Era un rus, un romanès i un navarrès que estaven escalant l’Annapurna on de cop i volta apareix un suís…

Això podria semblar el principi d’un acudit, però ni ho és, ni pretén fer gràcia.

4:30 de la matinada del 19 de maig de 2008, el navarrès Iñaki Ochoa de Olza, acompanyat del romanès Horia Colibasanu i el rus Alexei Bolotov, surten de la tenda situada al Camp V (7.830 m) a l’aresta est de l’Annapurna en direcció al cim (8.091 m). Hores després, ja havent superat un mur de gel que els ha obligat a baixar fins als 7.600 m per tal de poder seguir pujant, l’Iñaki veu que allò no rutlla bé, troba que és massa arriscat seguir i decideix girar cua. El seu amic Horia ha de triar si seguir amunt juntament amb en Bolotov o acompanyar-lo en el descens. Sense dubtar-ho massa opta per la segona opció amb la idea que l’Iñaki descansi i poder tornar a intentar-ho. Després de tornar a remuntar el mur tornen a ser al punt de sortida, el Camp V, són prop de les nou del matí. Dues hores després reprenen la marxa amb la intenció de tirar cap avall per tal d’arribar al Camp IV.

Mentre ells baixen, l’Alexei a seguit en solitari cap amunt. A les 12:30 del migdia trepitja el punt més alt de l’Annapurna. Sense ràdio ni telèfon satèl·lit es pren deu minuts per fer algunes fotos, confiant a trobar als altres dos membres al Camp V i així poder informar el camp base que ha aconseguit fer cim.

L’Iñaki que té alguns dits en procés de congelació baixa amb dificultats, a banda d’això l’Horia veu que allà hi ha alguna cosa que no va bé. Tot i que ell és més jove sempre ha vist al navarrès molt més fort, però avui no. Entre les 10:00 i les 11:00 hores aconsegueixen arribar al Camp IV. El romanès comença a desfer aigua per tal de poder hidratar al seu company. Al cap de poc Horia veu com el seu amic comença a patir el que sembla un atac epilèptic i truca tant a la família, a Navarra, per informar-se, com a Romania a un amic que és metge. També envia un sms als suïssos, Ueli Steck i Simon Anthamatten, que es troben al camp base, just sota la paret sud del cim. Unes hores després Horia i Ueli al final poden parlar i el posa al corrent del que està succeint. Tan bon punt penja surten decidits per poder ajudar a evacuar l’Iñaki. El suïs Ueli, és considerat un dels alpinistes més ràpid en ascensions.

Al cap d’unes hores, ja en porta més de quinze d’ençà que ha començat l’ascensió al matí, apareix en Bolotov a la tenda del Camp IV. De seguida es fa càrrec de la situació on veu que han de baixar l’Iñaki com sigui, però no poden fer-ho per l’aresta, ja que no disposen de cordes. Horia li diu que ell comenci a baixar, ja que no hi ha ni aigua, ni menjar, ni gas. L’Alexei comença a tirar cap avall mentre que en Ueli està pujant tan de pressa com pot. En un moment donat a prop del Camp III els dos alpinistes es creuen i s’intercanvien el calçat, a causa del fet que el suïs va amb unes botes lleugeres.

D’ençà que el 3 de juny de 1950 l’Annapurna fou escalat per primer cop, per en Maurice Herzog juntament amb en Louis Lachenal els quals eren membres d’una expedició francesa on també en formaven part els alpinistes Lionel Terray, Gaston Rébuffat, Marcel Ichac, Jean Couzy, Marcel Shatz, Jacques Oudot i Francis de Noyelle, són molt els alpinistes que han pogut assolir la fita. Però també es força nombrosa la llista negra que arrossega aquesta muntanya, ja que l’estadística ens diu que el 40% de la gent que ho intenta acaba deixant-hi la vida.

…dir quina és la que menys t’agrada dels catorze és difícil. Si hagués de deixar-ne una sense pujar, doncs probablement seria l’Annapurna perquè és la que és més perillosa segurament, però reconeixent que és una bellíssima muntanya…” (Iñaki Ochoa de Olza)

Mentrestant des de Katmandú el nepalès Nima Nuru Sherpa, propietari de la Cho Oyu Asian Trekking, està organitzant un rescat i comença a buscar ajuda dels alpinistes que es troben en aquell moment a la capital del país. El rus Sergei Bogomolov, que acaba de tornar de l’Annapurna ( 8.091 m) i el kazakh Dennis Urubko, de retorn del Makalu (8.841 m), no dubten en sortir en helicòpter cap allà. Primer faran una parada a Pokhara per recollir al canadenc Don Bowie que després de veure per internet el que li passa a l’Iñaki s’ha ofert per poder ajudar en el que sigui. Al camp base els espera la canadenca Nancy Morin, xicota de l’Iñaki, amb els sherpes Mingma Sherpa, Ongchu, Pemba i Ongchu. Però problemes amb el temps es veuen obligats a fer parada a Chomrong. Aquí es troben amb l’alpinista i metge polonès Robert Szymcz i el nepalès Pinjho Sherpa acabats d’arribar del Daulaghiri (8.167 m), també els romanesos Alex Gavan i Mihnea Radulescu tornats del Makalu (8.841 m). Finalment poden volar, però no poden acostar-se al camp base, exactament són a dues hores a peu. Un cop salven la distància, Urubko junt amb Bowie i en Mingma Sherpa surten cap amunt portant oxigen i medecines.

Ueli i Horia parlen per ràdio acordant trobar-se en un punt. Han passat 67 hores des que el romanès va demanar ajuda al suís. A 7.300 m, un quilòmetre i mig d’on és l’Iñaki i a un quilòmetre on hi ha una tenda, que el mateix Ueli ha deixat prop d’una roca just on l’aresta s’inicia i s’aplana cap a la cara nord, s’abracen valorant les possibilitats. El suís veu que Horia no coordina massa, són massa dies en alçada i creu que està patint mal d’altura. L’ha de baixar com sigui, però el romanès no vol deixar sol al navarrès. Finalment Ueli accedeix al fet que baixi sòl i ell anirà fins a la tenda on es troba l’Iñaki. Sembla que tot va agafant un bri d’esperança. Al Camp II, Alexei Bolotov espera al Dennis Urubko i Don Bowie per tornar cap amunt, i al Camp III en Simon Anthamatten fa el mateix amb en Horia per tal de dur-lo sa i estalvi fins a baix.

A les 12:10 del 23 de maig del 2008 arriba la notícia que ningú volia sentir, Iñaki Ochoa de Olza després de quatre dies lluitant contra el seu propi cos mort per culpa d’un edema cerebral i pulmonar. Un cop encaixada la notícia, tant a Pamplona com al camp base es posen d’acord que el més important ara és fer baixar al suís Ueli que ja porta dues nits a 7.400 m.

…jo assumeixo el risc d’una manera molt senzilla. Sé que la vida la perdré igualment, un dia o un altre, així que no em compensa canviar de direcció suposadament per guanyar més dies…” (Iñaki Ochoa de Olza)

Finalment Ueli Steck, Dennis Urubko, Don Bowie, Mihnea Radulescu, Robert Szymczak i Sergei Bogomolov arriben al camp base on els esperaven Horia Colibasanu, Simon Anthamatten, Nancy Morin i Mingma. Només falten els sherpes Ongchhu, Pemba, Ongchhu i Pinjho que decideixen recollir el material del Camp II. En total van ser fins a catorze persones les que van intentar fer tot el possible per tirar endavant aquell rescat sense el premi final.

…en aquesta societat no estem preparats per la mort, no estem preparats. La mort és el que trenca radicalment el nostre confort, la nostra seguretat. És la vida. I és que la vida sense la mort no té sentit…” (Iñaki Ochoa de Olza)

Per poder aprofundir més en tot el que va passar aquells cinc fatídics dies, un pot llegir “Los catorce de Iñaki. Crónica del extraordinario intento de rescate del himalayista Ochoa de Olza en el Annapurna” escrit per Jorge Nagore (Saga Editorial, 2011), o veure la pel·lícula “Pura Vida” dels directors Pablo Iraburu i Migueltxo Molina. També és molt interesant buscar al you tube el reportatge fet per l’equip d’Informe Robinson, “Rescate de Iñaki Ochoa de Olza”. I si voleu saber que deia, com pensava o reflexionava l’Iñaki, no dubteu en llegir “Bajo los cielos de Asia” escrit per ell mateix (Saga Editorial, 2010).

Com deia al principi, era un rus, un romanès i un navarrès a on més tard se’ls afegia un suïs. Doncs bé, el navarrès va morir el 2008, el rus, Alexei Bolotov, va perdre la vida el 15 de maig del 2013 mentre intentava l’ascensió a l’Everest (8.848 m). Va caure quan es trobava a 5.600 m una mica per sobre de la Cascada de Gel del Khumbu. Havia realitzat grans ascensions, a part de l’Annapurna (8.091 m) per la seva aresta est, també havia aconseguit pujar al Makalu (8.463 m) per la seva cara oest o assolir per la cara nord el Jannu (7.711 m), el qual fa fer que guanyés el Piolet d’Or els anys 1997 i 2004 respectivament. Però també figuren altres ascensions, Everest (8.848 m) dos cops, el 1998 i 2002; Lhothe Mig (8.413 m) el 2001; Thalay Sagar (6.095 m) a l’Himàlaia indi el 1999; cara oest del K2 (8.611 m) el 2007; Dhaulagiri (8.167 m) el 2005; Cho Oyu (8.201 m) el 2006; Manaslu (8.163 m) el 2009; G-I (8.068 m) i G-II (8.035) el 2010; Kangchenjunga (8.586 m) i Broad Peak (8.047 m) el 2011. Ell mateix deia, “No anem allà dalt a la recerca d’èxit, anem perquè és el que ens dóna vida”.

El 30 d’abril del 2017, mort el suïs, Ueli Steck, per causes que encara es desconeixen. Sembla ser, segons afirma Reinhold Messner; que quan va morir podia estar intentant fer l’anomenada “Ferradura del Khumbu”, és a dir, fer els cims del Nuptse (7.861 m), Lhotse (8.516 m) i Everest (8.848 m) en el menor temps possible. Actualment només ho ha fet el britànic Kenton Cool i el sherpa Dorje Gylgen que ho van realitzar en tres dies consecutius al maig del 2013 utilitzant oxigen artificial.

La família del suís, el dia de la incineració del cos al monestir de Tengboche (Nepal), va manifestar que […el 20 d’abril del 2017, Ueli Steck ascendeix des del camp base de l’Everest al Camp II, a uns 6.400 m. El seu pla original era escalar l’endemà per seguir aclimatant per la ruta normal cap al Coll Sud a gairebé 8.000 m d’altura, per tornar al Camp II el mateix dia. Des d’aquest camp, Ueli va percebre que les condicions de la paret del Nuptse eren ideals, raó per la qual decideix a la tarda modificar el seu pla i escalar el Nuptse l’endemà. El 30 d’abril, surt a les 4:30 h juntament amb el francès Yannick Graziani, creuant la gran glacera. Després, Graziani continuava per la ruta normal de l’Everest cap al Camp III, mentre que Ueli entrava al flanc del Lhotse. L’accident del suís succeeix a uns 7.600 m cap a les 9:00 h (hora local). El seu cos fou finalment recuperat pel pilot d’helicòpter italià Maurizio Folini a una alçada d’uns 6.600 m…]

