2/4 de vuit del matí, sona el despertador. Aparentment seria un dia normal de vacances. Em llevo i després d’esmorzar surto cap a fora. La pensió on estic allotjat es troba a un carrer qualsevol, però cèntric, de la ciutat de Cracòvia.

Em dirigeixo cap a l’estació d’autobusos, un cop allà, compro el bitllet en direcció a Oswiecim. Normalment aquesta població no hauria de despertar massa interès a nivell turístic. El poble en qüestió es una petita localitat de poc més de 48.000 habitants, situada entre les regions de Silesia i Malopolska, a uns 30 km al sud de Katowice i 60 km a l’oest de Cracòvia. El seu nom en polonès, no ens diu res, però si busquem en el seu passat més obscur i quan es trobava sota el domini de l’exèrcit alemany durant la Segona Guerra Mundial, es aleshores quan descobrim aquell nom que per a molts pot portar molts records, cap de bo, i per altres cap ni un, com si talment no hagués existit mai, i aquest no es cap altra que el d’Auschwitz.

013

Durant el desplaçament, i que trigaré poc més d’hora i mitja en realitzar, aprofito per saber alguna cosa més del lloc. A mitjans del mes de maig de l’any 1940 fou fundat el nomenat Auschwitz I, amb una cabuda entre 13.000 i 16.000 persones, tot i que el 1942 van arribar fins als 20.000. En un principi havia de ser només per a presos polítics o de la resistència polonesa, però al final es va convertir en un lloc per a presoners soviètics, presos comuns alemanys, elements antisocials i homosexuals. El setembre del 1941, les SS van fer una prova amb el gas zyklon on van morir 850 presoners polonesos i russos, com que els hi va semblar un gran èxit, van procedir a construir una càmera de gas i els posteriors crematoris.

El mateix any es crearia el camp d’Auschwitz II (Birkenau) que es el que tothom coneix més com el lloc on es van cometre grans atrocitats contra la persona humana, en aquest indret sobretot contra els jueus i els gitanos, es creu que varen perdre la vida aproximadament un milió i mig de jueus i uns vint mil gitanos. El camp tenia una extensió de 2,5 km per 2 km., al igual que els altres camps aquest també es trobava rodejat d’un filat de pues i electrificat per tal que ningú provés d’escapar, filat que en més d’una ocasió feien servir els presoners per suïcidar-se abans de seguir patint les humiliacions a que eren sotmesos. El camp va albergar fins a 100.000 presoners en situacions extremes. Aquí hi havia un nom que era temut per tothom i no era cap altre que el del Dr. Josef Mengele, personatge que es dedicava a experimentar amb els presoners, sobretot amb bessons, es creu que va morir al Brasil, desprès d’haver passat una llarga temporada al Paraguai.

Baixo de l’autobús i em dirigeixo cap a l’entrada del recinte. Observo l’interior de la recepció, es freda, trista, sense vida, igual que el lloc que m’espera fora. Veig uns fulls informatius en diferents idiomes amb unes breus explicacions, una estàtua on queda prou demostrable el patiment que es devia de sofrir allà dins, i una sala on es va passant una breu pel·lícula. Surto i em dirigeixo en direcció a l’entrada del camp, a mesura que m’estic acostant a la porta d’entrada vaig veient la frase que llegia tothom quan entrava en un lloc aquí. Alço el cap, la tinc just a sobre meu –Arbeit macht frei (el treball us farà lliures)- quina ironia, com si algú tingués una mínima possibilitat de sortir d’allà.

Observo el panorama i tot el que veuen els meus ulls son barracons, filats de pues, torres de vigilància i més filats de pues. Decideixo d’accedir a alguns dels barracons que son oberts, i a part d’un o dos on es poden veure crues fotografies, piles i piles de maletes, muntures d’ulleres, la resta dels barracons semblen com si ens trobéssim en una exposició universal del disseny, com si el tema de l’holocaust es tractes d’una assignatura de final de carrera. Poc després visito els crematoris, això ja es una altra cosa molt diferent, a l’entrar agafo una mica d’aire, es com si tingués la sensació de que em faltarà oxigen allà dins. El silenci es sepulcral, las cares de la gent son de poker total.

Surto del recinte i agafo un dels autobusos gratuïts que et porten tres quilometrés d’aquí, a on es troba el camp de Birkenau.

009

Al cap de molt poca estona, tres quilometres per ser exactes, arribo amb el bus gratuït des de Auschwitz al camp de Birkenau. No em deixa gaire lluny de l’entrada del recinte i la visió es d’allò més depriment. Els meus ulls veuen una gran extensió de terreny rodejat de filat i torres de vigilància. Aquest camp si que l’han deixat tal i com el van trobar. Només travessar l’entrada principal pujo cap a una de les dues torres que presideixen l’accés al camp. Des d’aquí es impossible intuir tota la seva extensió, però el que si que pots veure son un munt de grans barracons. Baixo i començo a caminar en direcció cap a ells per la part central tot just dominada per una via de tren que té el seu final uns metres més enllà. Just al davant d’un barracó em dono compte de la impressió que fa i al mateix temps de l’angoixa que transmet i que es devia de sentir en un lloc com aquell, a l’espera de poder arribar a un nou dia. Decideixo d’entrar, estic sol, però al mateix temps tinc la sensació de ser observat per una gran multitud d’ulls, mirant-me com si fos un intrús que acaba d’entrar en una propietat privada. Gairebé em puc imaginar a milers de persones, o el que queda d’elles, amb uns cossos desnotrits, ulls mig enfonsats i que l’únic que demanen es una mica d’ajuda. Es curiós però em ve al pensament que molta de la gent que aquí van patir i morir, abans d’estar en aquella situació es trobaven tranquil·lament a Cracòvia fent vida normal, fins que un bon dia van ser aïllats per un mur formant el que segurament va ser un el gueto més gran, i avui en dia són els seus descendents els que estan fent el mateix amb el poble palestí, rodejant les ciutats d’un immens mur, separant famílies i amics, impedint que la gent pugui anar a treballar i aconseguir un sou per tal de poder tirar endavant de la millor manera possible, això si fent monuments i actes en contra de l’holocaust.

A continuació em ve la remor d’una conversa entre gent. M’acosto i veig a un grup de dones que parlen, que comenten una sèrie de rumors que han sentit per veus de gent d’altres barracons, que al mateix temps aquests han sentit a uns altres.

-Van agafar a tot un grup, compost d’homes, dones i nens, els van dur cap a un barracó a on es podia llegir les paraules dutxes i desinfecció. A mida que passaven per la porta els hi donaven una pastilla de sabó. Un cop a dins de les dutxes, eren exterminats amb gas i després eren duts cap als crematoris.

-I perque els hi donaven una pastilla de sabó? –va preguntar una.
-Doncs per tal de entressin sense tenir sospites de res. –li contestà.
-Vols parar amb aquestes històries, estàs espantant a tothom !!! –li van recriminar.
-Però això qui tu ha dit –li pregunta una dona del costat.
-Doncs un que es va escapar.
-Però si acabes de dir que els van matar a tots. Això que dius es impossible, som la seva mà d’obra, ens necessiten !!!
-Això es veritat –deia una dona gran- som una part molt important per a ells, perquè haurien de matar a la seva mà d’obra, som imprescindibles.
A continuació totes van callar i es van quedar pensatives, cada una d’elles immersa en els seus propis pensaments.
De cop sento un soroll força estrident. Surto fora, es fosc i des de la porta del barracó veig com de l’entrada del camp avança un llum i el soroll d’un tren, de cop es para i col·loquen unes fustes per tal que comencin a baixar un nombre incomptable de gent. La cara de por es indescriptible, a baix tot son crits i el bordar dels gossos. Fa fred i esta nevant. Els van separant segons el seu sexe, els homes a la dreta i les dones a l’esquerra. A l’altre costat del tren sense que ells ho puguin veure hi ha una llarga cua de gent que es dirigeix amb el cap cot sense tenir esma de res en direcció a un edifici sinistre dominat per una gran xemeneia, que va traïen fum sense parar, i barrejant-se amb la neu, van deixar caure a terra cendres, producte del que s’està fent a l’interior d’aquell lloc. Segurament deu ser gent que ja que no son prou aptes per seguir treballant o senzillament sobren. Tota aquesta gent són vigilats pels anomenats “sonderkommandos”, jueus que treballaven sota les ordres dels nazis, sense dret a poder escollir si ho volien fer o no, fent de policies dels seus propis companys amb l’esperança de no ser assassinats per aquests. Dormien separats de la resta de presoners per tal de no poder avisar-los quan anaven a ser duts a les cambres de gas i posteriorment als crematoris.

010

Tanco el ulls davant de tant horror i em desperto notant que algú m’està sacsejant, es el conductor de l’autobús que em diu que haig de baixar, que ja hem arribat a Cracòvia, tot ha estat un mal son, però realment semblava del tot real. Decideixo d’anar a fer un mos i seguir amb la meva lectura. Començo a llegir noms de gent més o menys coneguda que varen estar tancats en aquests camps: Entre el setembre i l’octubre del 1944 fou empresonada Anna Frank, després fou traslladada al camp de Bergen-Belsen, on morí de febre tifoidea. A l’hivern del mateix any fa ser capturat i deportat a Auschwitz, Primo Levi, escriptor italià d’origen jueu, que va aconseguir sobreviure i va escriure “Si això es un home”. Imre Kertész, escriptor hongarès que va ser deportat a Auschwitz i a Buchenwald amb només 15 anys. Vladek Spiegelman, pare d’Art Spiegelman, el qual va realitzar un gran còmic, que de moment es l’únic en aquest gènere que ha guanyat un premi Pulitzer, amb el títol de Maus.

Amb aquest escrit tanco el que es podria dir “Duet de Cracòvia”, tot i que en el fons només han estat una barreja de records reals i d’alguna pel·lícula, res més lluny que fer una mica de memòria “Tot Recordant”.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s