Ja fa un temps vaig llegir un article a la contraportada de l’Independent de Gràcia, escrit per Meritxell Díaz, on feia referència al gueto de Cracòvia i a la fàbrica d’Oskar Schindler, personatge que Steven Spielberg va fer famós gràcies a la seva pel·lícula “La llista de Schindler”. Automàticament em vaig veure transportat a una sèrie de records que em situaven dempeus just davant de la fàbrica en qüestió. Quan vaig estar en aquesta ciutat, la meva intenció no era d’anar a visitar-la, de fet no creia ni que encara existís, però tot remenant el mapa de la ciutat va ser quan la vaig ubicar, quedava una mica lluny del que seria el centre turístic, però bastant a prop del gueto jueu, lloc que sí que tenia intenció de fer-li una visita, així que vaig aprofitar per fer les dues coses.
El gueto no deixa de ser un lloc menys turístic, diàriament arriben autocars de grups per on fan una ruta, suposo que de vegades les pel·lícules ens fan descobrir coses que potser ignoràvem, tot i que hi ha gent que ho continua negant, no les pel·lícules sinó els fets que en elles s’expliquen.
La plaça central del gueto, es troba envaïda per una enorme grua, al final hi ha un petit jardí, tot ell està rodejat d’un reixat que deu fer poc més d’un metre d’alçada on cada ics metres hi ha representat el canelobre de sis braços. Des d’aquest punt em venen a la memòria, talment com si tingués un televisor al davant, una sèrie d’escenes de la pel·lícula: veig la plaça plena de gent, molta, tot són crits, criden els jueus, criden els alemanys, tothom crida, uns amb llàgrimes als ulls, altres amb els ulls vermells d’ira… De cop un nen surt corrent, l’agafen, un tret, més crits, ara entre alemanys, sembla que la bala li ha passat massa a prop a un d’ells, a terra el nen mort, en un altre punt, un farmacèutic intenta reanimar a una persona, sona un altre tret, ja és morta, no cal que insisteixi, un alemany que el crida, l’home decideix anar cap a on hi ha un grup de gent, això sí, aquella bata blanca impol·luta que es posa cada dia per treballar ara està tota tacada de sang.
Torno a la realitat, continuo passejant per la plaça i pels carrers del gueto. Enfilo un carrer, semidesert, al final hi ha un pont que travessa l’autopista i poc després enfilo per un camí fins dalt d’un turó. Des d’allà dalt pots tenir una vista de la ciutat, fa molta calor, decideixo tornar enrere, baixo pel camí, travesso el pont i vaig altre cop pel carrer semidesert. En arribar a una cruïlla, veig a un home que començar a llençar renecs, suposo que no li agraden els turistes, giro a l’esquerra, ara ja no estic tan tranquil, el que semblava una descoberta plàcida, aquest individu ho ha espatllat tot, fins al punt que cada dos per tres miro enrere per si em segueix. Cada cop tot és més desert, ara toca passar per sota les vies d’un tren, collons amb el camí, a bona hora se m’ha acudit venir a fer el tafaner aquí. Al final veig l’esperada fàbrica, començo a mirar una placa que hi ha a la façana, em sento vigilat, faig un parell de fotos, tinc la sensació de tenir dos ulls clavats al mig del clatell, em giro i afectivament a l’altra banda del carrer hi ha un paio assegut a la façana de, suposadament, casa seva, em mira amb una cara de pocs amics, suposo que jo faria el mateix, si al llarg del dia no paressin de venir gent a fotografiar un lloc qualsevol situat davant teu, i a més un lloc poc agraït visualment i on la pobresa hi és manifesta. Em torno a girar i de sobte em trobo amb un parell de japonesos que estan entrant a la fàbrica, hòstia, ni els havia vist venir capficat amb l’individu aquell, decideixo que ja en tinc prou, giro cua i enfilo el camí de tornada, el carrer, el pont sota les vies, carrer, arribo a la fatídica cantonada, ni rastre de l’home, tampoc el busco gaire, travesso el carrer i torno cap al barri jueu. Crec que per avui ja he tingut prou emocions. Demà serà un altre dia, i no precisament fàcil, ja que aniré a visitar el camp de concentració d’Auschwitz-Birkenau.
2/4 de vuit del matí, sona el despertador. Aparentment seria un dia normal de vacances. Em llevo i després d’esmorzar surto cap a fora. La pensió on estic allotjat es troba a un carrer qualsevol, però cèntric. Em dirigeixo cap a l’estació d’autobusos, un cop allà, compro el bitllet en direcció a Oswiecim. Normalment, aquesta població no hauria de despertar massa interès a escala turístic. El poble en qüestió és una petita localitat de poc més de 48.000 habitants, situada entre les regions de Silèsia i Malopolska, a uns 30 km al sud de Katowice i 60 km a l’oest de Cracòvia. El seu nom en polonès, no ens diu res, però si busquem en el seu passat més obscur i quan es trobava sota el domini de l’exèrcit alemany durant la Segona Guerra Mundial, és aleshores quan descobrim aquell nom que per a molts pot portar molts records, cap de bo, i per altres cap ni un, com si talment no hagués existit mai, i aquest no es cap altra que el d’Auschwitz.
