Baixem del cotxe i tot hi ser el primer dia d’estiu, deu ni do amb l’aire fred que fa. Això ens obliga a abrigar-nos. Un cop ja estem preparats enfilem el camí amunt, vint minuts més tard ens trobem davant del nou refugi d’Ulldeter. Aquest, va ser fundat fa cinquanta anys, concretament el 1959 i es troba a una alçada de 2.220 metres, enclavat al terme municipal de Setcases a la comarca del Ripollès. L’antic refugi que enguany celebra el seu centenari, va ser aixecat el 1909 pel Centre Excursionista de Catalunya, fou el primer en tota la península Ibèrica i s’ubicava a 2.393 metres. Construït amb un estil noucentista, va estar obert fins que va esclatar la guerra civil espanyola, moment en que va ser tancat i més tard dinamitat per tal de que no pogués servir de refugi als maquis. Amb el temps va quedar enrunat i actualment podem trobar algunes restes juntament amb una placa commemorativa.
El nou refugi es troba en ple circ, al costat mateix del Gra de Fajol. Es una construcció moderna, amb una capacitat per a 52 persones a la part guardada i de 8 places en la lliure. Disposa d’aigua calenta i llum generada amb energia solar, lliteres, calefacció per estufes, lavabos i dutxes, ràdio d’emergència, material de socors i servei de menjars i begudes. Té dues sales de menjador i una galeria vidriada amb vistes a la vall.

Enfilem el camí cap al Coll de la Marrana, aquest es troba a 2.515 metres i separa les valls del Ter i del Freser en el punt dels seus naixements. La pujada es suau, fins el tram final on seguint un camí serpentejat arribem al coll. Tot just abans d’arribar ens hem creuat amb un parell d’homes que deurien rondar els cinquanta i llargs, se’ls veia en plena forma, a mi no em pot deixar de venir al pensament que tant de bo jo, a la seva edat pugui seguir fent aquest tipus de coses. Just en el coll trobem, rodejats de pedres, el senyal que ens indica per anar cap a Núria, però nosaltres seguirem cap al Gra de Fajol. Darrera nostre apareix un home, que ve caminant tranquil·lament gaudint del dia i del paisatge, ens saluda i segueix cap endavant en direcció cap a un altre home que, almenys jo no m’hi havia fixat, sembla ser que ja feia bona estona que l’estava esperant. De cop es gira cap a nosaltres i ens pregunta a quina alçada ens trobem, quan té la resposta es gira com satisfet i se’n va en direcció cap al Pic de l’Infern. Nosaltres girem cap a la nostra esquerra i comencem a tirar cap amunt. El camí es ben be un seguit d’esses, al cap de poc ens trobem carenat al tram final i al cap de no massa estona som davant de la creu que ens indica que hem arribat a dalt, concretament a 2.712 metres; des d’aquí les vistes són espectaculars i podem gaudir de tot el circ d’Ulldeter, mentre al fons podem intuir el Pic del Canigó. Quatre fotos, girem cua i en un no res tornem a ser al coll de la Marrana, el qual passem de llarg i seguim en línea recta per encarar el Pic del Bastiments. Anem avançant entre trams d’herba primer i de pedres més tard, tot fent un seguit de giragonses. Ara ens trobem a la pujada final, aquesta ja costa un pel més, sobretot per la quantitat de pedres que hi ha i que el terra es troba una mica descompost. Al cap de poc ens trobem a un avancim on hi ha una gran creu metàl·lica a 2.975 metres. Aquesta va ser col·locada aquí pel Grup Excursionista i Esportiu Gironí l’any 1994, en la celebració del seu 75é aniversari. Seguim carenat en direcció Conflent i acabem de fer els últims metres fins el cim, ara si que podem dir que ja l’hem fet, som a 2.981 metres i en un pal hi trobem una bandera del barça, fins aquí pots arribar a trobar restes futbolístiques; i és que el futbol, tovalló de paper, arriba a tot arreu. Per no ser menys traíem els mòbils i fem sonar primer la cançó que ha popularitzat una marca de cervesa sobre l’illa de Formentera, la dels Billie the Vision and the Dancers, amb el tema Summercat, i més tard en honor al barça, la dels Coldplay i el seu no menys famós, Viva la Vida. Un cop hem acabat de fer el burro una estona, decidim que ja és hora de dinar. A mig dinar se’ns afegeix una família, amb el seu pare, la seva mare i el fill. En principi cap problema. Acabem de dinar i ens entra una mica de nyonya, cosa que ens porta a deixar anar el cos enrere, estirar una mica les cames i no fer cap tipus d’esforç per tal de guanyar la batalla a la son. El lloc es ideal, la situació perfecte, només falla un petit detall, el nen de la família té un problema, i es que no pot callar ni un segon. Aleshores la lluita es considerable, ja que per molt que tu intentes aixecar-te, hi ha una força poderosa que no et deixa i que et manté enganxat en aquella còmode posició, però al final treus forces de no saps on, i t’aixeques d’un bot, i li claves una mirada penetrant en aquella espècie de radio amb potes, llàstima que portes les ulleres de sol posades i el nen ni s’immuta, tot el contrari, com que et veu llevat encara s’anima a parlar més. Decidim que ja es hora d’anar tirant i ens acomiadem. Tornem cap a la creu i girem cap a l’esquerra per tal d’anar carenat cap al següent destí.

En aquest moment que ens trobem en direcció al Pic de la Dona, succeeix un fenomen ben estrany, gairebé paranormal. Seguint al mapa de la zona i tot just havent passat el Coll de la Geganta, ens enfilem al Puig d’Ombriaga i més tard passem pel Pla d’Ombriaga, o això es el que crec que estic fent, clar que potser es que he retrocedit en el temps, concretament l’any 2002, ja que si torno al present, any 2009, resulta que el Puig i el Pla ja no existeixen, en el seu lloc hi apareix La Xemeneia, i una mica més avall una nova font, la de Becivers. Però aquí no s’acaba el misteri, un cop creus que ja has assolit el Pic de la Dona, de 2.702 metres, un xic més endavant, seguint la carena, et trobes que acabes de fer de nou el Pic de la Dona, de 2.568 metres, això si, aquesta versió sembla ser que et pertoca si ets de Setcases, dada que ve puntualitzada en el mapa de l’edició del 2007 i amb una actualització del 2009 / 2010. Realment davant de tal embolic em pregunto com es que no hi ha més gent que es perd o creu que s’ha perdut per la muntanya, la diferencia esta en segons quin mapa duguis o de quin any sigui, ja que pel que es veu d’un any a l’altre, apareixen i desapareixen muntanyes i fonts.

Ara si que es pot dir que em fet el complert i optem per tirar avall, a buscar al cotxe i tornar cap a casa. A mitja baixada ens trobem a un belga, que sembla que va una mica perdut. Després de parlar amb ell una estona i establir una mini conversa cartogràfica i orientativa, podem afirmar que realment anava perdut. S’afegeix a nosaltres i en un no res ens trobem davant del cotxe, a ell, al belga, l’indiquem el camí que ha de seguir i ens acomiadem entre riures. L’home estava fent el GR-11 o el que ve a ser el mateix, la Travessa dels Pirineus. Portava una setmana, des de que va començar al Cap de Creus, i s’havia marcat de fer-ho en quaranta cinc dies.

Un parell d’hores més tard ja tornem a ser a la ciutat, la veritat es que ha estat un dia fantàstic, i això ens porta a pensar quan tornarem a fer una altra sortida d’aquestes. De fet és la tercera que aquest mini grup de muntanya fa, i que espera fer-ne moltes més.

%d bloggers like this: