La persona encarregada del funcionament d’aquest centre de tortura i execució era KAING GUEK EAV, més conegut com a DUCH. En el llibre ‘LA ELIMINACIÓN’a eliminación (Anagrama, 2013), de RITHY PANH i CHRISTOPHE BATAILLE, els autors ens narren les entrevistes que RITHY manté amb DUCH entremesclant la pròpia experiència del primer durant els anys en què fou presoner dels khmers rojos en diferents punts del país. RITHY PANH és un director de cine i cal destacar dues de les seves pel·lícules: ‘BOPHANA’, la història d’amor entre HOUT BOPHANA, una bella jove, i LY SITHA, dirigent khmer, que varen pagar amb el seu internament i execució a la S-21 per cometre tal «crim»; i ‘S-21: LA MÀQUINA ROJA DE MATAR, esgarrifant documental estrenat el 2003 en el que torna a l’edifici i propícia un retrobament entre víctimes i victimaris. A ‘LA ELIMINACIÓN’ trobem frases del mateix DUCH tan eloqüents com: «Els khmers rojos són l’eliminació. L’home no té dret a res»; o, «L’essencial era que jo acceptés la línia del partit. Les persones detingudes eren enemigues, no éssers humans. Camarades, no tingueu sentiments! Interrogueu! Tortureu!». I alguns dels eslògans dels khmers rojos també eren prou clars i contundents: «Si ets llibertari i vols ser lliure, ¿per què no et mors en néixer?», «Qui protesta és un enemic i qui s’oposa és un cadàver!». 

Quan travessem la porta d’accés al pati principal del museu el que un veu és un jardí bastant verd amb palmeres rodejat d’edificis blancs una mica deteriorats pel pas del temps. Ningú diria que aquest lloc, no fa molts anys, sent una escola de secundària —TUOL SVAY PREY— va veure com les seves aules eren convertides en sales d’interrogatori i cel·les. Una altra bona descripció d’aquest lloc és la que realitza el periodista DAVID JIMÉNEZ en un capítol del seu llibre ‘EL LUGAR MÁS FELIZ DEL MUNDO’ (Kailas Editorial, 2013): «…El mèrit del Museu del Genocidi és el molt que té de genocidi i el poc de museu. Els cambodjans van limitar-se a deixar el principal centre de tortures del règim tal com el van trobar després del derrocament de POL POT. Les aules de l’antiga escola, convertides en sales d’interrogació, conserven els instruments de tortura i els catres on es lligaven als interns. Els pals de gimnàstica utilitzats per a penjar als presos segueixen al pati. I, en una de les habitacions del segon pis en el Bloc C, continuen escampades per terra els vestits esquinçats i ensangonats de cents d’executats…». La visita ens va portant a un sense fi d’habitacions on es torturava a la gent de la manera més humiliant possible. Abans de pujar als pisos superiors on estaven ubicades les cel·les podem observar un cartell amb les normes que els presos devien seguir al peu de la lletra. Crida l’atenció sobre les altres la número 6: «Queda prohibit cridar quan se’t t’estigui fuetejant o donant descàrregues elèctriques». En el primer pis em trobo en un passadís exterior que dona al pati i enfront meu hi ha un mur baix que fa a la vegada de barana; està completat fins al sostre per una tanca metàl·lica curiosament situat no per evitar les possibles fugues, sinó els suïcidis: molts presoners preferien morir així abans que haver de passar pels interminables interrogatoris. En la primera de les habitacions descobrim centenars de fotos de presos que varen perdre la vida allà, retratats abans de ser executats. Després segueix un gran nombre de cel·les minúscules, d’aproximadament vuitanta centímetres per un metre, separades per murets entre elles i dotades cada una d’una robusta porta. En el millor dels casos hi havia alguna que fins i tot tenia el luxe de tenir una mica de llum exterior.