Durant el desplaçament, i que trigaré poc més d’hora i mitja en realitzar, aprofito per saber alguna cosa més del lloc. A mitjan del mes de maig de l’any 1940 fou fundat l’anomenat Auschwitz I, amb una cabuda entre 13.000 i 16.000 persones, tot i que el 1942 van arribar fins als 20.000. En un principi havia de ser només per a presos polítics o de la resistència polonesa, però al final es va convertir en un lloc per a presoners soviètics, presos comuns alemanys, elements antisocials i homosexuals. El setembre del 1941, les SS van fer una prova amb el gas zyklon on van morir 850 presoners polonesos i russos, com que els va semblar un gran èxit, van construir una cambra de gas i els posteriors crematoris.
El mateix any es crearia el camp d’Auschwitz II (Birkenau) que és el que tothom coneix més com el lloc on es van cometre grans atrocitats contra la persona humana, en aquest indret sobretot contra els jueus i els gitanos, es creu que varen perdre la vida aproximadament un milió i mig de jueus i uns vint mil gitanos. El camp tenia una extensió de 2,5 per 2 km. Igual que els altres camps aquest també es trobava rodejat d’un filat de pues i electrificat per tal que ningú provés d’escapar, filat que en més d’una ocasió feien servir els presoners per suïcidar-se abans de continuar patint les humiliacions a què eren sotmesos. El camp va albergar fins a 100.000 presoners en situacions extremes. Aquí hi havia un nom que era temut per tothom i no era cap altre que el del Dr. Josef Mengele, personatge que es dedicava a experimentar amb els presoners, sobretot amb bessons, es creu que va morir al Brasil, després d’haver passat una llarga temporada al Paraguai.
Baixo de l’autobús i em dirigeixo cap a l’entrada del recinte. Miro l’interior de la recepció, és freda, trista, sense vida, igual que el lloc que m’espera fora. Veig uns fulls informatius en diferents idiomes amb unes breus explicacions, una estàtua on queda prou demostrable el patiment que es devia sofrir allà dins, i una sala on es va passant una breu pel·lícula. Surto i em dirigeixo en direcció a l’entrada del camp, a mesura que m’estic acostant a la porta d’entrada vaig veient la frase que llegia tothom quan entrava en aquest lloc. Alço el cap, la tinc just a sobre meu –Arbeit macht frei (el treball us farà lliures)- quina ironia, com si algú tingués una mínima possibilitat de sortir d’allà.
Observo el panorama i tot el que veuen els meus ulls són barracons, filats de pues, torres de vigilància i més filats de pues. Decideixo d’accedir a alguns dels barracons que son oberts, i a part d’un o dos on es poden veure crues fotografies, piles i piles de maletes, muntures d’ulleres, la resta dels barracons sembla com si ens trobéssim en una exposició universal del disseny, com si el tema de l’holocaust es tractés d’una assignatura de final de carrera. Poc després visito els crematoris, això ja és una altra cosa molt diferent, en entrar agafo una mica d’aire, com si tingués la sensació que em faltarà oxigen allà dins. Hi ha un silenci sepulcral, les cares de la gent són de pòquer total.
Surto del recinte i agafo un dels autobusos gratuïts que et porten a tres quilometrés d’aquí, on trobarem el camp de Birkenau.
Al cap de molt poca estona arribo amb el bus gratuït. No em deixa gaire lluny de l’entrada del recinte i la visió és d’allò més depriment. Els meus ulls veuen una gran extensió de terreny rodejat de filat i torres de vigilància. Aquest camp sí que l’han deixat tal com el van trobar. Només travessar l’entrada principal pujo a una de les dues torres que presideixen l’accés al camp. Des d’aquí resulta impossible intuir tota la seva extensió, però el que sí que pots veure són un munt de grans barracons. Baixo i començo a caminar en direcció cap a ells per la part central tot just dominada per una via de tren que té el seu final uns metres més enllà. Just al davant d’un barracó m’adono de la impressió que fa i al mateix temps de l’angoixa que transmet i que es devia sentir en un lloc com aquell, a l’espera de poder arribar a un nou dia. Decideixo d’entrar-hi, estic sol, però al mateix temps tinc la sensació de ser observat per una gran multitud d’ulls, mirant-me com si fos un intrús que acaba d’envair una propietat privada. Gairebé em puc imaginar a milers de persones, o el que queda d’elles, amb uns cossos desnodrits, ulls mig enfonsats i que l’únic que demanen és una mica d’ajuda. És curiós, però em ve al pensament que molta de la gent que aquí van patir i morir, abans d’estar en aquella situació es trobaven tranquil·lament a Cracòvia o qualsevol altre lloc fent vida normal, fins que un bon dia van ser aïllats per un mur formant el que segurament va ser un dels guetos més grans, i avui en dia són els seus descendents els que estan fent el mateix amb el poble palestí, rodejant les ciutats d’un immens mur, separant famílies i amics, impedint que la gent pugui anar a treballar i aconseguir un sou per a tirar endavant de la millor manera possible, això si, fent monuments i actes en contra de l’holocaust.
A continuació em ve la remor d’una conversa entre gent. M’acosto i veig a un grup de dones que parlen, que comenten una sèrie de rumors que han sentit per veus de gent d’altres barracons, que al mateix temps aquests han sentit a uns altres.
-Van agafar a tot un grup, compost d’homes, dones i nens, els van dur cap a un barracó a on es podia llegir les paraules dutxes i desinfecció. A mesura que passaven per la porta els hi donaven una pastilla de sabó. Un cop a dins de les dutxes, eren exterminats amb gas i després eren duts cap als crematoris.
-I perquè els hi donaven una pastilla de sabó? –va preguntar una.
-Doncs per tal que entressin sense tenir sospites de res. –li contestà.
-Vols parar amb aquestes històries, estàs espantant a tothom!!! –li van recriminar.
-Però això qui t’ho ha dit –li pregunta una dona del costat.
-Doncs un que es va escapar.
-Però si acabes de dir que els van matar a tots. Això que dius és impossible, som la seva mà d’obra, ens necessiten!!!
-Això és veritat –deia una dona gran- som una part molt important per a ells, perquè haurien de matar a la seva mà d’obra, som imprescindibles.
A continuació totes van callar i es van quedar pensatives, cada una immersa en els seus propis pensaments.
De cop sento un soroll força estrident. Surto fora, és fosc i des de la porta del barracó veig com de l’entrada del camp avança un llum i el soroll d’un tren, de cop es para i col·loquen unes fustes per tal que comencin a baixar un nombre incomptable de gent. La cara de por és indescriptible, a baix tot són crits i bordar dels gossos. Fa fred i està nevant. Els van separant segons el seu sexe, els homes a la dreta i les dones a l’esquerra. A l’altre costat del tren sense que ells ho puguin veure hi ha una llarga cua de gent que es dirigeix amb el cap cot sense tenir esma de res en direcció a un edifici sinistre dominat per una gran xemeneia, que no para de treure fum barrejant-se amb la neu, deixant caure a terra cendres, producte del què s’està fent a l’interior d’aquell lloc. Segurament deuen ser els que ja no són prou aptes per continuar treballant o senzillament sobren. Tota aquesta gent són vigilats pels anomenats “sonderkommandos”, jueus que treballaven sota les ordres dels nazis, sense dret d’escollir si ho volien fer o no, fent de policies dels seus propis companys amb l’esperança de no ser assassinats per aquests. Dormien separats de la resta de presoners per tal de no poder avisar-los quan anaven a ser duts a les cambres de gas i posteriorment als crematoris.
Tanco els ulls davant de tant horror i em desperto notant que algú m’està sacsejant, és el conductor de l’autobús que em diu que haig de baixar, que ja hem arribat a Cracòvia, tot ha estat un malson, però realment semblava del tot real. Decideixo d’anar a fer un mos i continuar amb la meva lectura. Començo a llegir noms de gent més o menys coneguda que varen estar tancats en aquests camps: Entre el setembre i l’octubre del 1944 fou empresonada Anna Frank, després fou traslladada al camp de Bergen-Belsen, on morí de febre tifoide. A l’hivern del mateix any fa ser capturat i deportat a Auschwitz, Primo Levi, escriptor italià d’origen jueu, que va aconseguir sobreviure i va escriure “SI AIXÒ ÉS UN HOME”. Imre Kertész, escriptor hongarès que va ser deportat a Auschwitz i a Buchenwald amb només quinze anys. Vladek Spiegelman, pare d’Art Spiegelman, el qual va realitzar un gran còmic, que de moment és l’únic en aquest gènere que ha guanyat un premi Pulitzer, amb el títol de “MAUS”.
Amb aquest escrit tanco el que es podria dir “Duet de Cracòvia”, tot i que en el fons només han estat una barreja de records reals i d’alguna pel·lícula, res més lluny que fer una mica de memòria tot recordant.