Ueli es va començar a donar a conèixer quan el 2007 va escalar la cara nord de l’Eiger (3.970 m) ascendint 1.800 metres de desnivell en un temps rècord de 3 hores 54 minuts. Un any més tard ell mateix va rebaixar el seu propi temps deixant-lo en 2 hores 47 minuts 33 segons. El 2015 va tornar a destrossar el seu propi registre establint un nou rècord de 2 hores 22 minuts sense corda ni arnès. Juntament amb la Via Colton-McIntyre (1.200 metres de desnivell) a les Grans Jorasses (4.208 m) en 2 hores 21 minuts 26 segons el 2008 i la cara nord del Cerví (4.478 m) amb els seus 1.100 metres de desnivell per la Via Schmidt en 1 hora 56 minuts 40 segons el 2009, completava la trilogia de les grans parets nord dels Alps. Però també va assolir, l’Aresta Peuterey (4.112 m) al Mont Blanc en 16 hores; l’Annapurna (8.091 m), anar i tornar en 28 hores; tots els quatre mils dels Alps, 82 en total, en 62 dies consecutius; El Capitán a Yosemite, amb una ascensió ràpida es va plantar al dalt de tot en 3 hores 45 minuts, o el Shishapangma (8.013 m) on va fer cim en 10 hores i 30 minuts. Ha guanyat el Piolet d’Or els anys 2009 i 2014, i els premis Eiger, Courage i el Karl Unterkircher. Recentment s’han publicat dos llibres sobre la seva vida i experiències, “Speed. Las Tres grandes paredes norte de los Alpes en tiempo récord” (Desnivel, 2017) i “8000+” (Desnivel, 2017), tots dos escrits per ell mateix.

…per mi, l’escalada no és una disciplina esportiva més, suposa molt més que una afició. L’escalada s’ha convertit en quelcom que donà sentit a la meva vida. Jo em defineixo en gran mesura a través de l’alpinisme, i per tant a través dels meus triomfs. Potser no és molt bona tàctica, però el camí que m’he marcat transcorre entre l’èxit i el fracàs. Així és com trobo el meu benestar…” (Ueli Steck)

Pel que fa al romanès Horia Colibasanu va tornar a l’Annapurna (8.091 m) el 29 d’abril del 2010 per la seva cara nord, en el moment en què va fer cim va desplegar una bandera de Navarra en honor a l’Iñaki. Altres vuit mils assolits són, K2 (8.611 m), Manaslu (8.163 m), Dhaulagiri (8.167 m), Shishapangma (8.013 m), Makalu (8.481 m), Lhotse (8.516 m) i Everest (8.848 m), tots ells sense fer ús d’oxigen artificial ni tenir el suport de cap sherpa. També caldria destacar l’Elbrus (5.648 m), Gumachi (3.805 m), Khan Tengri (7.010) o el Matterhorn (4.462 m) per la via de l’Aresta del Lleó. L’any 2009 va rebre el premi “Spirit of Mountaineering Award” per tot el que va fer en l’intent de rescat del seu amic navarrès.

…vaig començar a escalar vuit mils quan encara era jove, 22 anys, dirigint-me en aquella ocasió al Kangchenjunga. Quina insensatesa de joventut, i quin plaer recordar aquells tres mesos, que han marcat les meves passes més que 19 anys d’estudis anteriors. Des d’aleshores, han estat ja més de 20 expedicions. Algunes vegades he estat treballant com a guia de muntanya o com càmera d’altura, altres vegades he tingut patrocinadors i en altres ocasions m’ho he pagat amb els meus estalvis. És una opció, un camí en la vida, i com tota elecció, suposa deixar altres coses enrere. Però mai m’he penedit, i sempre he tornat a casa satisfet, a reprendre noves energies, i a marxar un altre cop més, com deia Doug Scott -lligat al mastil com Ulisses, buscant aquelles illes que brillen en el cel amb llum pròpia-. Doncs ni més ni menys que això són els vuit mils…” Iñaki Ochoa de Olza (Bajo los cielos de Asia, Saga Editorial, 2010).

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s