Viatjar a Cambotja pot ser alguna cosa més que recrear-nos la vista amb els temples d’Angkor – visita obligada -; però també és recomanable donar una volta per un dels llocs més durs del país i que avui en dia encara s’aixeca com un cop de puny a la consciència. Aquest lloc no és altre que la presó Tuol Sleng, més coneguda com a S-21.

S-21-01

Phnom Penh, carrer 113. En un principi i a simple vista aquest lloc podria ser un indret qualsevol, però per la majoria de cambotjans és més que una simple adreça: just enfront meu tinc la porta d’entrada al que avui en dia s’ha convertit en un museu de l’horror. Aquí els khmers rojos, sota la direcció de Pol Pot, varen dur a terme entre 1975 i 1979 un dels exterminis més brutals ocorreguts en Sud-est Asiàtic. Les xifres diuen que per aquest lloc varen passar més de 17.000 detinguts. D’aquesta barbàrie no se’n salvaren ni torturadors ni executors, que foren assassinats pels seus propis camarades. Ja en el declivi dels khmers rojos havia una mitja de 100 morts al dia.

Robert Kaplan, en el seu llibre Viaje a los confines de la Tierra (Flor del Viento, 1996), feia una descripció d’aquest sinistre lloc: «…en una galeria de pintures en la que es mostressin els horrors del segle XX, Cambotja seria la imatge perfecta. Amb les seves grans palmeres datileres, els seus verds arrossars i els seus ombrívols núvols monsònics, assotada per les violentes forces de la ideologia comunista i la guerra de classes, pel colonialisme i l’anticolonialisme, més els utòpics ideals de l’esquerra intel·lectual francesa, extremats fora de tota proporció per la peculiar tendència asiàtica al positivisme i a la freda abstracció. Entre 1975 i 1979 el resultat d’aquesta constel·lació de forces fou un dels més grans holocausts de la història. Sota el règim comunista de la “Kampuchea Democràtica”, entre un milió i milió i mig de sers humans, d’una població de 8 milions, foren afusellades, morts a pals, deixats morir de fam, obligats a treballar fins a la mort, o que moriren víctimes de malalties, en el més intens i espantós intent de transformació social que la història mai va registrar…»

La persona encarregada del funcionament d’aquest centre de tortura i execució era Kaing Guek Eav, més conegut com a Duch. En el llibre La eliminación (Anagrama, 2013), de Rithy Panh i Christophe Bataille, els autors ens narren les entrevistes que Rithy manté amb Duch entremesclant la pròpia experiència del primer durant els anys en què fou presoner dels khmers rojos en diferents punts del país. Rithy Panh és director de cine i cal destacar dues de les seves pel·lícules: Bophana, la història d’amor entre Hout Bophana, una bella jove, i Ly Sitha, dirigent khmer, que varen pagar amb el seu internament i execució a la S-21 per cometre tal «crim», i S-21: la máquina roja de matar, esgarrifant documental estrenat el 2003 en el que torna a l’edifici i propícia un retrobament entre víctimes i victimaris.

A La eliminación trobem frases del mateix Duch tan eloqüents com: «Els khmers rojos són l’eliminació. L’home no té dret a res». O: «L’essencial era que jo acceptés la línia del partit. Les persones detingudes eren enemics, no sers humans. ¡Camarades, no tingueu sentiments! ¡Interrogueu! ¡Tortureu!». I alguns dels eslògans dels khmers rojos també eren suficientment clars i contundents: «Si ets llibertari i vols ser lliure, ¿per què no et mors al néixer?» «¡Qui protesta és un enemic i qui s’oposa és un cadàver!»

001-S-21

Quan creuem la porta d’accés al pati principal del museu el que un veu és un jardí bastant verd amb palmeres rodejat d’edificis blancs una mica deteriorats pel pas del temps. Ningú diriia que aquest lloc, no fa molts anys, sent una escola de secundària —Tuol Svay Prey— va veure com les seves aules eren convertides en sales d’interrogatori i cel·les. Una altra bona descripció d’aquest lloc és la que realitza el periodista David Jiménez en un capítol del seu llibre El lugar más feliz del mundo (Kailas Editorial, 2013): «El mèrit del Museu del Genocidi és el molt que té de genocidi i el poc de museu. Els cambotjans van limitar-se a deixar el principal centre de tortures del règim tal com el van trobar després del derrocament de Pol Pot. Les aules de l’antiga escola, convertides en sales d’interrogació, conserven els instruments de tortura i els ca tres on es lligaven als interns. Els pals de gimnàstica utilitzats per a penjar als presos segueixen al pati. I, en una de les habitacions del segon pis en el Bloc C, continuen escampades per terra els vestits esquinçats i ensagonats de cents d’executats.»

La visita ens va portant a un sense fi d’habitacions on es torturava a la gent de la manera més humiliant possible. Abans de pujar als pisos superiors on estaven ubicades les cel·les podem observar un cartell amb les normes que els presos devien seguir al peu de la lletra. Crida l’atenció sobre les altres la número 6: «Queda prohibit cridar quan se’t t’estigui fuetejant o donant descàrregues elèctriques».

003-S-21

En el primer pis em trobo en un passadís exterior que dona al pati i enfront meu hi ha un mur baix que fa a la vegada de barana; està completat fins al sostre per una tanca metàl·lica curiosament situat no per evitar les possibles fugues, sinó els suïcidis: molts presoners preferiien morir així abans que haver de passar pels interminables interrogatoris. En la primera de les habitacions trobem centenars de fotos de presos que varen perdre la vida allà, retratats abans de ser executats. Després segueix un gran nombre de cel·les minúscules, d’aproximadament vuitanta centímetres per un metre, separades per murets entre elles i dotades cada una d’una robusta porta. En el millor dels casos hi havia alguna que fins i tot tenia el luxe de tenir una mica de llum exterior.

004-S-21

Un cop acabada la visita ens podem apropar fins a Choeung Ek, més conegut com a Killing Fields, els anomenats Camps de la mort, lloc situat a uns 17 quilòmetres de la capital on eren portats els presos quan ja no eren útils ni per ser torturats. Aquest fou el títol usat pel director de cine britànic Roland Joffé per realitzar la que segurament és la millor pel·lícula sobre el que va passar a Camboya en aquella macabra època, acompanyada per una magnífica banda sonora obra de Mike Oldfield; aquí ens va arribar sota el títol Los gritos del silencio.

La primera imatge només entrar en aquest recinte és la d’un alt temple budista de vidre ple de calaveres: unes vuit mil, classificades per sexe i edat. Segurament molts dels presoners desitjaven que arribés aquest final d’una vegada per totes, però un cop allà no s’imaginaven el que els hi esperava, ja que els seus exterminadors finalitzaven el seu treball de la manera més brutal que es podien imaginar. Un cop s’havien divertit amb ells, els hi feien cavar les seves pròpies foses (encara avui en dia és poden veure varies de les que foren excavades i classificades) i després les mataven de diferents maneres. També és possible veure l’arbre que conserva una gran taca de sang seca en el punt on suposadament es colpejava als nens fins a morir per tal de poder estalviar-se unes quantes bales.

009-Killing-Fields

Tenim la “sort”, això si, que els testimonis de l’horror màxim hagin acabat donant forma als seus records en nombroses cròniques. La novel·la gràfica El año del conejo (Sins Entido, 2012) mostra la fugida de tota la població de Phnom Penh. El seu autor, Tian, narra en primera persona l’èxode que patiren ell i la seva família per tal de poder fugir de les urpes dels khmers rojos. També és esgarrifós el relat de Denise Affonço en el llibre El infierno de los jemeres rojos (Libros del Asteroide, 2010), on l’autora explica el que va arribar a patir, superant les morts del seu marit i de la seva filla, per tal de poder sobreviure. Ja a França — suposadament salvada de tot el que havia deixat enrere— quan per petició d’una monja coneguda de Phnom Penh és decidir a donar conferències narrant el que havia patit en els arrossars cambotjans, se li va apropar un dia un sacerdot d’ulls blaus i en un perfecte cambotjà li va xiuxiuguejar a l’orella: «Petita, li aconsello que no expliqui mai el que acaba de dir aquesta nit. Tingui molt de compte en el futur, si no… pot tenir problemes». Presa del pànic deixar de donar xerrades, però anys més tard s’arma de valor i decidir publicar aquest gran llibre, evitant la doble mort de l’oblit.

*PER SABER-NE MÉS…

A part dels llibres mencionats en el reportatge, recomano també les següents obres:

A la sombra de un silencioso lugar de exterminio
Sam Sotha (Kailas Editorial, 2008)
Bajo un árbol milenario
Vaddey Ratner (Planeta, 2013)
Camboya. El legado de los jemeres rojos
Mark Aguirre (El Viejo Topo, 2009)
When Broken Glass Floats. Growing Up Under the Khmer Rouge
Chanrity Him (Norton, 2000)

* AQUEST ARTICLE HA ESTAT PUBLICAT A:
KAMALEON: http://kamaleon.viajes/s-21-donde-la-vida-no-vale-nada/

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s