Ja fa una pila d’anys que vaig anar per primer cop als Picos d’Europa. Aleshores vaig fer una travessa des de Fuente Dé a Bulnes, de sud a nord, parant a dormir al refugi Delgado Ubeda als peus del mític Picu Urriellu, més conegut per Naranjo de Bulnes.

picos-01
Ara em trobo altre cop en aquest magnífic paratge en una pensió del tranquil poble d’Espinama. Després d’esmorzar anem cap a la plaça del poble on avui fan una mini travessa circular d’unes quatre hores, passant pel petit poble de Pido i per la fageda de les Ilces. Un recorregut força interessant on som guiats per un guarda forestal del parc. Durant l’estiu aquest guies fan més de vint sortides guiades des de diferents punts i pobles de la zona. La ruta ha estat força bé tot i que el temps no acompanya gaire, ja que tota l’estona els núvols ens han estat observant igual que nosaltres a l’espera de que descarreguessin en qualsevol moment; per sort no ha plogut, però quan mirem cap a les muntanyes estan totes tapades. Al vespre preguntem quin serà el pronòstic pels propers dies, pinta malament, la informació és de pluja i boires, ostres! desprès de fer un munt de quilometres només faltaria que ens haguéssim de quedar tancats en una casa.

L’endemà només llevar-nos, el primer que fem és mirar per la finestra, “cago en tot!!!”, segueix tapat, així que decidim agafar el cotxe i anar cap a la vessant nord a fer el concorregut camí de la Gorja del Cares. Parem a Panes a esmorzar, aquí fa sol, potser tenim sort i l’encertem. Uns quants quilometres després arribem a Poncebos, genial, fa un sol espatarrant, que més podríem demanar! bé, nosaltres i les dues mil persones més que hi ha aquí, intentant aparcar els cotxes; sort que la gent del parc ja esta acostumada a aquests tipus d’allaus de gent, per tant, tots a aparcar en fila índia un darrere l’altre, no vull ni pensar on el deuen deixar el cotxe els últims que arribin, nosaltres l’hem aparcat a mig quilòmetre de l’accés al camí.

picos-02
Comencem a caminar. El principi són uns dos quilometres de pujada que tenint en compte que comences en fred, es pot fer una mica dura. La resta del camí, deu quilometres més, van alternant entre baixades i pujades no gaire pronunciades, i quan estàs a uns quatre quilometres més o menys d’arribar a Caín és quant, segons el meu parer, comença el que segurament és la part més interessant del camí, apareixent tot una sèrie de túnels i ponts que et van portant d’un costat a l’altre del riu fins arribar al poble. Aquí és on molta gent ja en té prou i plega. De fet poc abans d’arribar a Caín, em trobo amb un petit grup de gent on una senyora gran, d’una seixantena anys, comenta “…tres horas de ir y tres de volver, pero es que nos hemos vuelto locos o qué…”. Potser si que als que ens agrada caminar estem una mica bojos, però la veritat és que jo m’ho passo d’allò més bé. Hi ha d’altres que venen directament amb els cotxes, fan el recorregut dels pont i túnels, donen mitja volta i a menjar. Nosaltres engrapem quatre galetes, bevem una mica de líquid i tornem cap al camí i els nostres dotze quilometres de tornada, ponts, túnels, baixades, pujades, sol, molt sol i gent, molta gent, hi ha moltíssima gent, de fet has de vigilar en algun tram del camí, ja que hi ha algun lloc on l’amplada deu ser d’un metre i una possible caiguda de cent metres, tot i així la gent no s’aparta del mig.
Després de tanta caminada anem a buscar el cotxe, tornem a Espinama, i una mica més tard estem davant d’una ampolla de sidra i uns enormes “chuletones” de carn.

Últim dia a Picos, teòricament avui el temps serà força dolent, però tot això és la teoria ja que a la pràctica fa un bon dia que convida a pujar cap a dalt, així que ens dirigim cap al telefèric de Fuente Dé i agafem el “cable” que és com se’l coneix aquí. Des del moment que voreges l’edifici que es troba a la part superior, veus la pista que va pujant d’una manera suau però continua, i al fons intuïm la muntanya que volem pujar, la Torre de los Horcados Rojos. Pel camí anem passant i veient llocs amb noms que són força singulars, La Colladina, Peñas de Hachero, Horcadina de Covarrobres, Peña Olvidada, La Vueltona, Peña Vieja, Collado de la Canalona, Aguja Bustamante, Picos de Santa Ana, Refugi de la Cabaña Veronica, que per cert no fa gaires dies va morir en Mariano, l’home que durant més de trenta anys ha estat al càrrec d’aquest refugi.

Picos-de-Europa-01
Arribem al coll dels Horcados Rojos i des d’aquí la vista és espectacular: a la nostra esquerra, el Pico Tesorero amb una piràmide gairebé perfecte; a la dreta, el que volem fer, “déu n’hi do” amb la última pujada que ens queda; i en front, aixecant-se en mig de les altres muntanyes, el Naranjo de Bulnes. Mitja hora més tard som dalt, descansem, quatre galetes, uns glops d’aigua, tres fotos i cap avall, dues hores més tard tornem a ser al telefèric i al cap de poc ens trobem en una terrassa de bar amb una “clara” al davant.

Demà toca agafar el cotxe i començar a fer quilometres de tornada, però primer farem una parada a Castro Urdiales, on farem nit, i l’endemà cap a Barcelona.

%d bloggers like this: