portada-pPodríem dir que quan era petit i per culpa o gràcies als llibres, no contes, que li llegia el seu pare, Xavier Aldekoa va començar a sentir passió per un continent en qüestió, Àfrica. Després d’una dècada viatjant al llarg de més de trenta països, des de l’any 2009 com a corresponsal de La Vanguardia, ha conegut a un munt de persones i viscut diferents situacions. Ara ens ofereix l’oportunitat de poder, ni que sigui de manera lectiva, conèixer part de les seves vivències.

«Molt sovint em pregunten per què viatjo a Àfrica. La curiositat sol apuntar més cap a suposats perills i aventures viscudes en el terreny. No compleixo mai les expectatives. No sóc bo explicant batalletes ni bon company de barra de bar. Ni tan sols bec. Jo viatjo a Àfrica per explicar que una nena congolesa es lliga unes bosses de plàstic als peus perque no té sabates. Per intentar entendre que al Congo la gent no mata per salvatgisme, mata per interès. Pel poder. Com a qualsevol part del món. I per narrar també que hi ha gent que no mata. Persones anònimes que, quan tot s’enfonsa al seu voltant, decideixen protegir als seus, arriscar-se a ajudar al veí i acceptar que poden morir en l’intent. Persones que només volen viure les seves vides i que els deixin en pau. Persones que, quan el món se’n va a l’infern, trien tenir el valor de ser éssers humans. Hi ha milions de persones així a l’Àfrica.»

Tal com diu el mateix Aldekoa, «per estimar Àfrica no n’hi ha prou amb somiar-la, s’han de caminar els seus carrers, riure amb la seva gent, escoltar les seves alegries o tristeses, sentir-se ridícul pel fet de no entendre res i tornar a sorprendre’s per comprendre. Qualsevol que desitgi conèixer un territori tan vast i divers l’ha de recórrer amb els ulls oberts i tancar-los per tornar a començar.» Però per desgràcia segurament, en el llibre, hi trobem més penes que alegries. De visita a un hospital de Goma, a la República Democràtica del Congo, es va trobar amb la Georgine, psicòloga del centre, la qual volia que conegués a la Mwana, una nena d’onze anys, amb la mirada trista i el cap rapat. «Volia que sabes d’ella per dues coses, perquè aquella nena era el reflex de la impunitat de tot un país i perquè volia que veiés com, després de tants anys, la guerra del Congo no la fan només els rebels o soldats. La fan els pares, els germans i els fills.» Després de la conversa la nena va acabar plorant i l’autor del llibre amb unes enormes ganes de vomitar. I no era per menys, «a la Mwana l’havia violat el seu veí, un home el qual li quintuplicava l’edat. Els seus pares havien marxat a treballar al camp i ella es trobava sola a casa quan aquell home entrà a casa seva. L’havia vist diverses vegades pel carrer, així que al principi no entenia per què li pujava la faldilla. Després tenia tanta por que li era impossible de cridar. Quan l’home va haver marxat, explica la Mwana entre murmuris, intentà fugir però li feia mal i no podia caminar. Es quedà al llit, estirada i plorant, fins que tornaren els seus pares. Georgine escoltava la nena i quan pràcticament ja no se la sentia li acariciava la mà.»
En dades que ens facilita Xavier Aldekoa, al Congo es calcula que cada hora són violades quaranta-vuit dones al país, tot i que això és només una estimació, ja que ningú sap exactament les agressions comeses.

L’autor ens confessa que «… des del primer dia que mi vaig instal·lar a Sud-àfrica l’any 2009, em va sorprendre la capacitat de blancs i nous-rics negres de no mirar als pobres que demanen almoina en els semàfors de les grans ciutats. Els nois, bruts i mal vestits, es posaven a prop de la finestra del conductor, feien un gest amb la mà per tal d’intentar cridar l’atenció i duien els dits a la boca. Tenien gana. Centenars de vegades vaig observar com el conductor ni es dignava a mirar-los. Em molestava aquesta actitud irrespectuosa. A l’Àfrica em vaig trobar a milers d’homes i dones així. Suposo que a la resta del món es donen comportaments similars, però a Sud-àfrica m’irritava especialment que nous-rics negres, que venien de contexts pobres i d’una realitat similar d’explotació i abús però que havien fet fortuna al llarg de la seva vida, adoptessin ràpidament el desinterès d’alguns rics blancs sud-africans cap a la pobresa aliena. No els veien. O no volien veure’ls.»
A Sud-àfrica va conèixer a la família d’en Mophethe. El seu germà era alcohòlic i a la germana l’havien violat cinc homes del barri un rere l’altre fins a deixar-la trencada per dins, a banda de contagiar-li la sida. El problema del país és l’excessiva violència, segons dades, el 2011 es produïen quaranta-tres assassinats i cent cinquanta-quatre violacions al dia. Quan Aldekoa va arribar a aquest terra, de seguida va topar amb l’altra gran problema, la por. I és que la gent li repetia, «…no vagis a córrer a aquell parc sol…», li deia el carter; «…vigila que ningú et segueixi quan tornis a casa en cotxe…», apuntava el fruiter…». Aquests advertiments de perill mai van arribar per part d’en Mophethe o els seus amics. La por, quasi paranoia, ha convertit els barris rics en búnquers de murs alts, tanques electrificades i guardes de seguretat a les portes. En Kgotso, un amic, comentava que «…si ets negre i t’acostes al cotxe d’un blanc, no falla: escoltaràs un click perquè el conductor acaba de comprovar que les portes estan tancades…». Aquestes situacions feien que en Mophethe se les prengués amb un sentit de l’humor podríem dir que bastant irònicament. Explica que quan un negre es troba en contacte visual amb una sud-africana blanca i aquest no va ben vestit o porta un Rolls Royce, aquestes forçaven un somriure amable el qual venia a dir “somriure-per-favor-no-em-robis”.

Àfrica és un continent molt gran, i segurament la millor manera de desplaçar-se o la més confortable i ràpida deu ser l’avió. En un d’aquests recorreguts en avioneta i sobrevolant la ciutat de Bossangoa, a la República Centreafricana, en mirar per la finestreta els ulls se li queden clavats en una zona concreta «…el torn a la font era per una dona prima i vestida amb una túnica blava. Accionava la palanca per bombar l’aigua amb la cadència rítmica de qui ho ha fet tota la vida, però semblava cansada. Al seu voltant esperava un eixam de persones amb garrafes grogues i blanques als seus peus. Érem massa amunt per saber els seus noms, la seva fam o la seva set. Però prou a prop per endevinar la seva sort. “Allà baix estan fotuts”…».

A Camerun va conèixer en Thomas Onanas, un pigmeu, que quan riu li tremola el bigoti. Mesura poc més d’un metre i mig d’alçada, vesteix amb una camisa vella de color vermell i duu les dents esmolades en triangles, com si fos un tauró. Però el seu rostre no és ferotge. Està feliç. Per en Thomas, estar de tornada a casa, una petita aldea en la selva del sud-est de Camerun, és la millor notícia del món. Sigui el que sigui el món. Per a ell, la vida és la seva família pigmea i la natura; en té prou amb això. De l’exterior no n’espera massa, per què d’allà només venen males noves.

«…la desconnexió entre el món on només s’ha d’obrir l’aixeta per poder aconseguir aigua i Dadaab (Kenia) era total. Famílies senceres resisteixen a la calor del desert amb un litre i mig d’aigua al dia que els ha de durar per beure i rentar-se. Els nòmades del Sahel en el nord de Mali, homes durs acostumats a la calor i la set, són capaços de viure amb cinc litres d’aigua diaris. I era tota una proesa. L’emergència era tan gegantina com la distància amb l’altra món, el ric. A Europa, el consum d’aigua per persona (per beure, rentar-se, cuinar…) està entre els cent cinquanta i dos-cents litres diaris per persona al dia. A vegades, néixer en el lloc equivocat t’obliga a fugir i lluitar per sobreviure. Els somalis lluiten a més, sabent que potser no hi havia una llar on tornar…».

En aquest continent, «…no hi ha, sens dubte, un millor bitllet a la realitat d’un país o al caràcter de les seves gents que utilitzar el transport informal o de masses, l’única opció per desplaçar-se de la majoria de la població. Pujar a un matatu o minibús de Kenia, a un sept-place de Senegal (cotxes convencionals que transporten almenys a set persones per viatge) o desplaçar-se en rickshaw a Moçambic, en pinassa a Mali o inclòs en una moto boda boda a Ruanda o Sudan del Sud serveix, si un manté amb els ulls i les orelles oberts, per omplir-se de l’essència d’un continent africà viu i enèrgic. Com que les furgonetes no indiquen la seva destinació, existeix un codi no escrit de gestos: el dit índex apuntant al cel indica que un vol anar al centre de la ciutat, mentre que si s’apunta a terra significa que el trajecte és dins del mateix barri. A la ciutat de Durban, si un mou la mà en horitzontal simulant les onades, el conductor sabrà que vols anar al mar. Una vegada fet el símbol amb la mà, només queda esperar: si la furgoneta es dirigeix cap allà i té un seient lliure, es pararà sense importar-li el lloc de la carretera, sigui on sigui o si té cotxes darrere. En cas contrari, seguirà el seu camí…».
En un viatge en minibús per Burkina Faso va preguntar a un altre passatger si sabia quan arribarien al seu destí.
-Durant el dia –li va dir
Eren les set del matí, així que fent-li broma li va contestar dient-li que no s’havia mullat gaire. I li va demanar si podia concretar més.
-Abans que es faci de nit –va precisar

Xavier Aldekoa també ens dedica un capítol a parlar de immigració xinesa que està patint el continent africà. Ell ho atribueix al fenomen Xinàfrica. «Xina, alliberada del jou moral colonialista de les potències europees, va aprofitar la seva imatge neutral per entrar en el continent sense miraments. Les infraestructures xineses estan canviant la cara de “continent negre” des de Zimbàbue fins al Senegal. Les dues mil cinc-centes empreses xineses en el sol africà han construït tres mil quilòmetres de carreteres i dos mil de línia de ferrocarril, a més de ponts, oleoductes i ports. Els mercats s’han omplert de sabatilles, roba i tecnologia barata de fabricació xina accessibles per a bona part de la població.»

I com deia el periodista polonès Ryszard Kapuscinsky deja que per ser bon periodista s’ha de ser bona persona. Doncs es podria dir que Xavier Aldekoa a assolit totes dues coses.

Fitxa Tècnica:
Autor: Xavier Aldekoa
Editorial: Ediciones Península
Idioma: Castellà
Nº de pàgines: 292

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s