i als horaris a seguir en els plans de treball. La prova de tot això fou quan a l’hivern de 2007 juntament amb l’italià Simone Moro es disposaven a pujar el Broad Peak (8.051 metres). Ells havien pactat que a les dues de la tarda es trobessin en el punt que fos tornarien per poder arribar a la tenda abans que es fes fosc. Però quan un és a l’anomenada Zona de la Mort, a més de 7.500 metres, es perden totes les nocions de poder pensar amb claredat. Així que quan varen donar la volta havent estat tan a prop, Shaheen es va crear una fama de ser un dels homes més sensats. Tots aquests factors i el fet de poder guanyar un salari com el dels escaladors, portaren a Karim Meherban i a Jehan Baig fins a Shaheen per poder rebre formació en l’escalada. Temps més tard parlava d’ells, «com els seus germans petits». El 2008 coincidiren tots tres en el K2, però cada un d’ells amb una expedició diferent. Shaheen participava en la sèrbia, Karim per a la francesa i Jehan estava en la de Singapur.

En aquest tipus d’expedicions s’utilitzen als nomenats portadors de baixa altitud o, per les seves sigles en anglès, LAP (low-altitude porters). Aquests asseguren que «són el teu cordó umbilical durant l’escalada, sense ells, els alpinistes no tenen el cim a tir». Econòmicament aquest treball estava ben remunerat. Mentre que un pakistanès de mitja cobrava 2,81 dòlars diaris, un portador de baixa altitud guanyava nou dòlars al dia, suposant que creuessin dos campaments i treballessin deu hores. Però poden guanyar més si es mouen de pressa, són ràpids i la climatologia col·labora. En una sola temporada poden aconseguir cinc o sis viatges d’anada i tornada al K2, i guanyar el suficient per a mantenir-se tot l’any. Encara que la normativa pakistanesa estableix que cada expedició ha d’assegurar a tothom, dues terceres parts dels portadors treballen sense assegurança. Cada pòlissa costa 1,75 dòlars mensuals i indemnitza amb 1.200 dòlars la mort sempre que aquesta sigui deguda a un accident. També els escaladors estrangers tenen problemes amb les seves assegurances, ja que són poques les empreses que volen assumir els riscs. Patriot Extrem, una asseguradora especialitzada, declina estendre cobertures per accident o mort per sobre dels 4.500 metres. El Campament Base del K2 ja supera aquesta altitud.

Durant els dies previs a l’ascensió, les discussions en el campament base foren varies les pujades de to, entre les diferents ètnies que allà es trobaven, Sherpes, Bhotes o Shimshalis, per no parlar dels mateixos escaladors estrangers de cada una de les expedicions que estaven allà. Sobre això Zuckerman i Padoan comenten, «En molts aspectes, la comunitat alpinística sembla més la d’un institut de secundària. Amb la pressió afegida de la mort i les amputacions, es formen camarilles i creixen les pressions entre companys. Els alpinistes intercanvien aliats, discuteixen, follen i fanfarronegen. Les setmanes anteriors a la tragèdia, alguns van arribar a discutir-se com adolescents»

Dies després de la tragèdia va tenir lloc una recepció en el Ministeri de Turisme a Islamabad. El que havia de ser un acte para rendir homenatge als herois que havien participat en el rescat, es convertir en tot el contrari. La tensió acumulada es podia palpar i els retrets foren continuats. Nazir Sabir, escalador de Hunza i president del Club Alpí de Pakistan va dir, «Tot el món sabia que la recepció era una farsa», i es que a ulls de tots, el que el Ministeri no podia, era passar per alt la pèrdua d’onze vides humanes i servir té i galetetes. Wilco, alpinista holandès va deixar anar, «Els portadors pakistanesos de grans altituds no són el tipus d’escaladors adequats pel K2, són massa ganduls per duu a terme aquest treball», a lo que Nazir li va etzibar «Alguns dels nostres portadors de grans altituds no estan tan entrenats com els Sherpa, però no ens avergonyim d’ells. No s’ espera d’ells que resolguin tot i no se’ls pot culpar a ells de tots els problemes»

Aquest llibre entre moltes altres coses, ens torna a mostrar de la mateixa manera que en el seu moment ho varen fer en Krakauer i Boukreev, que tot el món té diferents opinions o maneres de veure les coses encara que hagin estat en el mateix lloc. I més encara, quan han patit una tragèdia.

Els autors conclouen amb un ampli apartat d’agraïments sobre el que se’n podria destacar, «Aquesta tràgica ascensió va produir un profund impacte en moltes vides i tenim un deute especial amb els supervivents que ens relataren la seva experiència, així com amb aquells familiars que parlaren sobre els seus éssers estimats a qui els hi va prendre la vida el K2»

Fitxa Tècnica:
Autors: Peter Zuckerman i Amanda Padoan
Editorial: Capitán Swing
Idioma: Castellà
Traductor: Ricardo García Pérez
Nº de pàgines: 312

* Aquesta ressenya ha estat publicada a:
-Altaïr Magazine (El Blog de la Redacción): http://www.altairmagazine.com/blog/libros-k2-enterrados-en-el-cielo-de-peter-zuckerman-y-amanda-padoan/
-Capitán Swing: http://capitanswing.com/prensa/k2-enterrados-en-el-cielo-de-peter-zuckerman-y-amanda-padoan/

%d bloggers like this: